Anatomia d'un moment històric (I)

És seguint un rampell -segurament ja estava retardant massa la cosa- que em poso a escriure les meves impressions i valoracions de les eleccions de diumenge passat. Potser no és mala cosa que ho faci passats uns dies, des d'un esperit ja més reposat i desapassionat. El sentiment del moment tendeix a ofuscar la raó, és prou sabut.

No sé si seré capaç de dir-ne res d’intel.ligent i d’útil, però segur que em quedaré una mica més tranquil un cop hagi dit el que en penso, complint una mena de deure (satisfent un deute?) amb mi mateix. Per altra banda, com és sabut, escrivint “perfecciones” (depures, perfiles) el propi pensament, i això és més aviat una bona cosa, per a un mateix i probablement també pel que fa a les possibilitats de trobar, en problemes, les qüestions que estan a debat i ens enfronten, algun punt de consens entre tots.

És clar que aquesta pruïja de raonar correctament no et lliura del perill de dir igualment bajanades, però el fet de dir, d’escriure, implica ja, per poc que hi posis pel mig l’exigència de l’honestedat intel.lectual, un mínim rigor (lògic i formal), i amb aquest, malgrat les desviacions en que puguis incórrer, l’enfortiment del terreny comú des del que tots o la majoria volem parlar i veure les coses, que és el de l’ètica, la veritat, la justícia: la humanitat.

No hi ha aproximació a l’altra, no hi ha acord possible amb ell que no sigui a través d’un apropament de la paraula, del raonar. Tot fa pensar, però, que la voluntat de trobar la intersecció de punts de vista amb l’altra és quelcom anterior al llenguatge (entenen ara aquest sols com expressió intel.ligible), és previ a la formulació verbal. Ara bé, si aquesta voluntat existeix, el llenguatge serà un vehicle òptim, alat, resplendent, si no hi és, si l’únic que busquem és la desqualificació i l’escarni de l’adversari, el llenguatge podrà ser igualment brillant, però li fallarà la lògica i acabarà sonant fals.

El llenguatge té també la doble virtut –terrible- de comprometre’t amb el que dius i de tenir una indeterminada, però certa, influència en el món. Aquesta doble condició t’obliga, o t’hauria d’obligar a la veracitat i a la prudència.

És, per tant, amb la consciència del dit, que emprenc aquest repàs crític de les eleccions. Sé ja d’antuvi que hi haurà moments en que fracassaré en el fons i la forma. Confio, però, que el conjunt sigui prou equànime i no molesti massa ningú. Avanço també que aquests dies passats he anotat reflexions i dades, però que prefereixo guiar-me pel sentiment, per la percepció general de la cosa (altrament la cosa potser s’allargaria massa i agafaria un to escolar, pretensiós o repel.lent, que no interessa a ningú).

Resultats

Objectivament són prou, potser fins i tot molt, favorables al bàndol sobiranista. Electoralment es plantejava una cosa nova, el dret a decidir, i una part substancial de l’electorat ha dit que hi està a favor. Això, em sembla a mi, és bastant indiscutible. Hi ha qui pot pensar i dir que el dret a decidir sense complement (el què) no significa res, no té valor, però s’equivoca: vol dir molt.

Vol dir que la societat catalana vol constituir-se en subjecte polític, té consciència d’ella mateixa i vol ser, doncs, sobirana. El que hi ha implícit i en joc és que si té dret a decidir una determinada cosa, les pot decidir totes: si pot decidir la part, també pot decidir el tot. I què és el tot? Doncs la seva condició de nació. La societat catalana, amb aquestes eleccions ha decidit que té dret a preguntar-se si creu ser o vol ser (aquí són equivalents!) un poble sobirà. Després, un cop s’exerceixi aquest dret, pot resultar que una majoria de catalans no està a favor de la constitució d’un estat independent. Aquesta eventualitat és molt legítima, com ho és el fer la pregunta. És una de les paradoxes de la llibertat el que no se’n vulgui fer ús. El que ara mateix se m’escapa és en què quedaria el dret a decidir en el cas que el conjunt de la població rebutgés la condició de nació plena. Quedaria dret a decidir res? Podríem seguir parlant de nació i poble catalans en propietat? Crec que no. Qui decideix lliurament (!) no ser lliure passa, automàticament, a ser subordinat, ja que rebutja el principi fonamental de l’autonomia: la voluntat d’autodeterminar-se. Això, que és vàlid per als individus, també ho és per a les col.lectivitats, per a la comunitat humana que sigui..

Tenim doncs que una majoria de la societat vol, està disposada a ser preguntada. Aquest, em sembla a mí, és el resultat principal i fonamental de les eleccions.

