Powered By Blogger

dissabte, 29 de desembre del 2012

Anatomia d'un moment històric (XXXIV)


Dit altrament, Ciutadans no només nega la nació catalana, sinó que nega, com el PP i, en bona mesura el PSC, la mateixa democràcia, el dret a la democràcia. Molt probablement no està escrit en lloc que la democràcia es viu, es dóna, s’articula territorialment, però és una veritat de sentit comú, que cau pel seu propi pes, que està implícita en el viure mateix, en el sentit natural de l’existència: tot, també les voluntats, existeixen en un espai donat, es relacionen, vinculen amb un locus concret, no de forma abstracta. Donar preferència al nivell abstracte, imposant-lo com l’única veritat vàlida, per damunt del real (local) es vestirà com es vulgui, però és un atemptat contra la democràcia i, per tant, la vida.

Aquests citoyens nostrats semblen voler emmirallar-se en Europa, sense haver entès, volgut entendre que si Europa està fracassant i enfonsant-se en part, o sobretot, és per no haver volgut entendre i donar resposta a aquesta problemàtica. La llibertat és una i sola: la de l’individu, i la dels pobles on l’individu s’incardina. No existeixen individus “abstractes”, “ciutadans del món”. Els estats-nació d’Europa s’han fet, com li agrada encertadament dir a n’en Xavier Robert de Ventós, amb la sang dels soldats i el semen dels reis, no necessàriament (i de fet rarament) amb l’adhesió, la voluntat conscient dels diferents pobles, de la gent, dels habitants del continent.

Els mals d’Europa venen d’aquesta insuficient, escassa, incompleta comprensió del que és la llibertat. Han calgut dues guerres mundials perquè aflorin una vintena de nacions que finalment han pogut assolir la condició de país de ple dret i reconeixement (un estat). Quantes guerres, dècades d’inòpia i d’inoperància caldran encara perquè el principi radical i total de la llibertat s’acabi imposant en tota la seva emancipadora, apaivagadora i creadora força? Quant sofriment per absurdes i egoistes resistències caldrà encara endurar?

A Europa, agradi o no , hi falten mitja dotzena, sinó més, de veus ara per ara tapades i eclipsades per la prepotència d’uns quants estats més grans del que haurien de ser (i serien si es remetessin i fossin fidels a la seva estricta i autèntica identitat). El temps dirà si tots o alguns d’aquests pobles, òrfenes i pàries de la Història, podran finalment tornar “a casa”, a la seva Ítaca. Pel bé de tots, esperem que sí, i ben aviat.

Encara unes línies dedicades al líder de la formació, Albert Rivera. No es pot negar que té molt bona presència (amb tots els trumfos del gendre ideal: és jove, guapo, elegant, amb aire “impecable”) i es mou amb habilitat. Sap parlar i transmetre el seu missatge. Sembla ser sincer, creure’s realment el que diu. Són atots considerables, que expliquen, sens dubte, part del seu èxit.

Ni ell ni, suposo, cap altre dels diputats del seu partit van assistir a la investidura d’Artur Mas com a President de la Generalitat. L’Albert Rivera va al.legar que aquest havia passat les “línies vermells”. Un cop més erigint límits a la llibertat, a l’exercici del joc democràtic... Jo em pregunto: des d’on, des de quina legitimitat, des de quina suposada superioritat moral es pot parlar així? Una expressió així seria vàlida si la Generalitat estigués atemptant contra els drets democràtics, com per exemple preparar una guerra, ordir una trama per provocar un cop d’Estat o programar la persecució d’una part de la població catalana, o coses semblants. Quines línies vermelles s’han traspassat? Els partits majoritaris simplement recullen i donen forma a la voluntat dels seus electors, que els han votat justament per tenir en el programa les propostes, els objectius que justament comencen a posar en marxa. Han rebut un encàrrec, un mandat i s’han posat d’acord per posar-lo en pràctica. Quina és l’anomalia?  

Per al Sr. Rivera l’anomalia és total: la llibertat té límits, la democràcia no es fa i defineix a ella mateixa a través del seu exercici, sinó que hi ha coses, principis inamovibles, inqüestionables, talment fossin dogmes de fe. El marc és sagrat; els fonaments són indiscutibles i no es poden canviar... Invocar l’origen, apel.lar al mite fundacional, ja em perdonaran, no és política, es religió. No podem confondre una cosa amb una altra. En el domini la política, a diferència potser del de la religió, tot es és discutible, tot es pot debatre, pactar. L’única limitació és el respecte al mateix principi democràtic (el dret a escollir les formes de la pròpia existència: la llibertat) i els  drets humans que es deriven d’ella i la concreten; drets que per cert, inclouen, entre d’altres, el dret a l’autodeterminació.

És evident que el Sr. Mas i el Parlament de Catalunya, en llur actuació, no estan atemptant de cap manera contra la democràcia. Els drets democràtics s’estan respectant escrupolosament, no se n’està conculcant cap: ni el d’expressió, ni el d’associació, ni el de reunió, ni, etc. Simplement hi ha una majoria que vol una cosa i assumeix la responsabilitat que li correspon. La minoria té els seus drets, i a dia d’avui aquests són perfectament respectats: dissentir, fer valer la seva oposició, esgrimir les seves raons, incidir democràticament en l’opinió pública per canviar la relació de forces i guanyar les properes eleccions, etc.

Parlar, en un context així, de “línies vermelles”, és no sols impropi, sinó un insult, un afront. La realitat, en democràcia, és el que la majoria vol. Això és dur per a la minoria, i s’ha de fer el possible perquè s’hi senti el menys incòmode possible; per d’aquí ha imposar el que la minoria vol... És clar que l’Albert Rivera em dirà que ells representen el que vol la majoria dels... espanyols.

I tornem al punt de partida, com en un cercle viciós. Tornem a la tirania de la superficialitat, del reduccionisme, de la simplificació... de l’anacronisme. Hi ha una sola nació (que té 500 anys d’història, una de les nacions més antigues d’Europa, bla, bla), una sola sobirania indivisible, una Constitució i una Monarquia estupendes, una Transició modèlica, etc. Ciutadans s’apunta a la lletania, amb un toc, amb una pàtina de glamur urbanita, això sí.

Ho sento molt però no s’aguanta. La Catalunya que vol, que voldria C’s no existeix, no existeix prou... per aguantar-se i caminar per ella mateixa. Malgrat les formes aparentment acurades, no va més enllà de demagògia, del discurs tautològic, tancat en ell mateix, en banda... Ciutadans, és de témer, malgrat els seus pretesos aires de ferrenya honestedat democràtica, no va més enllà d’un populisme de tall reaccionari. El seu aire, si es vol, il.lustrat i cool, no hi fa res. És el fons el que compta.

Fa unes quantes setmanes, en una pirueta sofística d’alt voltatge, el líder de C’s es referia a l’ordenament jurídic espanyol amb el terme de “lleis democràtiques”. Astutament lligava els dos conceptes, mirant així de curtcircuitar les apel.lacions que es feien a la legitimitat com a valor superior a la legalitat (derivant aquesta d’aquella). Les lleis espanyoles eren democràtiques, ja que havien estat votades per una majoria de l’electorat, i per tant havien de primar.

Sembla un raonament indiscutible, però en realitat es basa en l’apriorisme al que al.ludíem abans: negar l’existència d’un subjecte polític diferent del conjunt del poble espanyol; donar preeminència a la voluntat anterior respecte a l’actual (el passat seria superior al present i, de dret, s’imposaria a aquest: els morts manen sobre els vius); la validesa de les lleis és indefinida i són vigents mentre no es canviïn (poc importa en quines circumstàncies es fan fixar aquestes lleis, ni si el seu origen és plenament democràtic, ni si afavoreixen a uns i perjudiquen a uns altres... de forma indefinida i sense remissió.

No, no s’entra a discutir si el règim anterior es va legitimar a través d’una nova legalitat, com qui es fa un vestit nou i es refresca una mica la cara. No, d’això no sol vol ni parlar, no es toca. És allò de certes famílies: per què entrar a discutir ara de com va els calés l’avi? No estem contents amb el que tenim, amb el que ens ha arribat? En fi, Estem on estem, on hem estat sempre o des de fa centenars d’anys, i a Ciutadans ja li està bé. 

divendres, 28 de desembre del 2012

Anatomia d'un moment històric (XXXIII)


La vida política, d’aquesta faiçó, s’ha anat convertint en un coto vedat de tripijocs, en una llotja de misèries, hipocresies, silencis i escàndols calculats o apanyats; en un circ de furiosa mesquinesa, d’abjecte xantatge.

Les llistes obertes seria una manera de fer entrar aire fresc en tot aquest panorama d’aigües estancades i pútrides. De tornar a donar una oportunitat a la democràcia amb d majúscula, de córrer el risc, aquest cop sí, de fer valer d’una vegada el principi de la meritocràcia en el món de la política. Segurament la cosa també aniria acompanyada dels seus abusos i dels seus perills i deficiències (personalismes de tall populista, increment de la demagògia, augment dels nivells i de les formes de retòrica sofística, etc.), però valdria la pena de provar un sistema que, ni és nou (són uns quants els països on és vigent), ni, amb tota probabilitat, seria tan nefast com l’actual, en que pots tenir de diputat un perfecte inútil que no ha fet altra cosa que “vegetar” en el respectiu partit, donant-li vida o parasitant-lo a parts més o menys iguales.

