Powered By Blogger

dilluns, 7 de gener del 2013

Anatomia d'un moment històric (XXXV)


Balanç i futur

Està, per part meva, gairebé tot dit. En el paquet dels partits unionistes podria haver dit encara alguna cosa de UPyD, la versió “castissa” de C’s, però no crec que valgui la pena. Sembla que sí, que es presentaven a les eleccions (en tot cas sí que es veia propaganda electoral seva: la foto aquella amb un Ramón de Veciana y la Rosa Díez borrosos ensenyant a la càmera els respectius DNIs...), però desconec els resultats obtinguts. A les passades eleccions van aconseguir 5.000 vots: és de suposar no es deuen haver mogut gaire d’aquesta xifra irrisòria. Afortunadament, uns quants podran congratular-se de que el front unionista també arrossega el seu grau de desunió.

El balanç, suposant que calgui o que es pugui fer tal cosa, és bastant clar. Hi ha dues concepcions enfrontades del que és Catalunya. La “centrípeta”, des de la qual Catalunya és un només una part sense identitat pròpia prou forta com per ser subjecte polític, i la “centrífuga”, la que afirma, al.legant la història diferenciada, la voluntat, el sentiment i la consciència de país d’una part substancial de la població catalana, que sí que és subjecte polític vàlid.

Es dóna la circumstància, i és important d’assenyalar aquest extrem, que aquesta darrera visió de les coses en cap cas posa en entredit la nació espanyola, la seva cultura, la seva identitat. Espanya ha de poder-se entendre a si mateixa sense Catalunya; no es creïble que l’existència d’una Catalunya independent pugui, sota cap concepte, esdevenir un factor que posi en qüestió la realitat d’Espanya. Fer recaure i dependre de Catalunya la convicció que Espanya ha de tenir d’ella mateixa és un xantatge “emocional” que ratlla el surrealisme. La cultura i la llengua catalanes no són ni han estat mai cap perill per a la cultura i la llengua espanyoles (castellanes).

L’inrevés no es dóna. Catalunya dins d’Espanya és inviable: està condemnada, tard o d’hora, a perdre el seu perfil propi. Espanya, amb Catalunya, potser, si així ho senten, perdria una part; Catalunya, amb Espanya (dins d’Espanya), ho perd tot: perd tot allò que la fa ser Catalunya, que la fa ser diferent.

Pel que fa a la “part” d’Espanya que quedaria a Catalunya, a tota la gent que se sent tant o més espanyola que catalana, al difús però profús llegat espanyol de segles de coexistència en terres catalanes, crec que no hi ha motiu per patir més del compte. La importància d’aquest input és tal, està tan arrelat i barrejat amb allò autòcton, que forma ja part de la consciència, de l’imaginari col.lectiu català, té carta de naturalesa catalana, i són pocs els que ho discuteixen. No hi ha ni desig ni capacitat per esborrar  aquesta influència, aquesta presència, aquesta realitat. Tot fa pensar que se li atorgarà el seu degut reconeixement i, per tant, la seva protecció. Lògicament es potenciarà més la dimensió autòctona, més genuïna, si se’m permet el terme (sense ànim d’ofendre ningú), de la catalanitat, però el veïnatge d’Espanya i el context globalitzador asseguraran, de forma indirecta o directa, el manteniment i la vitalitat d’aquesta sensibilitat cultural, nacional, si es vol.

Tothom és lliure de sentir-se d’una cultura i nació o d’una altre. L’independentisme català entén que la nació catalana s’ha de construir no tant sobre la base de la identitat (sovint quelcom divers, plural, ambivalent, polivalent) com de la llibertat: la voluntat de construir un estat que defensi més i millor els drets d’una gent que viu en un determinat territori. Que això passi per potenciar uns factors culturals aglutinadors no treu que l’accent principal ha de ser eminentment polític, cívic... democràtic. El que està en joc és la llibertat més que la identitat; aquesta serveix i es supedita a la primera, no al revés.