El paper dels diferents partits: els partits sobiranistes

Faré ara una breu valoració del paper de cadascun dels partits del bloc sobiranista.

CiU. Si havia començat dient que, objectivament, el bloc sobiranista havia guanyat les eleccions, era per tenir present que subjectivament la cosa ja no està tan clara. En el cas de CiU això és evident: la jugada ha sortit malament. Farà unes tres setmanes vaig advertir (en un mail enviat a uns quants amics i coneguts) que en Mas estava incorrent en un vaitot molt arriscat que posava el conjunt dels sobiranistes en una posició molt incòmoda i delicada. Demanant la majoria absoluta, i lligant al seu partit i persona tota la causa sobiranista, posava la contesa electoral en els termes d’un tot o res. Establint una identificació entre el seu partit, i en darrera instància la seva persona, i el dret a decidir estava segrestant en benefici propi el discurs sobiranista i, el que és pitjor, exercint una mena de xantatge sobre l’electorat sobiranista: o em voteu a mi o el vaixell s’enfonsa. Perdoni, però qui és vostè per dir això? És el president de Catalunya, certament, però això no li permet capitalitzar d’aquesta manera un moviment de fons que CiU no sols no ha posat en marxa, sinó que fins i tot, si mirem la trajectòria dels darrers 30 anys, més aviat ha obstaculitzat i frenat o com a mínim temperat.

El sobiranisme, és prou palès, és quelcom transversal, per damunt (o per sota) dels partits: se’l pot preconitzar, defensar, posar-s’hi al servei, però no es pot pretendre monopolitzar, i menys per part d’un partit, finalment, bastant sobrevingut en el tema (sinó en les formes en el fons, i sinó en el fons en les formes: el vol i dol de la Puta i la Ramoneta). 

No, el sobiranisme és una cosa, un corrent profund que sobrepassa tot partit, tots ells; és una cosa prou greu i seriosa per ser abordada i tractada amb màxim respecte i sentit de la responsabilitat. Es pot voler capitanejar, liderar, és clar (i és necessari i inevitable fer-ho si se’l vol impulsar, tirar endavant), però mercadejar electoralment, com sembla que s’ha fet, no, de cap de les maneres.  

Pilar Reactiu (XIII i final)

Bé, toca abandonar Egipte, d’on ja no tinc res més per explicar. Em pregunto si hores d’ara la plaça Tahrir torna a estar, o segueix estant, ocupada pels manifestants i com acabarà el pols amb el president Mursi, que, tal vegada per prevaler-se dels militars, s’ha arrogat uns poders que excedeixen els de la figura i càrrec de president d’Egipte (i és el que els seus opositors li retreuen). Escrivint sobre El Caire pensava estar allunyat de l’actualitat, però veig que no. Fa un cert efecte curiós. En fi, esperem que sàpiguen trobar vies de diàleg i d’entesa, i que la democràcia i la convivència no acabin saltant pels aires...

Marxava havent entrevist algunes coses, flairat un tarannà, endevinat una mica que era això del món àrab, d’Orient, sentit a parlar del sufisme i après l’existència del poble copte. La sorpresa tampoc era total perquè nou anys abans havia estat al Marroc, però aquest cop no era cap viatge organitzat i El Caire era una megalòpolis tercermundista... Era una altra cosa.

Per tornar cap a Tel Aviv vaig agafar un avió (més aviat petit i vell) i no vaig estar tranquil fins que vam aterrar. En aquella època no em feia encara (gaire) por volar, però temia l’atemptat bomba. Era prou evident que entre objectius possibles, un avió que connectés El Caire amb Tel Aviv, n’era una de prou definit, de prou rodó: turistes occidentals amb curiositat per Israel (pecat!), egipcis amb interessos en aquell país satànic (traïdors!), israelians de retorn a casa seva (maleïts, no tornareu vius!), funcionaris internacionals que no feien més que teixir uns ponts que calia dinamitar (no heu entès res, feu el joc als nostres enemics, no teniu perdó!)... Afortunadament l’avió i els ocupants, en totes les seves categories més o menys traïdores, vam arribar al nostre destí sense novetat. Ja no recordo si encara vaig fer nit a Tel Aviv, crec que sí, i l’endemà ja marxava cap a casa, via Frankfurt.

