Balanç i futur
Està, per part meva, gairebé tot dit. En el paquet dels partits unionistes
podria haver dit encara alguna cosa de UPyD, la versió “castissa” de C’s, però
no crec que valgui la pena. Sembla que sí, que es presentaven a les eleccions
(en tot cas sí que es veia propaganda electoral seva: la foto aquella amb un
Ramón de Veciana y la Rosa Díez borrosos ensenyant a la càmera els respectius
DNIs...), però desconec els resultats obtinguts. A les passades eleccions van
aconseguir 5.000 vots: és de suposar no es deuen haver mogut gaire d’aquesta
xifra irrisòria. Afortunadament, uns quants podran congratular-se de que el
front unionista també arrossega el seu grau de desunió.
El balanç, suposant que calgui o que es pugui fer tal cosa, és bastant
clar. Hi ha dues concepcions enfrontades del que és Catalunya. La “centrípeta”,
des de la qual Catalunya és un només una part sense identitat pròpia prou forta
com per ser subjecte polític, i la “centrífuga”, la que afirma, al.legant la
història diferenciada, la voluntat, el sentiment i la consciència de país d’una
part substancial de la població catalana, que sí que és subjecte polític vàlid.
Es dóna la circumstància, i és important d’assenyalar aquest extrem, que
aquesta darrera visió de les coses en cap cas posa en entredit la nació
espanyola, la seva cultura, la seva identitat. Espanya ha de poder-se entendre
a si mateixa sense Catalunya; no es creïble que l’existència d’una Catalunya
independent pugui, sota cap concepte, esdevenir un factor que posi en qüestió
la realitat d’Espanya. Fer recaure i dependre de Catalunya la convicció que
Espanya ha de tenir d’ella mateixa és un xantatge “emocional” que ratlla el
surrealisme. La cultura i la llengua catalanes no són ni han estat mai cap
perill per a la cultura i la llengua espanyoles (castellanes).
L’inrevés no es dóna. Catalunya dins d’Espanya és inviable: està
condemnada, tard o d’hora, a perdre el seu perfil propi. Espanya, amb
Catalunya, potser, si així ho senten, perdria una part; Catalunya, amb Espanya
(dins d’Espanya), ho perd tot: perd tot allò que la fa ser Catalunya, que la fa
ser diferent.
Pel que fa a la “part” d’Espanya que quedaria a Catalunya, a tota la gent
que se sent tant o més espanyola que catalana, al difús però profús llegat
espanyol de segles de coexistència en terres catalanes, crec que no hi ha motiu
per patir més del compte. La importància d’aquest input és tal, està tan arrelat i barrejat amb allò autòcton, que
forma ja part de la consciència, de l’imaginari col.lectiu català, té carta de
naturalesa catalana, i són pocs els que ho discuteixen. No hi ha ni desig ni
capacitat per esborrar aquesta
influència, aquesta presència, aquesta realitat. Tot fa pensar que se li
atorgarà el seu degut reconeixement i, per tant, la seva protecció. Lògicament
es potenciarà més la dimensió autòctona, més genuïna, si se’m permet el terme
(sense ànim d’ofendre ningú), de la catalanitat, però el veïnatge d’Espanya i
el context globalitzador asseguraran, de forma indirecta o directa, el
manteniment i la vitalitat d’aquesta sensibilitat cultural, nacional, si es
vol.
Tothom és lliure de sentir-se d’una cultura i nació o d’una altre.
L’independentisme català entén que la nació catalana s’ha de construir no tant
sobre la base de la identitat (sovint quelcom divers, plural, ambivalent,
polivalent) com de la llibertat: la voluntat de construir un estat que defensi
més i millor els drets d’una gent que viu en un determinat territori. Que això
passi per potenciar uns factors culturals aglutinadors no treu que l’accent
principal ha de ser eminentment polític, cívic... democràtic. El que està en
joc és la llibertat més que la identitat; aquesta serveix i es supedita a la
primera, no al revés.