Que aquest procés s’ha de fer amb garanties, legalment? Hi estem d’acord, però si la legalitat existent està feta, pensada de tal manera que impedeixi tirar endavant un procés així, doncs caldrà de totes totes crear un nou marc legal. Legalitat? Sí, per què no la nostra? Entenent i acceptant que en virtut d’aquesta mateixa legalitat el procés d’emancipació nacional pot fallar, però almenys avançar, madurar, sortir de la indefinició i de la paràlisi embrutidora de la por.

Catalunya, si vol sobreviure, ja no sols com a nació, sinó com a societat, ha fer realitat la consulta. Es parla molt dels perills de marxar d’Espanya, però no dels de quedar-s’hi. La provincialització –ja en marxa- seria un fet en qüestió de pocs lustres. Els que clamen per una Catalunya “espanyola” no semblen ser prou conscients d’aquest perill. A canvi de salvar el seu autocomplaent sentiment espanyolista estan abocant Catalunya a un cul de sac, a la decadència mes llastimosa.

Personalment, als catalans que se senten tant o més espanyols que catalans, els recomanaria que fessin l’esforç de dissociar cultura i llengua castellana de política. La defensa i conreu d’aquestes no té perquè implicar fer bandera de la unitat d’Espanya. Fer aital amalgama és un error groller: la llengua i la cultura espanyoles tenen una força intrínseca que va molt més enllà del que sigui o deixi de ser l’Estat espanyol; basar la seva existència i defensa en el que faci aquest estat és fer prova de curtesa de mires, incórrer en barreges improcedents i caure en una degradació d’allò mateix que es vol defensar. No cal abraçar l’espanyolisme i les seves estridències i arbitrarietats per protegir l’espanyolitat: aquesta no està en perill, no perd pistonada en lloc; simplement ha d’acceptar certes limitacions (o competències) consistents en permetre respirar altres llengües i cultures. No veig el drama per cap banda.

De moment, el que està quedant demostrat és que la democràcia espanyola és de molt baixa qualitat (o intensitat, si es prefereix). És com si haguéssim arribat al final d’un cicle i s’hagués revelat la veritable naturalesa de la democràcia espanyola. Aquesta era més una disfressa que altra cosa. Durant més de 30 anys la democràcia haurà servit per frenar, amb la hipnosi de falses promeses i de superxeries retòriques, les aspiracions catalanes. Ja no es pot seguir atorgant el benefici del dubte: s’ha vist, amb total claredat, que tot plegat es tractava d’una gran pantalla, d’un gran artifici per tal de mantenir i reforçar una determinada idea d’Espanya, la de “sempre”. El model s’ha esgotat; el crèdit que mereixia la democràcia espanyola ha finit. S’ha de passar a una altra cosa, pel bé de tots: la mentida perjudica també al qui la practica.

En tot aquest temps, al llarg d’aquests anys de pacient frustració, Catalunya, en termes generals, ha estat lleial. Els anhels independentistes són una conseqüència, no una causa, dels problemes, del desacord que hi ha entre Catalunya i Espanya. Catalunya marxa perquè el marc i el tracte que se li ha donat no és bo per a ella, no perquè de bell antuvi hagi volgut marxar, aprofitant, fent ús dels recursos i marges de maniobra que se li han reconegut per forçar els límits de cap pacte.

Si el pacte es trenca era perquè ja d’entrada era un pacte dolent, i que una de les parts no s’ha avingut mai a modificar mai; el trencament no ve perquè Catalunya s’hagi crescut en aquest marc i ara li quedi petit i vulgui més poder. El poder que se li va reconèixer d’entrada era insuficient, concedit amb molts recels i reserves, des de la desconfiança, la gasiveria i la gelosia, i conservant sempre els ressorts, les palanques per neutralitzar-lo i, arribat el cas, ofegar-lo. Es va vestir de reconeixement el que en realitat era un invent per sortir del pas. Sí, es va cedir una mica de poder, però es va fer “amb segones”, amb la idea de guanyar temps; una concessió, més aviat pobra, fruit de l’oportunisme i la pressió de les circumstàncies històriques: sense convicció ni sinceritat.