El darrer tast que em vaig endur d’Israel van ser el del control a l’aeroport. L’arribada devia ser també complicada, ara no ho recordo, però m’ha quedat sols el record de la sortida, segurament perquè va ser més feixuga. Després dels raigs x, d’obrir-me la bossa o maleta pel davant i pel darrera, d’escorcollar-me a consciència, la policia, duaners o qui fos encara em va sotmetre a un interrogatori en profunditat. Fullejant la meva guia de viatge havien vist que hi havia molts passatges subratllats i això els escamava: per què ha subratllat això? quin ha estat el motiu del seu viatge? per què volia anar aquí? on ha anat? amb qui ha tingut contacte? quin interès tenia en això? etc. Suposo que també devien preguntar-me per la meva estada a Egipte (una circumstància agreujant, per no dir un greuge a ulls de tot israelià). 

Eren dos, més joves que jo, almenys la noia. Eren durs, implacables. Van aconseguir atemorir-me una mica. Com a bons psicòlegs devien acabar convençuts que no amagava res i la cosa no va passar d’aquí, d’un breu i petit mal tràngol, no exempt del lleu regust masoquista de sentir-se assetjat verbalment per una dona jove uniformada.

D’ençà, no he tornat a posar els peus a Israel. M’agradaria saber més d’aquell país i de la seva història i cultura, o sobretot la seva religió, però hom dóna a l’abast fins on pot. Amb els anys és millor veure l’ampolla mig plena que mig buida.

I tornant al present i al conflicte dels coets, que es podria afegir. Hamas fa uns dies celebrava la fi de les hostilitats com una victòria. Personalment em sembla fora de lloc (500 víctimes entre morts i ferits, la majoria civils, i no sé quants edificis públics i privats anorreats), però deu tenir la seva lògica (interna). Amb tot això el Ministre de Defensa israelià, Ehud Barak (que en el seu dia havia estat Primer ministre), ha dimitit adduint raons familiars que potser són una tapadora del seu sacrifici polític: el govern ha estat força criticat per no haver dut a terme una invasió terrestre (que hauria estat un bany de sang). En aquesta tanda de coets són 5 ó 6 els israelians morts, i un nombre semblant de ferits. Un nombre major, diria, que en cap altre episodi d’aquests. A això cal sumar l’explosió d’un autobús (a Jerusalem?), amb una desena de ferits; es parla d'atemptat però no sé si es va acabar confirmant; malauradament és versemblant que ho sigui.

El cost econòmic de l’enfrontament és millor ni calcular-lo: entre els coets d’Hamas, els míssils interceptadors i els obusos, vols d'atac i mobilització israelians, hi ha unes quantes dotzenes de milions d’euros que s’han esfumat (i mai tan ben dit). Hi ha qui diu que la cosa ha servit com a banc de prova per a les bateries anti-míssils en el cas d'una eventual, futurible, guerra amb Iran. Una dada certament tranquil.litzadora... 

Tot fa pensar que la treva serà una treva més, de durada incerta, probablement curta. Els coets cada vegada arriben més lluny i de moment no sembla que la dialèctica entre ambdós contendents vulgui evolucionar gaire. Israel es nega a fer concessions als qui, assegura (no sense raó), el volen destruir, tenen l’obsessiva vocació d’esborrar-lo del mapa. Hamas diu que mentre l’Estat d’Israel no reconegui els drets del poble palestí, no reconeixerà l’existència de l’Estat d’Israel, i buscarà la seva destrucció (això darrer potser ja no ho diuen tant com abans, potser per esgotament). Amb la mort, al principi de la contraofensiva (o ofensiva, segons com es miri) israeliana, del cap del braç armat d’Hamas, es va dir que la cosa es radicalitzaria, ja que desapareixia algú comparativament moderat (que demanava que es disparessin els coets cap a zones deshabitades, sembla). Caldria veure qui l’ha substituït...

En fi, tot fa pensar que estem al davant d’una simple prorroga, un temps d’espera que un bàndol i l’altre empraran per a preparar-se millor per a la pròxima escalada. Depriment.

I aquest és un sol dels molt fronts latents que té l’Estat d’Israel: el Líban, la guerra a Síria (i el perill, buscat per més d’un, de que s’internacionalitzi), l’amenaça atòmica d’Iran, la inestabilitat a Egipte amb el risc d’una possible degradació de les relacions amb aquest país... Israel volia que fos Romney qui guanyés les eleccions nord-americanes per tirar endavant el seu projectat atac sobre les instal.lacions atòmiques iranianes. Penso que, només que sigui per això, hem d’estar contents de que hagi vençut en Barak Obama...

A dia d’avui s’ha exhumat el cadàver d’Arafat. Se sospita que va ser enverinat amb poloni. Caldrà quins són els resultats (que ens arriben) de la investigació i sobre qui es voldrà fer recaure la responsabilitat en el cas de que es provi que se’l va, efectivament, emmetzinar.