Que aquest procés s’ha de fer amb garanties, legalment? Hi estem d’acord,
però si la legalitat existent està feta, pensada de tal manera que impedeixi
tirar endavant un procés així, doncs caldrà de totes totes crear un nou marc
legal. Legalitat? Sí, per què no la nostra? Entenent i acceptant que en virtut
d’aquesta mateixa legalitat el procés d’emancipació nacional pot fallar, però
almenys avançar, madurar, sortir de la indefinició i de la paràlisi embrutidora
de la por.
Catalunya, si vol sobreviure, ja no sols com a nació, sinó com a societat,
ha fer realitat la consulta. Es parla molt dels perills de marxar d’Espanya,
però no dels de quedar-s’hi. La provincialització –ja en marxa- seria un fet en
qüestió de pocs lustres. Els que clamen per una Catalunya “espanyola” no
semblen ser prou conscients d’aquest perill. A canvi de salvar el seu
autocomplaent sentiment espanyolista estan abocant Catalunya a un cul de sac, a
la decadència mes llastimosa.
Personalment, als catalans que se senten tant o més espanyols que catalans,
els recomanaria que fessin l’esforç de dissociar cultura i llengua castellana
de política. La defensa i conreu d’aquestes no té perquè implicar fer bandera
de la unitat d’Espanya. Fer aital amalgama és un error groller: la llengua i la
cultura espanyoles tenen una força intrínseca que va molt més enllà del que
sigui o deixi de ser l’Estat espanyol; basar la seva existència i defensa en el
que faci aquest estat és fer prova de curtesa de mires, incórrer en barreges
improcedents i caure en una degradació d’allò mateix que es vol defensar. No
cal abraçar l’espanyolisme i les seves estridències i arbitrarietats per
protegir l’espanyolitat: aquesta no està en perill, no perd pistonada en lloc;
simplement ha d’acceptar certes limitacions (o competències) consistents en
permetre respirar altres llengües i cultures. No veig el drama per cap banda.
De moment, el que està quedant demostrat és que la democràcia espanyola és
de molt baixa qualitat (o intensitat, si es prefereix). És com si haguéssim arribat
al final d’un cicle i s’hagués revelat la veritable naturalesa de la democràcia
espanyola. Aquesta era més una disfressa que altra cosa. Durant més de 30 anys
la democràcia haurà servit per frenar, amb la hipnosi de falses promeses i de superxeries
retòriques, les aspiracions catalanes. Ja no es pot seguir atorgant el benefici
del dubte: s’ha vist, amb total claredat, que tot plegat es tractava d’una gran
pantalla, d’un gran artifici per tal de mantenir i reforçar una determinada
idea d’Espanya, la de “sempre”. El model s’ha esgotat; el crèdit que mereixia
la democràcia espanyola ha finit. S’ha de passar a una altra cosa, pel bé de
tots: la mentida perjudica també al qui la practica.
En tot aquest temps,
al llarg d’aquests anys de pacient frustració, Catalunya, en termes generals,
ha estat lleial. Els anhels independentistes són una conseqüència, no una
causa, dels problemes, del desacord que hi ha entre Catalunya i Espanya.
Catalunya marxa perquè el marc i el tracte que se li ha donat no és bo per a
ella, no perquè de bell antuvi hagi volgut marxar, aprofitant, fent ús dels
recursos i marges de maniobra que se li han reconegut per forçar els límits de
cap pacte.
Si el pacte es
trenca era perquè ja d’entrada era un pacte dolent, i que una de les parts no s’ha
avingut mai a modificar mai; el trencament no ve perquè Catalunya s’hagi
crescut en aquest marc i ara li quedi petit i vulgui més poder. El poder que se
li va reconèixer d’entrada era insuficient, concedit amb molts recels i reserves,
des de la desconfiança, la gasiveria i la gelosia, i conservant sempre els
ressorts, les palanques per neutralitzar-lo i, arribat el cas, ofegar-lo. Es va
vestir de reconeixement el que en realitat era un invent per sortir del pas. Sí,
es va cedir una mica de poder, però es va fer “amb segones”, amb la idea de
guanyar temps; una concessió, més aviat pobra, fruit de l’oportunisme i la
pressió de les circumstàncies històriques: sense convicció ni sinceritat.