Un tercer factor a revisar del sistema electoral en vigor seria el de les circumscripcions. Seria el moment d’adequar-lo, fent una llei d’ordenació territorial pendent des dels temps de la República (!) a la divisió territorial que correspon al país, la de les vegueries i comarques, superant d’una vegada l’heretada (i imposada) del segle XIX (Floridablanca). És evident que el nou sistema de circumscripcions (o districtes) hauria de trobar la manera –millor del que ho fa l’actual- de conjuminar el relatiu pes poblacional de cada part del país amb la realitat de la seva extensió i diversitat territorial. El país és la gent, però també el territori (i viceversa).

Que l’àrea metropolitana concentri el 60% o més de la població de Catalunya és una anomalia difícil de corregir (producte, en part, de la condició de Catalunya, durant segles, com a regió espanyola amb la segona ciutat del regne en importància), i ni pot ni correspon a cap llei electoral el fer-ho. Dit això, s’ha trobar la fórmula que garanteixi  tant la representativitat del territori com la voluntat de la majoria. La nova llei hauria de vetllar a que això sigui així, corregint en aquesta direcció les mancances que hi pugui haver en l’actual.

Tradicionalment el PSC ha acusat a CiU de donar una rellevància excessiva a la territorialitat en detriment de la població; pot ser, però caure en la tendència contrària també seria un error. Barcelona i el seu cinturó són, per dir-ho d’alguna manera, la punta de llança, l’avantguarda del país, però sense la resta (i encara més si Catalunya esdevé mai independent) no són res.

A tot això, ja prou enrevessat i greu, s’afegeix encara la qüestió del finançament dels partits, una dels majors factors de corrupció del nostra sistema polític. O no està prou ben regulat o simplement no es compleix la llei. El cas és que és una dimensió fosca i tèrbola que empastifa la majoria de partits (i en tot cas als grans) i que per extensió  degrada el conjunt de la vida política. La nova llei hauria de corregir de manera dràstica, peti qui peti.

Però tornem a Ciudadanos, ja amb ànim de concloure. Mirant de comprimir en poques paraules en el que sé i la impressió que em causen sintetitzar, diria que és un producte eminentment barceloní (aquesta combinació d’espanyolisme amb aires moderns és un segell, una característica que sols es podia donar a la capital catalana), tremendament tocat pel sentimentalisme suara explicat, i, en concomitància amb això, amb una considerable debilitat per l’esteticisme, pel formalisme de tall “clàssic”.

En el fons, es diria que és un partit travessat per l’esperit reaccionari de qui vol tornar a tot preu a la “joventut”, als “clàssics”, a les certeses convencionals (augmentades, depurades, millorades, d’acord, però també i sobretot, volgudament o no, buidades del seu sentit íntim, de la seva veritat universal, essencial, quedant-se només amb la carcassa reconfortant, consoladora del “revival” més o menys fantasmal...

Es tracta, per tant, d’un partit que té por del futur, i per tant de la realitat (i viceversa). Un intent, inútil com tots, de parar el temps, el curs de la vida, erigint uns dics aparentment vàlids però que no són més que construccions eixorques, parcials, sense dinamisme intern, més estètiques que reals.

El resultat de tot això no pot ser altre que el d’un miratge que no s’aguanta. Pot tenir un cert èxit, perquè tota incertesa provoca reaccions infantils i de pànic en bon nombre de persones, però és un projecte polític que no aporta cap proposta de país viable o ni tan se vols creïble.

Caient en el mateix error que l’espanyolisme més ranci, confon la part amb el tot, allò que és transitori amb el que es constant, la superfície amb el fons... Rebutja l’essència catalana per afirmar, sense rubor, l’essència espanyola. Gran novetat.

Reivindica la democràcia però nega que el dret a decidir sigui democràtic. Parla de la llibertat, de no tenir por, però nega que existeixi cap poble català... Es pot ser més retrògrad? Més previsible? Per a C’s hi ha una sola nació, i per tant una sola i indivisible sobirania: la cançó de l’enfadós de sempre... No hi fa res, per a ells, que una majoria social vulgui, com a mínim, que es faci una consulta: cas de fer-se, serien tots els ciutadans espanyols els que haurien d’emetre el seu parer, de manifestar la seva voluntat al respecte... I tota la resta: la sobirania resideix en el Congrés dels Diputats (res de Parlaments “locals”) i, en darrera instància, caldria passar per una reforma de la Constitució... Es pot ser més encotillat, tenir una visió més rígida de les coses?

Per a Ciutadans el que compta és la volonté générale, un constructe mental pensat per esclafar les minories, encara que la voluntat majoritària sigui, en un territori determinat, contrària a la general del conjunt de l’Estat. Si ens hi fixem bé, en bon demòcrata no caldria ni creure en l’existència de cap nació catalana per acceptar la celebració d’una consulta: en una regió determinada la gent vol una cosa, doncs via lliure. Aquesta seria la resposta normal, sana, democràtica.

Neguen la major, i per tant neguen també la menor: les minories, tot i ser minories, també tenen drets, entre ells el dret al respecte. La consulta serviria per avaluar, visualitzant la cosa, com és d’important la minoria (dins del conjunt de l’Estat) que voldria una estat propi, i per tant, en justa correspondència democràtica, se li hauria de concedir, sinó el que demana (que és “impossible”), almenys un reconeixement satisfactori, generós.

dijous, 27 de desembre del 2012

Anatomia d'un moment històric (XXXII)


En quant al segon “sentimentalisme”, el de caire europeista, Ciutadans – Partido de la Ciudadanía també mira amb una certa enyor (indignada, irritada) una certa Europa (més real que imaginària o l’inrevés, poc importa) que s’està morint, que està desapareixent a cop de globalització i de crisi: l’Europa del benestar, l’Europa reconstruïda a partir de la Segona Guerra Mundial, l’Europa culta en la que tots, poc o molt, ens hem emmirallat més d’una vegada. Un cop més, no és tant l’Europa ideològica (esquerra-dretes) la que Ciutadans reivindica, sinó l’Europa dels drets, l’Europa marc i model: el buc, l’ossamenta de la cosa. Aquí també, com en l’antifranquisme, Ciutadans vol recuperar, de quelcom que és transitori, uns valors que serien universals, i per tant útils de cara al futur.

Tal vegada, cal situar en aquest context mental la reivindicació que fa C’s d’una certa radicalitat democràtica (entesa molt esbiaixadament, val a dir) en forma dels seus dos cavalls de batalla: la regeneració política i la confecció d’una nova llei electoral.

Pel que fa al primer punt, no hi ha gaire a dir. S’hi ha d’estar d’acord, i a priori  hi està (tret dels polítics corruptes i els seus amics i avaladors). Ciutadans, almenys de moment, seria un partit nét de corrupteles i per això pot esgrimir aquesta carta. És legítim que ho faci, encara que sols sigui com a arma de desgast i palanca electoral.

La segona de les seves reivindicacions, l’aprovació d’una llei electoral més proporcional, és igualment pertinent. També es podria tractar, com en el primer cas, d’una proposta més interessada i oportunista que sincera, però això no té major importància: la política no és ni es pot pretendre que sigui una activitat pura; gairebé tots els avenços, tots els progressos que s’hi fan (i per tant que de retruc fa també la societat) tenen aquest caràcter doble d’interessada bona voluntat. Fer el bé gratuïtament és tan rar a la política com en la vida en general. No hi ha res a dir; és prudent no portar l’exigència més enllà dels seus límits naturals...

El tema de la llei electoral, en efecte, és greu i té ja categoria d’escàndol. El sistema polític català, en més de 30 anys de funcionament, ha estat incapaç de dotar-se d’una llei electoral pròpia, que superi la que subsidiàriament s’utilitza. Seguim sota l’imperi d’una sistema electoral obsolet, o que en tot cas no s’ajusta a la maduresa de la democràcia catalana. Les tares d’aquest sistema són conegudes.

Per començar hi ha la llei o principi d’Hondt que, per tal de garantir la governabilitat, premia els partits majoritaris. Aquests poden arribar a necessitar la meitat (!) dels vots per aconseguir un escó que els més minoritaris... Em diran el que voldran però que SI, amb gairebé 50.000 vots no entri en el parlament amb un representant, o que tampoc ho faci PxC amb 60.000 és un dèficit democràtic. Es tracta de molts milers de persones, massa, que s’han quedat sense veu, sense representació.

Si creiem i apostem per la democràcia, el seu joc, la seva diversitat, aquests dos partits haurien de tenir els seus caps de llista formant part del Parlament. Afegiria, per altra banda, que en el segon cas, és fins i tot, en termes de salut democràtica, doblement desitjable que així sigui: un partit i els seus 60.000 votants frustrats electoralment poden fer més mal, provocar més maror que no un sol representant fent el seu paper de diputat (per tèrbol i impresentable que sigui el personatge).

Si la societat és diversa en les seves opcions ideològiques, i la catalana ho és bastant (més que la majoria de societats del nostre entorn, ja que a la polarització dreta-esquerra cal sumar-hi la de Catalunya-Espanya), el Parlament també ho ha de ser, tot el que pugui. Incorporar 3 ó 4 diputats de partits minoritaris no pot representar, de cap manera, un destorb al funcionament parlamentari, ni a la governabilitat del país que es deriva d’ella.

L’altra tara electoral són les llistes tancades. És una vergonya que siguem encara amb aquest sistema que afavoreix la partitocràcia. En pura lògica, el diputat, en tant que representant seu, es deu als seus electors; no té cap sentit que sigui un militant del partit, en la majoria de casos, perfectament desconegut del públic. Aquesta pràctica fa dels partits autèntics poders opacs en els que prosperen els individus més mediocres, els que asseguren l’hegemonia de la cúpula, no les personalitats intrèpides, fortes i dinàmiques.

