Bé, ha arribat el dia i moment de fer balanç d’aquest any d’escriptura i d’acomiadar-me del blog i dels que heu tingut la gentilesa, la generosa i pacient bona voluntat de seguir-me, un dia, deu, cinquanta o 365. Fa ja cinc dies que el nom d’aquest blog és incorrecte. Els 49 han deixat pas als 50. Només som temps i cap al temps volem (volant però qui sap si també volent), desintegrant-nos(-hi), transformant-nos i desapareixent en no se sap quina immaterialitat...
La cara de peix (gos, rèptil, rata o batraci) bullit, en el decurs de l'any escorregut, ha guanyat algunes posicions, cobrat un plus de caràcter... o caldria més aviat parlar de massapà o de "polvorones"? Què hi farem, és llei de vida.
La cara de peix (gos, rèptil, rata o batraci) bullit, en el decurs de l'any escorregut, ha guanyat algunes posicions, cobrat un plus de caràcter... o caldria més aviat parlar de massapà o de "polvorones"? Què hi farem, és llei de vida.
Amb tot això, la fi del món maia no ha tingut lloc (i potser tampoc havia de ser tal, amb la grandiloqüència estrident de Hollywood amb la que ens agrada imaginar les coses). Som en un nou any, ple de possibilitats i d’aprenentatges volguts o necessaris (alguns segur i inevitablement dolorosos). Tendim a pensar que el món està mal fet, però els ingredients de la felicitat són aquí, a la vora nostre, esperant-nos; cal saber trobar-los i, sobretot, saber combinar-los, mesclar-los. Tal vegada els qui estem mal fets som la majoria de nosaltres, uns més que uns altres: el 2013 ens en convencerà una mica més.
Escriure tots aquests dies, setmanes, mesos ha estat una experiència única, que es diu, certament “apassionant”, “interessant”, i ho dic sense ironia però amb distància. La mateixa distància, tal vegada, que l’escriure no ha deixat d’interposar en tot moment entre mi, el meu jo i el món, el real, l’altri. Les sospites que tenia abans de començar o començant i parlant, en les primeres entrades, de la tasca que tenia al davant eren vàlides; s’han confirmat.
L’escriptura, diria, m’ha donat major consciència de mi mateix, de molts aspectes de la meva vida i de la vida en general, ha “densificat” el viscut i d’alguna manera el mateix temps: tinc la sensació que el 2012, sota un cert prisma, ha estat més llarg, com també la meva vida passada, la meva existència en general. com si l'escriptura realcés les coses, els hi donés una més gran presència i rellevància; com si el viscut, gràcies a la seva verbalització escrita, esdevingués més important del que "realment" ha estat. La transcripció com a mecanisme d'elevació en l'escala del real.
El viscut i el seu detall rescatats de l'oblit; allò desapercebut o insignificant projectat a la categoria d'element, d'ingredient "universal"... És un efecte curiós, una mica com de museu, de lupa, d’arxiu, de dissecació (o hauríem de dir vivisecció?) o embalsamament, que ens permet veure tota la riquesa i complexitat de les nostra vida, també en allò que té de banal, de trivial.
Es dóna també, paral.lelament, un efecte d'intensitat: tot el que passa pel filtre de l'escriptura sembla guanyar, agafar un relleu, un contrast molt marcat; pareix més viu, més "real". Aquest doble efecte de fixació, de claredat ("congelada" i detallada), per una banda, i de vivesa hiperreal, per l'altra té la seva màgia, no es pot negar.
Parlo, és clar, del que ha estat, és per a mi la cosa: la meva experiència de l'escriptura, la meva vivència del fet d'escriure. No puc saber si el lector del que he escrit ha percebut la cosa d'aquesta manera. Des de "fora" la cosa potser no es veu ben bé així.
El viscut i el seu detall rescatats de l'oblit; allò desapercebut o insignificant projectat a la categoria d'element, d'ingredient "universal"... És un efecte curiós, una mica com de museu, de lupa, d’arxiu, de dissecació (o hauríem de dir vivisecció?) o embalsamament, que ens permet veure tota la riquesa i complexitat de les nostra vida, també en allò que té de banal, de trivial.
Es dóna també, paral.lelament, un efecte d'intensitat: tot el que passa pel filtre de l'escriptura sembla guanyar, agafar un relleu, un contrast molt marcat; pareix més viu, més "real". Aquest doble efecte de fixació, de claredat ("congelada" i detallada), per una banda, i de vivesa hiperreal, per l'altra té la seva màgia, no es pot negar.
En estreta relació amb això, també cal esmentar que l'escriptura m'ha donat el sentiment, la sensació de que el temps condia ha condit
més, i també com si el viscut fos més important, més rellevant/dóna importància
a coses que altrament passarien desapercebudes.
concentració, absort (fora del temps)
Parlo, és clar, del que ha estat, és per a mi la cosa: la meva experiència de l'escriptura, la meva vivència del fet d'escriure. No puc saber si el lector del que he escrit ha percebut la cosa d'aquesta manera. Des de "fora" la cosa potser no es veu ben bé així.
En tota creació -en tot cas vista, viscuda des de dins- hi hauria un esforç de deturar i de, tal vegada, de perfeccionar el real, la vida. Es voldria compensar la pèrdua, la manca, l’error inherent, indissociable al viure. Aquest esforç, és evident, té un preu.
