I és que Espanya és molt seva... ancorada, escorada i enrocada en les seves sempiternes posicions (mescla d'ideologia monolítica i de folklore kitsch). Les seves simpaties per a les minories
comencen on acaben les seves fronteres. S’és molt, infinitament comprensiu amb
les minories... dels altres; no amb les pròpies. El Ministre d’Afers Estrangers
espanyol pot defensar la conveniència de celebrar un referèndum d’autodeterminació
al Sàhara Occidental, i el dia anterior o el posterior dir que la consulta
catalana seria un cop d’estat jurídic, titllar-nos de nacionalsocialistes i
coses per l’estil... Què hi farem: decididament, no caiem bé.
Topem, i n’hem de ser conscients, amb una concepció d’Espanya que ve de molt
enrere i que no ha canviat una engruna. S’accepta
allò català sols i en la mesura en que està, en que es presenta totalment exempt, lliure
d’influència d’allò més pròpiament o característica català. No, no hi ha res
contra Catalunya... llevat de la seva llengua i cultura. Resumint: no hi ha
lloc per a Catalunya dins d’Espanya, d’aquesta Espanya que coneixem, i que
dissortadament sembla ser l’única amb força per ésser, per existir; tal vegada, certament, no l’única
possible, però en la pràctica sí l’única real, almenys ara per ara.
Em permeto aquí, en
relació a la llengua, donar dos links amb sengles articles d’interès, al meu
entendre.
El primer és un
recull de les prohibicions i traves amb les que s’ha trobat el català al llarg
dels darrers tres segles:
El segon és la
ponència del Doctor Juan Carlos Moreno Cabrera sobre la tesi que exposa a El nacionalismo lingüístico español al
descubierto (UAM): desdelamediterrania.cat/2012/
12/05/el-fascista-bilingue
Que em perdonin, però hi ha un fart de tant desmemoriament, de tanta llàgrima de
cocodril, de tanta hipocresia i de tanta doble vara de mesurar...
Mentre els nens castellanoparlants catalans assoleixen un nivell de domini
del castellà superior a la mitjana espanyola, la immersió lingüística és
elogiada com a model arreu del món, i només uns poques famílies han demanat
l’escolarització en castellà, el PP i els seus sequaços dificulten fins a
l’obscenitat l’ensenyament del català (en la respectiva versió o modalitat
valenciana i balear) al País Valencià i les Illes. Recordem aquí, que el govern
balear propugna la castellanització del nom de Maó, ha tancat ràdios
d’expressió catalana, ha negat el requisit de saber català per accedir a la
funció pública i ha deixat de participar en l’Institut Ramon Llull).
Pel que fa al valencià, tres quarts del mateix: per llei, després
d’haver-les prohibit, haurà d’acceptar la recepció del senyal de TV3 (a
condició de s’eviti l’expressió “País Valencià”), però està fent tot el
possible i més per deixar sense ensenyament en valencià milers i milers d’estudiants,
i mantenint alhora l’aberració lingüística de que el valencià i el català no
són una mateixa llengua...
Tot això mentre es permet amb total naturalitat que el català que es parla
a la Franja de Ponent (el territori amb major índex de catalanoparlants dels
PPCC, es diu) se’n digui “aragonés oriental” (en la línia d’allò de “las
provincias del noreste”: negar el nom primer, per negar la realitat després),
no se’l reconeix com a llengua i es deixa a 60.000 persones sense l’ensenyament
de la seva llengua (!). I tothom calla i ho troba regular...
Em fan gràcia els espanyolistes. Primmirats fins a l’histerisme, fins a
l’obsessió, la neurosi malaltisses en la salvaguarda i protecció de la mes mínima parcel.la
d’ús i presència de la llengua castellana i d’indiferència olímpica, cega, parsimoniosa
quan és el català el que pateix algun perjudici. Bé, en la majoria de casos no
es tracta ben bé d’indiferència: és voluntat d’anorreament. Tota competència al
castellà, sigui on sigui del territori “nacional” és vista com un afront
insuportable.
Això només es pot explicar per un desconeixement i un desinterès per la cultura catalana i, per
extensió i concomitància, la llengua catalanes gairebé totals, rotunds. Els
catalans ignorem moltes coses de l’Espanya castellana, però sigui per la força
de les circumstàncies o per una curiositat producte, efecte "col.lateral" de la consciència de la nostra relativa petitesa (o potser igualment per un induït acomplexament davant la nostra identitat i cultura), alguna cosa en sabem, alguna cosa ens ha arribat... Molts
espanyols no saben absolutament res de Catalunya, ni hi han posat els peus, però això, pel que sembla, no és cap impediment perquè es prenguin la llibertat de jutjar (i sentenciar), tot sovint només a partir de la tendenciosa
versió que els medias els hi serveixen un dia rere l’altre.
Que el desconeixement, menysteniment (per no dir desdeny i menyspreu) es
donin també entre les files, els seguidors del PPC, del PSOE-PSC i de Ciutadans
(es tracti de militants, simpatitzants i votants), és a dir l’espanyolisme
català, ja és més incomprensible i preocupant. Seria interessant saber quants
dels que afirmen que el català té una excessiva presència en les institucions i
en la vida pública catalanes serien capaços d’escriure’l i de parlar-lo
correctament, a un nivell, posem, de Certificat C, que tampoc és res de l’altra
món.
No els interessa, d’acord, molt bé, però llavors que tinguin l’honestedat
de dir-ho i de no fer veure que defensen el bilingüisme i no sé què més, que
estimen tots els signes d’identitat de Catalunya i que no són excloents, etc.
Monsergas, que diríem en castellà.
Quedi clar: que la catalanitat els importi un rave no és cap problema, és
perfectament lícit, però llavors que no s’estranyin de que vulguem marxar d’un
país on aquest sentiment ha tendit sempre a ser majoritari. Pretendre que en
aquestes condicions ens sentim còmodes és absurd; fer escarafalls perquè volem
marxar, ridícul. De fet, el que vol l’espanyolisme, potser sense ser-ne del tot
conscient, és quelcom completament irracional: que fem un harakiri de la nostra
cultura (segons ell insuficient o en última instància inexistent) per abraçar com un regal
caigut del cel la d’ells, l’espanyola: “deixa de ser tu mateix i sigues com jo,
ja veuràs que bé que t’anirà!”
Cal estar molt malament del cap o molt acabat per donar per bo un canvi d’aquesta
naturalesa (assumint, a més, el cost que tot canvi de personalitat comporta).
Francament, no és de rebut. Els canvis de personalitat (inclòs el de
sexualitat) són una opció personal respectable, però en cap cas poden esdevenir
matèria d’imposició indiscriminada per a un ampli espectre poblacional...