Els partits es converteixen d’aquesta manera en una mena de petites o grans empreses que on la militància vol i pot anar escalant posicions al marge de la societat (!), sense interactuar amb ella, o a penes. Algú sap, per exemple, qui és, què ha fet per merèixer ser elegit el número 10, 15 ó 20 de la llista de CiU, ERC, PPC o PSC? Algú el coneix, fora de la gent del propi partit? No té sentit.

Seguim doncs, per tàcit (o explícit) acord entre els partits majoritaris amb un sistema consistent en donar un xec en blanc, en fer un vot de confiança (cec) als partits. Després tenim el que tenim: mediocritat i corrupció. Per què? Doncs perquè molts dels noms només són pions que es limiten a donar per bona, votant religiosament el que toqui en cada cas, la línia decidida per la direcció del partit (encara que sigui criticable o millorable), i que, arribat el cas, no tenen cap altra incentiu, al.licient que el de dedicar-se a una forma o una altra d’abús de la seva privilegiada posició, pagant el silenci de tercers o fent pagar el seu...

Qui fiscalitza el seu comportament?, qui té coneixement de la seva actuació, del seu rendiment? Doncs només el partit, començant pels seus companys diputats, que el protegiran mentre no sigui un perill per a ells (fent-lo dimitir i desaparèixer, en aquest cas, sota una cortina de fum), i els membres de les altres formacions parlamentàries igualment presents en el Parlament, que l’utilitzaran més com a moneda de canvi (“si calleu o no feu això esbombarem allò altre”), que no com a motiu de denúncia de cara a l’opinió pública.

Les llistes tancades, per tant, propicien, o almenys afavoreixen descaradament, la creació i consolidació d’uns partits polítics entesos més com a empresa que gestiona uns vots com qui si es tractés d’un capital, que no com expressió organitzada dels diferents corrents d’opinió presents en la societat. Allò que hauria de caracteritzar-se pel feed-back crític i participatiu amb la societat, ho fa, contràriament per la manca de transparència, per l’obscur mercadeig entre bastidors... 

dimecres, 26 de desembre del 2012

Anatomia d'un moment històric (XXXI)


La història del PSC segurament hauria estat una altra si l’històric dirigent Pallach, mort prematurament el 1976, hagués tingut temps de fer-se amb les regnes del socialisme català i imprimir-li el segell de la seva trajectòria personal i política. Recordo encara, amb el candor absolut dels meus 12 anys, haver tret la notícia del seu decés a classe de FEN (Formación del Espíritu Nacional). A la professora, una pobra dona de nom Foz, que creia que sota les ales de l’àguila imperial tots ens sentiríem aixoplugats i agermanats, no li va fer cap gràcia, és clar.

Desaparegut en Pallach, el socialisme català va quedar en mans dels fills de papà formats en la mentalitat jacobina francesa (Raventós, Maragall, Nadal, Obiols, etc.) i la cosa va derrapar de manera inevitable. Que en Maragall degués favors a un falangista com en Juan Antonio Samaranch i parlés sempre d’ell des de la gratitud, diu molt, massa, de la dependència del socialisme català respecte als poders fàctics de la Barcelona franquista, en tot cas en els primers anys del desplegament institucional del partit.

Quan penso que l’Estadi Olímpic va estar a punt de portar el nom de Samaranch em venen esgarrifances... les mateixes que tinc sabent que el Museu de l’Olimpisme sí que el duu (!) o recordant els funerals d’emperador que se li van fer, amb unes quantes primeres espases socialistes al capdavant... Però això ja són figues d’un altre paner...

Així doncs, la constatació de conjunt és que el PSC està, com sol succeir amb tot el que és un bluff, en hores baixes. Podria, electoralment, haver-se enfonsat més, és cert, però la davallada és tanmateix històrica i sembla definitiva. El seu futur és incert. El seu glamur, amb la crisi, ha desaparegut, i es diria que només vulguin romandre, actives, les seves misèries (amb els seus apparatchiks al capdavant). La veritat és que costa molt creure que el PSC vulgui i pugui fer cap contribució constructiva a la nova Catalunya que s’està forjant...

Ciutadans. Dins del bloc unionista, sens dubte el gran vencedor de les eleccions. Triplicar el nombre d’escons no es fa fàcilment. Alguna cosa del seu discurs, del seu líder convenç a un nombre considerable de catalans (gairebé 300.000). Per bé que no és fàcil copsar les motivacions dels altres quan són de signe oposat a les teves, s’endevina tanmateix què és el que a tanta gent sedueix d’aquest partit.

El primer que salta a la vista és que es tracta d’un espanyolisme modern, nascut en democràcia, que no té filiació amb el règim franquista: ni la flaire, ni la nostàlgia, ni noms propis que provoquin cap eco nacionalcatòlic. Es tracta, com tothom sap, d’un partit d’obediència catalana, creat fa uns pocs anys aquí a Catalunya, i per tant, constituït per gent d’aquí, sense, en principi, ingerències de fora.

El poder presentar, a Catalunya, l’espanyolisme com una opció moderna i democràtica no és una basa menor. El PP ho té difícil, i el PSC encara més, ja que per a molta gent no és prou espanyolista, o no ho sembla prou, el que és el mateix.

Hi ha també el fet de tractar-se d’un partit que, no havent manat mai, no arrossega el descrèdit dels partits que sí que ho han fet. Tant el PP com el PSOE-PSC han manat (sigui a l’Estat com a Catalunya) i per tant són percebuts per molta gent com els responsables de la deplorable situació en la que ens trobem. Ciutadans ha cobert i donat veu a tota una franja de la societat que tot i ser espanyolista no passa per alt el desgavell econòmic i social al que els grans partits d’àmbit estatal ens han dut, i segueixen duent-nos, a tots.

El ser un partit radicat a Catalunya afegeix l’atractiu d’estar reivindicant una cosa que es vol i s’entén també com a pròpiament catalana, formant part de la identitat i de la sensibilitat de Catalunya. Ciutadans és l’únic partit unionista que pot dir que no reben lliçons, consignes i instruccions de fora de Catalunya. Això, necessàriament, ha d’agradar, ja que reforça el seu perfil de partit democràtic, amb personalitat pròpia.

Ciutadans té encara més atots. En relació però més enllà de la seva carta de presentació democràtica i moderna, i per tant “fresca” i desimbolta, Ciutadans, darrera de la dita aparença, té un discurs que beu d’una filosofia de la política i de la història que segueix tenint els seus partidaris i cultivadors: ens referim al que es coneix amb el nom de la Ilustració. Ciutadans es vol i es presenta com a fidel defensor de les idees i de la mentalitat que estan a l’origen i que han fet l’Europa moderna, si més no la que es va fer impregnant-se de l’esperit francès, la mentalitat afrancesada. C’s voldria recuperar aquesta bandera, la dels valors de la democràcia i de la ciutadania, i per a tal cosa s’erigeix en baluard i garantia de vigència de les conquestes polítiques, socials i culturals que s’han fet en el seu nom i des d’elles.

Si ens hi fixem, ens trobem en dos sentimentalismes que fins ara no s’havien donat la mà, o no prou clarament. Per una banda tenim el sentimentalisme espanyolista, i per l’altra el d’un europeisme més o menys socialdemòcrata d’arrel jacobina (un Estat fort, grans abstraccions ideològiques, models conceptuals ambiciosos).

Pel que fa al primer sentimentalisme, cal dir que es tracta d’una nostàlgia circumstancial en el temps (el sentit compartit de la realitat social que es podia tenir en el difús i transversal antifranquisme dels anys 70 i els primers anys de la Transició) sobre la que es projecta el desideràtum de construir, a partir d’ella, un model de societat permanent. Dit més senzillament: treure d’un accident allò que té de permanentment vàlid per tal de bastir, a partir d’aquests seus elements perdurables, un ordre social donat. Creure, voler creure que en un determinat accident hi ha una legalitat, una regularitat: l’exemplificació i l’estructura d’una societat desitjable.

En aquest sentit, en els fundadors de Ciutadans, sinó en els seus votants, es respira, circula l’esperit aquell que la fórmula “contra Franco vivíamos mejor” procurava, a posteriori, sintetitzar tot entronitzant-lo. Sí, no es pot negar que per a molts l’antifranquisme va ser un època de consens, d’unió, de generosa solidaritat. Voler trobar el denominador comú d’aquells anys, d’aquella miríada de moviments, causes i metes i fixar-lo en la Constitució i el patriotisme constitucional és una pirueta molt discutible, però és la que Ciutadans fa i proposa de fer, i força gent sembla estar-hi d’acord.

Anatomia d'un moment històric (XXX)


2. La rivalitat amb CiU l’obligava –o així li semblava- a fer una política de signe oposat: si ells tendeixen a defensar els drets dels catalans d’origen, de soca rel, nosaltres farem el propi amb els catalans d’origen forà, venien a dir-se i a proposar.

Aquestes dues raons apuntaven (com a condició i possibilitat) a l’imperatiu, major en tot partit, de guanyar vots i mirar d’anar copant el major nombre d’instàncies i nivells de poder públic. Calia assegurar-se una reserva de vots, per barrar el pas a CiU i per donar ales al PSOE de cara a les eleccions generals. L’objectiu era, bàsicament, tenir una massa de votants fidels. A tal fi calia fer una política que garantís aquest suport, fer-ne un vot captiu. La política catalana, el futur de Catalunya, etc. quedaven supeditats a aquest objectiu; tot el que no fos això era secundari.