Però parlem encara de les coses positives, també de les més innocents. A mesura que he anat escrivint he anat una soltesa, una lleugeresa que per moments tenia alguna cosa d’aèria. No sé si la fluïdesa que tot sovint he viscut, percebut en l’escriure s’ha plasmat i arribat prou al lector; espero que una part d’aquesta facilitat que he sentit sí que li hagi arribat. Llegir ha de ser fàcil, ha de ser com una suau cascada, una aigua que baixa de línia en línia, de paràgraf en paràgraf, de pàgina en pàgina.
Es compara sovint la paraula escrita amb la música, i hi estic d’acord; afegiria, però, aquesta dimensió gravitatòria: de la primera paraula d’una pàgina a la darrera, la vista hauria de baixar per una simple i suau força de gravetat... En aquest sentit el format del blog no sé si ha ajudat gaire: les columnes, més aviat estretes, no permetien, de bones a primeres, veure el límit del text. L’adonar-me d’això (la presentació de les entrades penjades, entre bastidors, de portes endins, per a mi, era una altra) va fer que a partir d’un determinat moment, cap a l’estiu, reduís la llargària de les entrades: de tres pàgines Word vaig passar a dues: em va semblar que havia de fer menys feixuga la cosa; no sé si s’haurà aconseguit prou.
Es compara sovint la paraula escrita amb la música, i hi estic d’acord; afegiria, però, aquesta dimensió gravitatòria: de la primera paraula d’una pàgina a la darrera, la vista hauria de baixar per una simple i suau força de gravetat... En aquest sentit el format del blog no sé si ha ajudat gaire: les columnes, més aviat estretes, no permetien, de bones a primeres, veure el límit del text. L’adonar-me d’això (la presentació de les entrades penjades, entre bastidors, de portes endins, per a mi, era una altra) va fer que a partir d’un determinat moment, cap a l’estiu, reduís la llargària de les entrades: de tres pàgines Word vaig passar a dues: em va semblar que havia de fer menys feixuga la cosa; no sé si s’haurà aconseguit prou.
Posats a fer autocrítica, entre els defectes que m’atribueixo a l’hora d’escriure (deixant de banda un domini i una correcció insuficients del català, tot i ser aquesta la meva llengua materna) diria que tinc una incorregible (?) tendència a l’exhaustivitat, sense, i aquí vindria el problema, que renunciï a l’amplitud. M’explico. El món, la realitat ens apareix, racionalment parlant, sota, almenys dues dimensions: l’anomenada “intensió” i l”extensió”; verticalitat i horitzontalitat, si es prefereix. Confesso que sóc incapaç de renunciar a cap de les dues, ja que sóc incapaç de renunciar a l’objecte, és a dir, al món... que vull, ni que sigui a través de la paraula, conèixer, abraçar, posseir (estimar?).
Si ens hi fixem la combinació i suma dels dos vectors dóna, com a representació possible i preferent, l’esfera És per tant així, esfèricament, com per moments m’imagino el real: com una immensa bola feta d’esferes inserides les unes dins les altres i amb una munió, un nombre innombrable de radis que van del centre a la superfície de la darrera esfera. Amb això no vull dir que jo sigui capaç de concebre, amb la meva activitat mental i el meu exercici escripturístic, ai tal esfera dinàmica: aquesta és un ideal, al que no faig més que intentar aproximar-me, sense passar mai de la parcialitat o la deformitat d'una pilota irregular, tal vegada "botoruda", s'entén.
No em quedaria clar si els humans estem en, sobre aquesta darrera superfície o perduts pel mig, però el que sí que em sembla pertinent i útil és entendre que tot, absolutament tot és un joc consistent en trobar el camí cap al centre del que irradia tot i cap al que tot va, s’encamina, ni que sigui de forma erràtica. De què (em) serviria, en aquest cas l’horitzontalitat, em podria etzibar algú, amb raó (urgint-me i encarant-me a la meva pretensió mística). Seria una pregunta pertinent, és clar. I la resposta seria doble.
No em quedaria clar si els humans estem en, sobre aquesta darrera superfície o perduts pel mig, però el que sí que em sembla pertinent i útil és entendre que tot, absolutament tot és un joc consistent en trobar el camí cap al centre del que irradia tot i cap al que tot va, s’encamina, ni que sigui de forma erràtica. De què (em) serviria, en aquest cas l’horitzontalitat, em podria etzibar algú, amb raó (urgint-me i encarant-me a la meva pretensió mística). Seria una pregunta pertinent, és clar. I la resposta seria doble.
Per una banda hauria de dir que l’horitzontalitat em permetria situar-me en el punt o diferents punts òptims que farien d’”ascensor” cap al centre. És cert que tot “punt” (tota forma de ser, tota situació i condició humanes) tenen oberta la profunditat, però també ho és que hi ha ubicacions (llocs, relacions, contactes, experiències) que faciliten enormement passar d’un estadi, d’un estrat superior a un d’inferior (cal entendre aquí els termes de la dicotomia en un sentit invers a l’habitual: l’inferior aquí és “superior”).
Per l’altra hauria d’afegir que, ai las, la meva intenció, en l’escriptura, no és, si més no principalment, "mística". No busco tant la veritat última com descriure les diferents aparences –contingents, parcials, imperfectes?- d’aquesta. El que em mou a escriure és més la descripció, l’inventari, el registre (el col.leccionisme, el voyeurisme?) que no pas la cerca de l’essència. Investigo aquesta en les seves formes, derivacions i “declinacions”, sense, sembla, voler accedir-hi, arribar-hi mai del tot, plenament. És cert que tampoc podria, sabria arribar al final, però hi ha també aquest desig de no arribar-hi.
