Powered By Blogger

dijous, 10 de gener del 2013

Anatomia d'un moment històric (XLI i final)


El seu desig (el desig de l'altre) sempre serà un obstacle al meu; la seva ubicació geogràfica, diversa; el color de la seva pell, diferent... Per molt que es vulgui homogeneïtzar, l’ésser humà sempre presentarà diferències relatives invencibles; sempre hi haurà el jo en una lluita generalitzada de jos. Els conflictes i les guerres seran els mateixos que ara... La solució, doncs, no passa, no pot passar per una quimèrica voluntat de superar la diferència, sinó d’acceptar-la com el que és: una possibilitat més, un matís més, una riquesa més.

Si no aprenem aquesta lliçó, senzilla però tot i així exigent, molt em temo que estem globalment (!) perduts, no ens en sortirem. Sóc dels que creuen que la millor manera, sinó l’única, d’acceptar la diferència és la via que obra la fe religiosa, però això ja és tot un altre tema que no voldria abordar ara aquí. No sé si són figues d'un altre paner, però, ara per ara, amb deixar-ho simplement assenyalat em quedo prou tranquil i satisfet.

Em sembla que amb aquesta darrera consideració arribo, per fi i de veres, al final. Potser és incórrer en un excés de petulant solemnitat dir que es tracta del meu “testament” polític, però, modèstia apart, haig de dir que en tot cas s’hi assembla bastant. El preu personal, existencial que he hagut de pagar (i de tota manera molt menor al de molts) per haver, per arribar a pensar tot el que he dit és prou alt com per donar-me dret, sinó a una cosa tan crítica i discutible com és la credibilitat, sí, potser, a una mínima atenció i, per part meva, a aquesta gravetat de to final. He dit i aquí queda... Qui sap quan o si mai tornaré a parlar d’aquest tema de forma tan extensa. Haig d'admetre que un relatiu esgotament em fa esperar, desitjar que mai més (per ser, també, innecessari... o inútil).

Aprofito l'avinentesa i em permeto aquí una breu consideració sobre el sofriment. Sempre m'he fet la pregunta de si ens fa millors o pitjors. Diria que no queda clar, que hi ha de tot, en tots els graus i combinacions possibles. En qualsevol cas, el que és inqüestionable és que tot ha de tenir un límit, que el sofriment existeix, també, per a ser superat, que no ha de durar indefinidament. El patiment forma part de la vida, però cal, per a ser complets, conèixer altres coses. No sé si el poble català, amb el seu patiment secular, s'ha fet millor o pitjor, més savi o menys, ni, per tant, quina nivell de credibilitat en el nostre judici ens podem atorgar els que formem part d'aquest poble. El que sí sé és que tenim dret a creure en nosaltres mateixos. Noexigim ni necessitem que tothom ens estimi, però sí estimar-nos a nosaltres mateixos, i a tal fi necessitem unes mínimes condicions, que són la llibertat, i la dignitat que proporciona aquesta.  

Dit això darrer, cedeixo gustosament la paraula i l'acció als més joves, als més preparats, i als que tenen descendència: el futur els importa, incumbeix i afecta més que a mi. L'edat, l'experiència són potser un grau, un avantatge alhora de jutjar la realitat, però sovint també comporten encarcaraments, fixacions mentals... Passo, doncs, el relleu als que segueixen. Molta sort.