Cal dir aquí que molt probablement l’existència d’un partit com CiU ha incidit negativament en la singladura del PSC, portant-lo a recalcar el pitjor d’ell, a deixar a l’ombra el millor que tenia, a relegar a un segon pla allò vàlid i necessari que podia aportar. Probablement es pot dir el mateix en sentit oposat: l’existència d’un PSC potent, instal.lat en les alcaldies dels municipis més importants del país (començant per la capital) ha estat el taló d’Aquiles, el fre i l’entrebanc permanents de l’obra de govern de la Generalitat pujoliana (i no sempre per bé, s’entén).

El que podria i hauria d’haver estat un relació d’emulació al servei del país, de sana competència, en la pràctica ha estat un concurs de desgast entre les dues formacions, de veure qui aconseguia fer més cops la traveta a l'altra: una guerra d’usura i de posicions que no va fer més que sumir el país, durant lustres, en la paràlisi de la mediocritat. Una incommensurable pèrdua de temps i de diners... de la que tot just comencem a sortir, amb una mica de sort.

La majoria de les actuacions d’uns i d’altres estaven concebudes quasi només per perjudicar el contrincant. Nogensmenys, l’estira-i-arronsa de la lliça política anava acompanyada del progressiu fixament d’un status quo: cadascú tenia la seva esfera d’influència, la seva quota de poder, les seves respectives àrees de representació i decisió... i també la pròpia corrua de corrupteles. En paral.lel als intents de minar o conquerir les posicions contràries, s’anava teixint una mena de pacte del silenci sinó de respecte... L’anomenat ”oasi català”, amb el seu opac i hipòcrita equilibri de contrapoders, no ha estat altra cosa. És en les agitades circumstàncies actuals que, finalment, aquest “oasi” sembla encaminar-se a la seva desaparició o, si més no, radical transformació. Ja seria hora. Els catalanistes i demòcrates ens n’huaríem de congratular.

Això, es dirà, és el propi de la política i de la vida democràtica: els renovats intents de contrarestar l’actuació de l’oponent polític, i és cert; però en el cas que ens ocupa, la baralla entre els dos grans partits anava més enllà d’això. Divergien no sols sobre el que calia fer, sinó sobre el punt de partida mateix: què era el país, què era Catalunya.

És clar que en aquestes condicions, per tant, ha estat impossible fer bona part de l’esforç que hauria calgut fer per bastir un país sòlid i congruent: una ocasió, en gran part, perduda. Tot i així semblaria que l’essencial s’ha salvat: el sentiment de país i la seva consciència i voluntat democràtiques. No és poc per poder tirar endavant.

No, molt em sembla que la sociovergència (fos com a suma de contraris o com a  complicitat circumstancial o accidental) no ha estat gens bona per al país. Ha estat una mena de bipartidisme amb, salvant les distàncies, no poques analogies amb la Guerra Freda entre els dos blocs. Sóc del parer que l’enfrontament de CiU i PSC ha mantingut, retingut al país, durant una pila d’anys, presoner d’unes categories molt pobres, limitat a uns paràmetres molt estrets, i per moments embrutidors. Entre uns i altres semblava que volguessin maquillar el problema, “escórrer el bulto”, simular una normalitat que no era tal...

Tot, qualsevol cosa, per tal d’evitar que es generés un clima de conflicte civil dins de la societat catalana. En aquest propòsit compartit, el paper del PSC haurà consistit en posar aigua al vi, en rebaixar la catalanitat fins a quelcom assequible i superficial. Fent això tampoc haurà anat gaire al a saga de CiU, que s’ha passat la vida donant peixet i fent pedagogia per demanar perdó per existir... Entre una cosa i l’altra tenim, hem salvat una catalanitat bastant de parc temàtic, però més val això que res. La saba no és del tot morta.

Tot i així, i seria injust, i àdhuc absurd, no dir-ho, al llarg dels tots aquests anys d'autogovern autonòmic, el PSC ha acceptat de fer seves (i defensat quan ha calgut) les dues peces mestres de la recuperació nacional, és a dir: la immersió lingüística i TVC (o TV3, si es prefereix...). No escapa a ningú que amb aquestes dues eines s'han pogut mantenir les constants vitals del país. Ni CiU ni, encara menys, el PSC han volgut i sabut anar gaire més enllà (tal vegada aprofundint i estenent decididament la cosa cap al conjunt dels territoris de parla catalana), però sí que es va trobar el consens necessari per plantar i fer créixer una doble llavor cabdal que ha donat i segueix donant els seus fruits.  

I ara què, en quina tessitura es troba el PSC? Doncs en la perplexitat del no sap/no contesta. No per indiferència, és clar, sinó perquè simplement no sap què vol, no sap com resoldre la contradicció de ser un partit sucursalista, i alhora un partit que es deu a una societat, a un territori concrets. Tot fa pensar que la tensió entre aquestes dues vocacions o missions serà cada cop més forta.

Tot i la fuga o relegament dels caps visibles de l’històric sector catalanista, és evident que queden moltes veus, algunes prou ben situades, per tirar la corda de la banda nacional. Són veus conscients que no es pot obviar, com s’està fent des de la cúpula del PSC, el dret a decidir.

Per la banda “oficialista”, tenim gent disposada a cenyir-se fil per randa als manaments de Rubalcaba i la seva plana major. Creuen, potser amb raó malgrat tot, que el PSC ja no baixarà molt més, i que sempre serà una pedra a la sabata del nacionalisme català. Assumint que queden definitivament reduïts a un paper d’oposició, els hi sembla oportú i desitjable dotar al partit d’un perfil clarament “frontista”, jugant "a la contra" sense complexos (ni escrúpols). Fora caretes: "serem els portantveus dels catalans que, des del “progressisme”, rebutgen totalment l’opció sobiranista", venent a dir... (glups!)

Entre els dirigents d’aquesta línia es compta la Carme Chacón. Aquesta senyora, autèntica matrona d'indignació impostada quan es tracta de parlar de segons què, pensant en tornar a optar a la direcció del PSOE quan a n’en Rubalcaba li falli l’alè, no vol que se li esvaloti el galliner: un PSC díscol, rebel, a l’escaire de l’escissió és l’últim que li convé per presentar-se de generala a Ferraz...

Heus aquí, doncs, com veig el PSOE i el PSC. El primer convertit en una de les peces mestres de l’engranatge l’establishment polític espanyol (imitant i fent seus els tics i les maneres de fer de la dreta cañí, amb o sense beutiful people pel mig), i un PSC amb fuga de catalanistes (conscients que això de ser “ciutadà del món” et pot dur, segons com, a ser un apàtrida miserable, un pària “local” a una velocitat insospitada).

dimarts, 25 de desembre del 2012

Anatomia d'un moment històric (XXIX)


2. La crisi ha posat de relleu, contrastant-ho amb estridència, el que ja abans era una evidència: no, Espanya no ha estimat mai. S’ha mogut tota la vida entre la voluntat d’assimilar-nos i la d’aprofitar-se de nosaltres. Catalunya ha cedit terreny, per càndida generositat i esperança, por i esperit mesell, en els dos sentits, en les dues direccions: ha acceptat incorporar, incorporar-se, fins un cert grau, en la cultura castellana; ha acceptat contribuir, des de la solidaritat, a la modernització d’Espanya, però quan la lògica íntima d’aquest doble moviment s’ha mostrat en tota la seva perversa radicalitat, ha dit prou. La crisi no ha fet més que accelerar i revelar la direcció i la intensitat de la intenció: submissió cultural i lingüística total; abús econòmic fins al “xuclament” definitiu de la força productiva en vistes a fer possible el sorgiment d’un nou pol industrial, d’una nova locomotora, un nou motor econòmics a una altra banda  (combinant asfíxia i deslocalització).

3. El “Progrés” no resolt res, per ell mateix. El que fa és amplificar, perfeccionar les contradiccions presents ja d’entrada i que no ha resolt (i ni ho ha intentat). És una fugida cap endavant consistent en creure, i sobretot en fer creure, que l’evolució de la Humanitat està determinada a fi de bé, i que el temps donarà els recursos per bastir la gran convergència fraternal d’interessos de la gran majoria. Els “dolents” quedaran retratats, aïllats i desbancats... Una volada de coloms de materialisme messiànic que sols s’aguanta (amb mil esquerdes i indignitats) en temps de bonança econòmica. En època de crisi, es fa palès que es tracta d’una quimera grandiloqüent, d’una fal.làcia de cartó-pedra, d’un esnobisme populista.

4. El federalisme és el punt d’arribada ideal; no cal tenir pressa per arribar-hi, inexorablement ja s’hi va fent camí. La independència és egoista, trencadora, insolidària, disgregadora, perillosa. El federalisme és tot el contrari; és simbiosi, col.laboració, entesa, igualtat, germanor... El PSOE, malgrat algunes resistències, ha entès que l’encaix de Catalunya ha de ser més flexible, més còmode, més generós, més asimètric... Per la banda catalana, cal ser pacients, no deixar de fer pedagogia, i apostar pel socialisme espanyol, l’únic capaç de transformar en clau moderna i democràtica l’Estat espanyol.

Foteses! El federalisme “asimptòtic”, al que no s’arriba mai, és una agonia assegurada. La independència és majoria d’edat, llibertat de decidir el propi destí, la maduresa d’assumir la pròpia responsabilitat, la dignitat de voler sobreviure. El federalisme del PSOE és de saló, o una pirueta mental més, un joc de miralls o cortina de fum per desviar l’atenció i les energies: dilettantisme o parany. El PSOE no ha estat mai federalista; les seves dues fonts d’inspiració, el marxisme i l’espanyolisme estan als antípodes del federalisme.

És un partit amb vocació de poder, i el poder, quan no es compta prou amb el capital, sols pot ser, raure en la massa humana (en allò de més immediat i primari: el ressentiment i l’anhel de benestar material) i en el control de l’Estat (Estat que, a Espanya, es presenta com una cosa d’una peça, i que per tant cal agafar i preservar tal com és... si no se’l vol perdre). Així doncs, hom arriba a la conclusió de que el socialisme espanyol no és, ni per convicció ni per estratègia, federalista: ni hi creu, ni hi pot, ni li convé creure-hi. Que aquestes alçades es vulgui amagar i negar aquesta dada és simplement grotesc. Marejaran tot el que vulguin la perdiu (federalisme sí, no, sí, no, sí, no... o bé, sí però no, no però sí) i al final, a l’hora de la veritat, serà que no, un no rotund. Abans de perdre’s a sí mateix, el PSOE acceptarà de perdre Catalunya. És normal.

Gràcies a la conjuntura i també a la prestidigitació retòrica, el PSC, amb les seves “dues ànimes” (la catalana i l’espanyola) ha pogut viure de vendre fum i benestar de disseny (més aviat barat). No ha tingut mai un projecte de país consistent, real, però tampoc cal quan la gent està reduïda a la condició de públic infantilitzat àvid de novetat i d’espectacle. El game over ha deixat a tothom amb un pas de nas (amb els pixats al ventre, per dir-ho cruament). Els llums s’han apagat de cop, la porta s’ha obert d’una revolada deixant passar una freda ràfega de fullaraca i paperots, i al malabarista, en un sòrdid silenci de mal averany, li ha caigut les boles a terra (i potser també el pebrots). 

El sector catalanista ha perdut el control del vaixell i l’ha anat abandonant abans l’enfonsament. Els que han romàs a bord esperen, des d’una suïcida fidelitat al PSOE, un miracle que no vindrà, que no pot venir. Els seus acudits ja no fan riure; els seus eufemismes ja no enganyen; els seus circumloquis per arribar al mateix punt de partida ja no convencen... El PSC ha despertat a la realitat, i com l’havia negada, aquesta el condemna a ser un fantasma residual, que, talment un vampir, sols en i de l’oposició al projecte d’un Estat català podrà anar fent la viu viu fins a la defunció per inanició.

Mirat en perspectiva històrica, el PSC haurà estat un factor més de retardament del que havia de ser. Una falsa sortida, una falsa solució. L’únic bo que es pot dir d’ell és que, almenys fins ara, sempre ha evitat la temptació lerrouxista: fer de la immigració espanyola una punta de llança per conquerir, bandejant tot signe de catalanitat, el poder de la Generalitat. Prou conscient del clima de divisió social, i tal vegada de violència, que això comportaria (i també, més cínicament, de la dificultat d’aquesta estratègia), sempre ha advocat per proclamar l’existència d’una sola i única societat catalana (la famosa cohesió social), fent seu el consens i el compromís de totes les forces polítiques catalanes democràtiques en relació a aquesta delicada qüestió.

El PSC, això no se li pot negar, ha contribuït a donar cos i sentit aquesta ficció. Ara bé, si bé és cert que ha aconseguit en gran mesura desactivar l’anticatalanisme visceral de molt sectors socials electoralment afins, també ho és que no ha anat gaire més enllà. No s’ha oposat, és cert, ni a la immersió lingüística ni a l’ús del català a nivell institucional, però en contrapartida no ha fet gran cosa per afavorir i accelerar un procés de culturització catalana decidit i coherent. Durant tots aquests anys (lustres, dècades), ja li ha semblat bé que pervisqués una dualitat cultural en el conjunt de la societat, amb sectors importants d’aquesta refractaris, impermeables a l’imaginari català.

La raó que se m’acut del per què d’això és doble.

1. El PSC es devia al PSOE (i la part més espanyolista del socialisme català així ho devia fer entendre cada cop que les vel.leïtats de marcar perfil propi de l’ala catalanista del partit es feien sentir massa desacomplexadament), i per tant no s’hi valia a crear o alimentar cap mentalitat i estat d’opinió que fos diferent del propi de l’”esquerra” espanyola. 

Anatomia d'un moment històric (XXVIII)


Malauradament, salvant les distàncies (de moment), l’actitud del PSOE davant les aspiracions de la perifèria no ha canviat.

Aquest partit, sobretot arran del cop d’Estat de 1981, va comprendre que si volia sobreviure políticament, si volia tenir opció a guanyar algun dia les eleccions, havia d’assumir, de fer seu el discurs de la dreta espanyola respecte a la “perifèria”. La seva voluntat de transformar el país, per tant, va deixar de banda aquest espinós, perillós (i enutjós) assumpte, i es va centrar en temes com el divorci, la llibertat sexual, la limitació del paper de l’església, l’avortament, etc.: temes que comptaven amb un amplíssim consens en els sectors “progres” de la societat, com segueix sent el cas avui dia. Va aconseguir introduir també alguna reforma important en l’altra “pilar”, “bloc”, l’econòmic, amb la legislació tributària (ministres Ordóñez), i salvant l’escull del seu inicial rebuig a l’OTAN (a base de de fer un patètic i escandalós “donde dije digo digo Diego”) va aplanar el camí cap a l’ingrés a la CE.

En relació amb tot això cal fer ara esment de la segona inflexió crucial del partit: la seva renúncia a la ideologia marxista. Felipe, en no sé quina ocasió (un congrés o una festa del partit) ho va deixar molt clar: la militància havia d’escollir entre ell o el marxisme. Ho deia en el cim de la seva popularitat dins i fora del partit; era clar, estava cantat com es resoldria la disjuntiva. Amb aquest canvi de rumb, les coses es van accelerar, i del socialisme es va passar a la socialdemocràcia, i d’aquesta, amb l’enfonsament del bloc comunista, a un centre esquerra totalment integrat en l’establishment. De la voluntat de canvi s’havia passat al gatopardià una mica de canvi perquè tot segueixi igual, per favor...

Els anys en el poder, el control des de dins dels aparells de l’Estat, els suports (potser també financers) de la internacional socialista, els fons al desenvolupament que van començar a ploure de la Comunitat Europea, van assentar el PSOE com un partit del “sistema”, que en formava part... i en vivia.

Aquesta evolució va anar acompanyada i es va materialitzar en la creació i l’assentament d’una oligarquia pròpia, una oligarquia “socialista”, encarnada sobretot en els mitjans de comunicació, la magistratura i el funcionariat de base (una autèntica casta corporativista addicta).

Finalment, i aquest és el trist corol·lari d’aquesta història, d’aquest procés, el socialisme va sobreviure deixant de ser socialista i convertint-se en l’alter ego de la dreta espanyolista, reproduint els seus dos tics i mecanismes de poder: presentar, fer servir els catalans com a cap de turc (tot aprofitant-se’n econòmicament: com i de què sinó la política de subvencions a determinades CCAA, de PERs i d’infraestructures purament populistes?) i quedar-se una part del pastís del poder econòmic i dels ressorts institucionals de l’Estat.

Resumidament: anticatalanisme (sincer i també per càlcul electoralista), clientelisme i transformació en poder fàctic (amb el seu regueró de casos de corrupció sistèmica).

La diferència amb el PP s’ha acabat limitant a la cosmètica de les formes, al to, al gest i la manera, i tampoc sempre. El PSOE està instal.lat en el bipartidisme, com ho estava el partit liberal o progressista a l’època de la Restauració del regnat d’Alfons XII, en que aquest i el partit conservador s’anaven alternant en el poder... On abans hi havia caciquisme descarat, ara hi ha clientelisme; on abans regnava Alfons XII i Alfons XIII ara hi ha el seu besnét i nét Juan Carlos. Tot segueix més o menys igual. Han passat noranta, cent, cent deu anys, dues dictadures, i la vida política espanyola segueix essent només un joc d’interessos, i els nacionalismes perifèrics segueixen sent això, perifèrics, i encara sospitosos.

Encara una dada a tenir en compte, i que s’afegeix a tot aquesta “entronització” del PSOE com a partit interessadament “institucional”, és el paper de Felipe González a l’hora de convertir l’Estat espanyol en un dels més importants exportadors d’armes del món (entre el cinc primers països, crec). Trec la dada de l’Arcadi Oliveras, a qui li vaig sentir dir no fa gaire amb total i radical rotunditat. Jo, ja em disculparan, la dono per bona, i més sabent tot el que hem sabut (vist i llegit) del PSOE de l’any 82 ençà.

I el PSC? Quin paper fa en tot això? Doncs el d’una ambigüitat de signe encara més accentuat, i real, que el del PPC (ja que a diferència d’aquest sí té una mínima consciència de país). La filial catalana del PSOE es troba, en l’actualitat, en el moment més incòmode de la seva història. Per una banda ha perdut la centralitat política (el que vol dir que el que proposa, a banda de no ser creïble, s’aparta cada cop més del discurs dominant), i per l’altra, corre el risc d’aparèixer, més que mai, com un partit sense personalitat pròpia, totalment supeditat al partit mare. I és que la fórmula que durant més de trenta anys li ha donat excel.lents resultats electorals ha quedat esgotada. Intentem escatir en què consistia aquesta fórmula.

1. El nacionalisme (català) és de dretes, és una pantalla per defensar uns interessos de classe.
2. Espanya estima els catalans (només cal que nosaltres també els estimem i que el país no caigui en mans de CiU i la seva visió mesquina, estreta de mires i victimista de la realitat).
3. El “Progrés” resoldrà i superarà els falsos problemes i les aparents contradiccions (no mirem el passat, fixem-nos només en el futur)
4. El federalisme és possible i és la manera sensata i moderna de plantejar el debat identitari.

1. Ha quedat demostrat que no és així. El nacionalisme és transversal, és expressió d’un sentiment popular. Existeix un poble català; s’ha desvetllat d’un llarg somni i vol ser més que “ciutadà espanyol”. La tradició ha resultat ser... transmissió. L’enginyeria política no havia contemplat aquest factor, aquesta “immanència”, l’emergència d’aquest inèrcia històrica. El món no es reinventa a cop de teories dissenyades des d’una capriciosa, superficial i arbitrària abstracció. No es fa tàbula rasa del que ha estat, del que és, tan fàcilment. 

divendres, 21 de desembre del 2012

Anatomia d'un moment històric (XXVII)


Acabo amb el que voldria ser un resum súper sintètic del comportament del PP i del seu braç català:

1. No els importa enfonsar Catalunya i la seva gent (tampoc els seus nombrosos partidaris!) si s’aconsegueix l’objectiu d’esgalabrar l’independentisme. Salvant les distàncies metafòriques, faran (de fet ja ho estan fent) allò que va fer en Simó de Montfort amb els refugiats a la catedral de Béziers (on es barrejaven càtars i fidels cristians): “mateu-los a tots, Déu ja reconeixerà els seus.”. Volen una victòria total (per assegurar la cosa i per la beauté, la satisfacció de la gesta) i no estan per fer gaires discriminacions, almenys d’entrada (en la fase de, diguem-ne, “pacificadora”). És la mena de gent que per tal de tenir la certesa d’estar castigant al “culpable”, de que aquest no se li esmuny entre les malles, ja li està bé condemnar a més d’un “innocent”.

2. Han demostrat a bastament no tenir cultura democràtica, gairebé ni per salvar les aparences. Empren la democràcia fins on aquesta serveix els seus fins, i punt. Han comprès que la democràcia, que fins ara havia servit per frenar i mantenir Catalunya distreta i esperançada (en un ajornament indefinit de les plenes aspiracions nacionals), ha exhaurit la seva capacitat de contenció i desactivació. El miratge s’ha acabat. La inèrcia de la història (amb les pors del passat i la confiança en la nova singladura encetada amb la Transició) s’ha esgotat. La crisi i les contradiccions i punts foscos del sistema polític espanyol han acabat per esquerdar l’edifici, moralment i tècnica. Estant perdent la batalla de la legitimitat, que és la de la llibertat, i se n’adonen.

3. La seva estratègia en el futur, de fet ja en marxa de fa temps, no serà altra que escanyar financerament i econòmica Catalunya, i dividir la societat catalana (que té certament un component dual, però en la que preval malgrat tot la cohesió social). En un mot: saboteig i semblar zitzània, discòrdia. Això, ho bé, com semblen apuntar les darreres notícies, enjudiciar el President Mas i els seus col.laboradors i suspendre l'autonomia...

4. Una recomanació: s’ho haurien de fer mirar... En la actitud predominant del PP hi ha una dimensió que no es pot dubtar a qualificar de malaltissa (per no dir-ne directament patològica) que haurien de corregir de forma dràstica i urgent. En el cas de no fer-ho, les conseqüències poden ser dramàtiques, i s’acabarà imposant la necessitat de que algú de fora (UE, ONU, OCDE, Tribunal Europeu de Drets Humans, etc., abans no s'hagi de recórrer, passat un temps crític, als bons oficis del Tribunal Internacional de la Haia) s’ho vingui a mirar... de prop.

I què dir i pensar del segon partit unionista per excel.lència, el PSOE (i la seva marca local, el PSC)? Que pensa de tot això el partit degà de la política espanyola (d’una antiguitat anterior fins i tot a la d’ERC i a la d’UDC)?

A grans trets, en relació a Catalunya, es pot dir que ha fet sempre el paper de la Puta i la Ramoneta. Des del principi del període democràtic actual viu instal.lat en una mena d’ambivalència: per una banda de marcar perfil propi, i per l’altra, per convicció pròpia i per càlcul electoralista, li interessa no distanciar-se gaire de l’espanyolisme ofensiu i menyspreador del PP. Fa segles que anar contra Catalunya, llevat d’algun moment excepcional, dóna vots a la resta de l’Estat. Això no és cap misteri ni cap troballa d’última hora, i el PSOE, potser ja des dels seus inicis, no tingut cap dificultat per adaptar-se i fer seu aquest magne “principi” de la política espanyola.

Analitzant una mica l’evolució del partit, es detecten almenys dues inflexions importants (que són dues cares d’una mateixa moneda).

La primera és el fracàs del PSOE per canviar l’estructura i la mentalitat social franquistes heretada de l’antic règim. L’oligarquia centralista, amb totes les seves ramificacions, nivells i tentacles, tot el seu suport popular, va resistir la seva arribada al poder i tots els anys que hi va romandre (14, i encara els 7 d’en Zapatero). El “sistema” espanyol desenvolupat al llarg de 40 anys (i que ja venia d’abans), ha aguantat i ha estat més fort que els aires de canvi.

Fem una mica d’història. Amb la República i la subsegüent Guerra Civil es va voler trencar l’espinada a l’oligarquia. Es va fer de manera matussera i brusca (durant els breus anys de règim democràtic), i violenta durant la guerra (persecucions i execucions). El PSOE, sense ser potser la punta de llança d’aquesta política frontista i erradicadora (la veu cantant la tenia més el PCE i, a Catalunya, l’anarcosindicalisme), s’hi va sumar com el primer i hi va participar. Es va intentar trencar els dos pilars de la dreta espanyola: el capital i l’Església. No es va aconseguir i es va perdre la guerra. Ja llavors el PSOE va cometre l’error, per ceguesa “classista” de no veure en les nacions històriques uns ferms aliats en la lluita contra l’Espanya negra. Cert que el nacionalisme basc i català (i tal vegada el gallec) no es caracteritzaven per l’ anticlericalisme (certament no el basc), i menys abrandat, però sí que representaven la possibilitat d’un contrapoder a la dita oligarquia centralista, espanyolista.

Els recels producte d’un, com a mínim, larvat anticatalanisme, antibasquisme i antigalleguisme, van fer retardar, dificultar i en gran mesura impossibilitar, la unitat que les forces democràtiques, republicanes necessitaven per guanyar la guerra. Com exemple d’aquesta desconfiança, d’aquesta manca de generositat i d’escassa comprensió de la problemàtica del país, tenim les resistències del PSOE a acceptar els diferents estatuts d’autonomia, i llur ulterior posada en marxa. La responsabilitat d’això no rau exclusivament en el PSOE, és i quedi clar, però ens interessa fixar-nos en quin va ser el seu paper.

L’Estatut català va haver d’esperar més d’un any de negociacions abans no va passar el tràmit parlamentari del Congrés de diputats i va poder ser amplíssimament referendat pels votants catalans. El basc va tenir una sort semblant, si no m’erro. El cas més flagrant i lamentable d’obstrucció va ser el projecte d’estatut gallec. Estava encara en fase de debat a Madrid, després de molts mesos, d’un any o més de dilacions i entrebancs injustificables, quan va tenir lloc el cop d’estat...

Aquesta circumstància, tal com explica el líder i intel.lectual galleguista en el seu llibre Sempre en Galiza, va propiciar (o en tot cas va facilitar enormement) que a Galícia el “alzamiento” fos un èxit rotund. Amb un govern autonòmic (amb forces de seguretat a les seves ordres) s’hauria pogut fer alguna cosa contra els militars i paramilitars insurrectes. Per culpa de la curtesa de vista, entre d’altres, del PSOE, això no va ser així, el moviment galleguista va ser desarticulat (amb molts dels seus seguidors passats per les armes), i el poble gallec en el seu conjunt es va veure enquadrat en un exèrcit que lluitava contra els seus interessos, esclafant, per començar, els asturians lleials a la República...

dimecres, 19 de desembre del 2012

Anatomia d'un moment històric (XXVI)


Com s’ha vist repetidament, l’insult sols ha estat la part més visible de la cosa, però no necessàriament més abjecta. Amb o sense l’”amaniment” dels improperis, també hem assistit a tot un devessall de pretesos arguments que no tenien altra finalitat que sembrar la por i la confusió. Que si Catalunya quedaria automàticament exclosa de la UE durant dècades, que si s’obligaria a castellanitzar els cognoms castellans, que si cauríem en un pauperisme galopant, que si la llengua castellana seria perseguida (més del que, segons ells, ja ho seria ara), que si no es cobrarien les pensions, etcètera, etcètera.

Comentaris, molts d’ells, en boca de gent preparada i amb importants responsabilitats públiques. Tot plegat, indigne d’un país que es diu i vol democràtic, i motiu més que suficient per albirar el futur amb preocupació, o fins i tot inquietud... no pels suposats mals que la independència comportaria per a Catalunya, sinó per les resistència irracionals que s’endevinen i prefiguren en molts ciutadans espanyols, no pocs d’ells situats en posicions influents.

Tota aquesta panòplia d’atacs (no sols als independentistes, sinó a les bases mateixes de la convivència pacífica) no han estat pas privatius del PP o del govern del PP. També dirigents i ex-dirigents del PSOE s’hi ha afegit. Es pot dir que és la immensa majoria (amb l’honrosa excepció de IU) de la classe dirigent espanyola (incloent aquí, amb els seus manifestos, el món de la cultura i la intel·lectualitat) la que s’ha abraonat gairebé fora de sí sobre una pretensió que, plantejada com es fa, democràticament, és, només pot ser perfectament legítima. Si em centrat particularment en el PP era per estar parlant d’ell, i per ser el partit que més furibundament ha cridat aquesta mena de consignes criminalitzadores, difamatòries i catastrofistes. Es prou palès que els seus escarafalls no tenen parió en l’Europa dels nostres dies.

Algú dirà que sols han estat escarafalls de cara a la galeria; sí, també, però sóc del parer que ha estat més que això. Hem assistits, impàvids i atònits, a una escenificació més pròpia d’una caça de bruixes i un linxament que no pas a una confrontació política circumscrita a unes normes d’actuació, explícites i implícites, de respecte democràtic per a l’adversari. 

En connivència o no amb els aparells de l’Estat, El Mundo, la capçalera més exaltada de la premsa de dretes de la capital de l’Estat, va llençar, en plena campanya electoral la gravíssima acusació que tots sabem contra el President de la Generalitat, Artur Mas, i un dels seus més estrets col.laboradors (Oriol Pujol).

No dic que l’acusació hagi d’estar necessàriament infundada (que sigui doncs una simple calumnia), però sí que el moment escollit per fer la filtració, o, més concretament, l’esbombament, és totalment ignominiós, i diu molt, massa, quina és la vertadera intenció i preocupació que hi ha al darrera. No es busca posar en dificultats, desacreditar un polític, cosa lícita, per important que sigui el polític, si es tenen proves. No, l’objectiu, salta a la vista, no era altre que carregar-se un candidat i la proposta política que estava impulsant i que, per moments (per excés de protagonisme i per efecte de màrqueting), gairebé encarnava. Era això, l’aposta independentista el que es volia desbaratar incriminant el president. No és permès tenir cap dubte al respecte.

Fent això, s’estafa, de fet, atemptant contra l’esperit i el sentit del joc democràtic. La gent votava un persona, un candidat, d’acord, però per damunt de tot una idea, un programa, un objectiu polític. És execrablement roí atacar la cara visible de tota una opció democràtica legítima per tal de carregar-te, justament això, que és l’únic que realment t’importa i et fa nosa. Per què siguem honestos, sincers? Algú creu realment que el cas de la possible corrupció de l’Artur Mas destaca de forma excepcional en el panorama de corrupció generalitzada, endèmica de l’Estat espanyol?

El correcte, al meu entendre, era respectar els electors catalans i esperar a disparar l’scoop a que passés la jornada electoral. Això hauria estat l’elegant, el vertaderament democràtic. No; es va voler fer mal (i segurament se’n va fer). Actuant d’aquesta manera, com dic, es va fer palès que no és la democràcia el que interessa i preocupa, sinó que certs plantejaments puguin o no prosperar, entre d’altres el de l’autodeterminació del poble de Catalunya.

És en aquest mateix clima d’histèrica intoxicació informativa (atiat i alimentat pels mitjans de comunicació madrilenys: prems, ràdios, televisió, internet, i comptant amb la descordada complicitat dels poders fàctics de l'Estat) que desenes de milers de catalans residents a l’estranger van veure com el seu dret a votar, degut a mil i un entrebancs i retards administratius, era dificultat i en molts casos impossible d’exercir. Es parla de 95.000 potencials votants, dels quals, aplicant en projecció a aquest contingent del percentatge de participació general, uns 60.000 haurien efectivament volgut fer ús del seu dret a sufragi. Estem parlant d’un o dos escons que haurien estat assignats diferentment, molt probablement a favor de les opcions sobiranistes majoritàries.

És ja de domini públic que aquestes complicacions i dilacions a l’hora de poder votar, eren fruit d’uns instruccions deliberades, amb probable origen en el Ministeri d’Afers Exteriors espanyol. Tot apunta a que les ambaixades, els consulats i altres organismes i serveis dependents de l’Estat van rebre (res per escrit, amb tota probabilitat) van rebre consignes en la direcció obstructiva assenyalada, i en termes generals sembla que es van seguir amb zel escrupolós, per no dir entusiasta. Va transcendir, igualment, que en les eleccions basques havia passat una cosa semblant, en canvi, curiosament, en les gallegues sembla que no... Les coses parlen per elles mateixes.

Per acabar amb el PP (amb l’apartat que li estic dedicant, no altra cosa, infinitament més laboriosa!), mencionar també el paperot que un miler d’apoderats d’aquest partit vinguts d’arreu de l’Estat van fer el dia de les eleccions. La seva missió no era tan la de vetllar per irregularitats que perjudiquessin el seu partit, sinó, pel que es va demostrar en nombrosos casos, les d'afavorir descaradament que els indecisos optessin per llur candidatura o, més fàcil, provocar vots nuls posant llistes del PP en els sobres a disposició dels votants.

Abusant criminalment de la confiança de la gent, per inadvertència potser es van perdre centenars de vots, potser algun miler, al ser declarats nuls. No sé ara si la presència de dues llistes invalida també el vot, si és així, que sembla versemblant, també es devien perdre no pocs vots del PP, però la idea no era tant treure un bon resultat com perjudicar els altres partits i, de forma genèrica contribuir a deslluir, rebaixar l’èxit participatiu, democràtic de les eleccions.

dimarts, 18 de desembre del 2012

Anatomia d'un moment històric (XXV)


El projecte del govern del PP no és cap altre: assolir, completar finalment el vell projecte de l’Espanya unitària acabant amb la diferència de Catalunya, que tant desentona, per llur gust. La idea és anar posant en marxa a Catalunya un procés semblant al que tan bons resultats ha donat al País Valencià i a les Illes Balears. Com es tracta de realitats socials diferents, s’haurà de bastir l’estratègia per a Catalunya amb les seves particulars especificitats, dissenyant un model d’actuació ad hoc; amb el mateix objectiu, quedi clar: arraconament de la cultura autòctona i encastament en les instàncies del poder polític i econòmic d’una casta d’obediència “pepera”.

Saben que no és un objectiu fàcil, però no tenen res a perdre per intentar-ho i van sobrats de mitjans de tota mena. El que potser ja no tenen tant és temps, el que podria donar peu a que s’anessin posant una mica nerviosos...

No cal dir que el PPC, la marca local del partit, ha de fer autèntics malabarismes i contorsionismes per conjugar la política d’anorreament de la identitat de Catalunya (el seu sentiment de nació i la cultura que suporta i fa possible aquest sentiment) amb l’aparent defensa i salvaguarda dels interessos de Catalunya, entesa com a societat composta per uns quants milions de persones... És allò de la quadratura del cercle: carregar-se Catalunya tot fent veure que es lluita per protegir els interessos dels seus habitants. És en efecte un paper ben difícil el que té l’Alícia Camacho i el seu equip: aplanar el terreny per una banda (contribuint des de dins a l’afebliment identitari), i per l’altra erigir-se en campions del ciutadà que veu els seus drets conculcats... per la Generalitat en exclusiva, s’entén. Aquesta pirueta no és fàcil, ja que la gent sap perfectament que les polítiques antisocials que aplica la Generalitat venen, si més no en bona part, imposades per la conjuntura i per les draconianes mesures dictades per Madrid.

Aquesta circumstància fa que els dards del PPC es concentrin en el tema de la llengua, l’únic que difícilment se’ls hi pot girar en contra, o així ho creuen. Manant el PP en el govern central, saben que no tenen més remei que passar de puntetes sobre tot el que tingui a veure amb la situació econòmica. Tiraran pilotes fora donant la culpa als governs de Zapatero, és clar, i també al de Mas, però no aniran gaire més enllà, ja que són perfectament conscients que per a ells aquest és un terreny d'arenes movedisses; més d’un els hi pot recordar les cagades de l’era Aznar. El seu cinisme no té límits, però no fins al punt d’anar contra els seus propis interessos econòmics. El Mas econòmic els hi deu estar prou bé; el que volen és enfonsar l’altre, el Mas polític catalanista (ni que sols sigui moderadament)

Tendiran, per tant, a centrar les escomeses sobre el suposat conflicte lingüístic, i en totes aquelles despeses que es puguin considerar relacionades amb la promoció de la cultura i la personalitat nacional de Catalunya (tot el referent a la projecció catalana a l’exterior, per exemple).

Així doncs tenim un PPC que fa de pont, sí, però no de pont per travar diàleg i entesa, i àdhuc fer “pedagogia” a la resta de l’Estat a fi que s’entenguin millor les queixes que tenen molts catalans així com le seves reivindicacions, sinó, cosa molt diferent, de pont per facilitar l’assalt al castell, o, si es prefereix, el que s’anomena cap de pont.

Sota la bandera de ser garants de l’espanyolitat a i de Catalunya, són uns deconstructors nacionals de primer ordre, una corretja de transmissió de les polítiques aculturitzadores procedents de la seu del PP al carrer Génova de Madrid. Són poc més que uns “corre ve y dile” amb funcions afegides de dinamiters. No tenen projecte, s’entén, un projecte català per a Catalunya. El seu programa és un farciment d’incoherències, un brindis a la incongruència. Em refereixo al programa a la vista pública, perquè el de portes en dins, l’agenda oculta, sí que té lògica, una lògica terrible, per descomptat.

Si se’m permet un símil cinematogràfic, no són més, a grans trets, que el 8è passatger... amorosament disposats a rebaixar Catalunya a una total dependència (amb l’empobriment generalitzat que això comportaria) sempre que els seus trets diferencials quedessin finalment, irreversiblement, en vies d’esvaïment.

Unes paraules en relació al joc brut de què ha fet gala el PP d’ençà que el President Mas va parlar de la conveniència de celebrar un referèndum. Penso que ha estat revelador. Mai com ara s’havien tret la careta d’aquesta manera. Hom es defensa mostrant-se tal com és, i el que s’ha vist és tot menys maco.

Ha quedat fefaentment demostrat, si tal vegada encara calia, que la majoria dels dirigents d’aquest partit no tenen res de demòcrates, que només creuen en la democràcia mentre aquesta els hi és favorable, però que se la passegen pel folre tan bon punt el joc democràtic posa en perill (siguem exactes: insinua tot just aquesta possibilitat) la seva estimada hegemonia. Per a ells la democràcia és poc més que una coartada, un parament per a donar una capa de legitimitat als seus enormes i variats atropellaments. Una disfressa, vaja.

Perdent l’oremus hem vist què s’amaga darrera de la democràcia de cartó pedra que tant invoquen tothora i a tort i dret. Pur fel, ràbia efervescent, odi desbocat. No h hagut contenció ni aturador: s’han dit uns disbarats, s’han proferit uns insults, unes acusacions d’un nivell mai vist, descomunal, més enllà de tota decència i passant ja la ratlla de l’admissible i de la salut mental.

Segons aquests senyors de brillantina, els catalans (no sempre especifiquen els nacionalistes o independentistes) som, en pla econòmic: lladres, insolidaris, acaparadors, aprofitats i saquejadors (i em dec deixar alguna galindaina del gènere); en el pla polític i ideològic: nazis, racistes, xenòfobs, perseguidors de llengües i individus; en el pla caracterològic o idiosincràtic: mentiders, farsants, entabanadors, ploramiques,  mesquins i més coses per l'estil.

Es dirà el que es voldrà, que si es deia en broma, que si era una manera de parlar, que si s’han tret de context les paraules. No importa; es vegi com es vegi o vulgui veure, la cosa és molt greu. Greu perquè indica el grau d’animositat (gairebé màxima), que suscita el simple plantejament, en termes de debat i negociació democràtica, d’una determinada reivindicació política que és expressió de la voluntat popular d’un segment prou important del poble català. 

Anatomia d'un moment històric (XXIV)


Ras i curt, en l’obstrucció sistemàtica de tota política amb perfil propi que posés en perill el monopoli de l’Estat i les instàncies afins (caldria tal vegada parlar d’amics, o encara millor de clients). La generalitat i el parlament català han estat poca cosa més que una joguina que es dóna al nen perquè es distregui i ens deixi tranquils. El sistema polític català mai ha estat pres seriosament, com tampoc ha estat considerat realment Estat, prat integrant de l’Estat. Sempre ha estat vist com una cosa aliena, que calia, això sí, vigilar. Catalunya sols ha interessat com a font de calés i de vots, res més. L’atenció i els interessos del “centre” sempre han estat, han anat per una altra.

És amb aquest bagatge de fugida cap endavant i de tripijocs més o menys megalòmans de la política espanyola que arribem on som. És des d’aquesta nefasta perspectiva històrica, des d’aquest fracàs històric, que es té la encara la barra (“desfachatez”, diríem en castellà) d’esgrimir l’espantall putrefacte de la Constitució per cridar a l’ordre... de l’harmoniosa i exitosa convivència en comú de tots aquests anys. Com es pot dur el cinisme fins a aquest grau. Com es pot pretendre fer valer un text votat ja sols per poc més d’un terç de l’electorat (tots els que tenen 52 anys cap amunt) per barrar el pas al sentir i a l’expressió democràtica majoritària d’un poble.

Com poden pretendre que la sobirania és una de sola i que és tot el “poble espanyol” el que ha de votar. Com es pot pretendre que gent de Melilla, Huelva o Zamora decideixi el que és o vol Catalunya? Quin dret poden tenir? Quin lligam poden adduir amb Catalunya per arrogar-se aquest dret? Els diners que l’Estat espanyol ha invertit a Catalunya? La història compartida? Va, home, va: què saben de Catalunya i en què els interessa, quin interès hi tenen? Els importa realment alguna cosa o simplement els hi agrada tocar la pera, per dir-ho col.loquialment? Bé, és evident que tot plegat és grotesc.

Com si no fos prou sabut i patent que la unió amb Espanya mai es va fer de bon i ple grat, i que tota unió, en democràcia, s’ha de basar i sustentar en la sobirana voluntat , el lliure acord; quan aquests falten, doncs falla el vincle i la unió es desfà. Els homes són lliures o no ho són. No deixar marxar algú que no vol ser més en un lloc o formar part d’un determinat grup és d’una manca d’ètica i fair play que fa vergonya. És com si per deixar de ser membre d’un club esportiu calgués l’acord dels altres socis... Delirant.

No dic amb això que hom pugui marxar de qualsevol manera, és clar. Cal que la majoria del poble concernit ho vulgui, donar garanties als que no han volgut marxar de que els seus drets i la seva sensibilitat serà tinguda en compte, i passar comptes, amb esperit d’equanimitat, amb l’antic estat, l’estat del que s’ha format part fins aleshores.

Tot això, tan simple que cau pel seu propi pes, sembla que a l’Estat espanyol és una extravagància, una raresa, un afront... anticonstitucional. Se’ns demana, als catalans, que en el cas que vulguem tirar endavant aquesta “bogeria” ho fem dins el marc de la legalitat (que en nega tota possibilitat) o que canviem prèviament la Constitució en aquest sentit (una possibilitat impossible). Pura hipocresia.

La conclusió a la que s’arriba, és que el punt d’arribada ja venia donat en el punt de partida: el poble català no existeix com a tal, i per tant el que voti, el que decideixin els seus representants, el que legisli el seu Parlament i el apliqui el seu govern no té, quan topa amb l’Espanya “troncal”,  cap importància ni cap valor. 

Hi ha una conclusió encara més profunda, una lliçó amarga a extraure d’aquestes dècades de frustrant estira-i-arronsa i maldecap permanent. La democràcia espanyola està llastada d’espanyolisme i l’espanyolisme de franquisme. Com en les nines russes, la primera entra i cap dins de la segona i la segona dins de la tercera: la democràcia contindria l'espanyolisme, i a la vegada aquest el franquisme (que és la versió màxima,  "moderna", perfeccionada, paradigmàtica de l'espanyolisme). 

M’ho represento també amb un dels termes del símbol matemàtic de més petit/més gran (malauradament la grafia surt distorsionada en el text del blog: em refereixo a una punta de fletxa): democràcia / espanyolisme / franquisme; o encara un altre, l'implica (signe d'= amb punta de fletxa; mateix problema de transcripció gràfica): franquisme =/ espanyolisme =/ simulacre de democràcia. 

La prova d’això és que a l’Estat espanyol, tot, absolutament tot el que no és espanyolisme és considerat, per definició i d’entrada, antidemocràtic, i per tant tractat com il.legal (o com a mínim il.legítim). Està tot dit.

Els catalans hem estat il.lusos i hem col.laborat. Hem volgut creure que vivíem en un país normal, que érem ciutadans de ple dret, que tot era possible... Durant massa temps hem defugit la lluita i el seu patiment, i ara ens adonem que ens hem enganyat i que hem perdut el temps. Potser no hem fet tard però se’ns està fent tard...

Paper dels diferents partits unionistes

Passem ara, ja ànim d’anar acabant, revista, ni que sigui breument, als partits del “front” unionista.

Partit popular. El primer que es pot dir i s’ha de dir és que el PP mai ha condemnat el règim franquista. Això ja diu bastant del seu tarannà democràtic i de la concepció d’Espanya que professen. No debades molts dels seus dirigents són fills i nets dels capitostos del règim dictatorial (ministres, membres de la Falange, responsables del Movimiento i del sindicalisme vertical, etc.). Encarnen i representen amb fidelitat exemplar la herència i inèrcia de la sociologia franquista.

En termes generals la política del PP en relació a Catalunya ha estat sempre la de “acoso y derribo”. Les concessions, en general minses (llevat potser de la cessió del 15% de l’IRPF, que després es va convertir en el 30%) que ha fet als interessos de Catalunya sempre han estat a canvi d’obtenir suport per poder barrar el pas al PSOE, i s’han fet en tot moment amb la idea de guanyar temps.

Aquest tema del temps és justament una de les coses que ha pesat més en la relació de Catalunya amb Espanya, també en democràcia. Els catalans hem viscut amb el sentiment permanent de tenir l’espasa de Dàmocles sobre el cap. La sensació d’inseguretat jurídica ha estat sempre omnipresent durant tots aquests anys, i no para d’augmentar. La percepció de que l’Estat pot erosionar, intervenir, buidar de contingut i acabar suspenent l’autonomia, l’”autogovern” català és molt viva i, vista la sentència del tribunal constitucional contra l'Estatut (que ha obert la veda de la via impugnativa), no sembla ser producte de cap paranoia...