Palestina (incloent la franja de Gaza, suposo) busca ser reconeguda com a país observador a l’ONU. Sospito que Israel i alguns més s’hi oposaran. El que serà determinant perquè la proposta prosperi serà la postura que adoptaran els USA. No crec que s’hi puguin oposar, i per tant tindrem un Estat Palestí “d’oient”. Un premi de consolació més aviat humiliant però que potser el primer pas cap el ple reconeixement. Espanya ha dit que recolzarà la seva petició (com també ha defensat la celebració d’un referèndum en el Sàhara Occidental: tota la comprensió de portes enfora, ja ens entenem).

Bé, amb les dades i informacions de que disposo no puc afegir res més. El més trist o sorprenent de tot, és que uns i altres, palestins i israelians, són tots ells igualment semites. No els hi fa vergonya barallar-se entre germans? D’acord que la història i la religió els separa, però separar no hauria de ser enfrontar. Tot això per no parlar de la responsabilitat històrica europea en tot plegat...

Pilar Reactiu (XII)

Pel que em va semblar copsar en la meva breu estada, El Caire de l’era Mubarak tenia bastants dels ingredients del moment “dolç” de l’època franquista. El President egipci, un dictador de facto, feia tretze anys que manava de forma pràcticament incontestada, amb el suport dels americans i la benedicció de la comunitat internacional (quina vergonya...). Tot indicava que els rics, com aquí amb en Franco,  recolzaven el règim i a canvi vivien en l’abundància i el luxe. L’oposició dels Germans Musulmans era limitada i seguia patint la inveterada repressió de l’Estat (ja practicada en temps de Nasser, sinó abans). Si hom és observador, veu senyals inequívocs, que si combina amb la informació que li arriba, li permeten treure algunes conclusions i fer-se una composició de lloc prou ajustada.

Tot feia pensar que el règim de Mubarak era un més d’aquells règims del 3r món instal.lats, repapats, es diria, en la contradicció de buscar l’occidentalització i alhora negar la democràcia i una mínima distribució equitativa de la riquesa. Es detectava aquella cosa tan odiosa i ridícula d’una occidentalització (purament material) de les classes privilegiades i una abandó en la letargia de la supervivència la majoria de la població (amb puntuals, escadussers i insuficients esforços de servei públic). Em ve aquí a la memòria, el creuar-me pel carrer amb un grup de col.legials que sortien de l’escola americana. Tots ells eren autòctons, però llur posat i manera de vestir era calcat al d’una sèrie televisiva americana sobre adolescents; intercalaven, al parlar, tot de mots en anglès. La majoria d’ells, uns pocs anys més tard, marxaria a estudiar fora, preferentment als EEUU, i tornarien preparats per reproduir uns lustres més les estructures del règim i contribuir a consolidar uns anys més la mentalitat dominant... o no: es convertirien més aviat en els impulsor de la revolta del 2011. Hi haurà hagut de tot, és clar.

En tot cas, Egipte, com s’està veient aquests dies, té mala peça al teler. Trobar la fórmula d’una democratització que no suposi una occidentalització (impossible en termes pràctics i alhora rebutjada per una part massa important de la població) no serà cosa fàcil. És de témer que no s’estiguin creant les condicions per a un cop d’estat per part de l’exèrcit, uns pro-occidentals a l’estil Mubarak: occidentalització, sí, però per a uns pocs, els de sempre, i per poder anar de compres a Londres i escollir la marca del cotxe que volen importar. La llibertat del diner, per a la família i per als que “són com nosaltres, ja ens entenem”. I si fracassés el cop d’estat, doncs la cosa potser degeneraria en guerra civil; una altra...

Alguna d’aquestes reflexions o percepcions em devia venir acompanyant un dels dies  els meus amfitrions a un club selecte al que, sense ser socis però havent empescat un tripijoc rocambolesc, tenien accés. Venia a ser el Club Polo de Barcelona d’allà. A penes recordo res, llevat que era un lloc molt agradable, amb un jardí extens (amb gespa, àrees de terra sorrenca i grans arbres) i un ambient amb aquell punt casolà i distès que gasten els rics entre ells: el goig de la complicitat entre els escollits i afavorits de la fortuna. Els meus familiars hi anaven, de tant en tant, sobretot per les facilitats que hi trobaven per el nen petit. El podien deixar lliure una bona estona sense gaire perill que es fes mal. No treu que també, tot i les reserves mentals que poguessin tenir, apreciaven (qui no ho hauria fet) la possibilitat de gaudir d’aquella tranquil.litat i benestar.

Segurament va ser aquesta visita al club, junt amb algunes altres circumstàncies i detalls, la que em van fer aprehendre per primer cop l’avantatjosa posició de l’occidental en els països del Sud. A l’exotisme de l’expatriació, s’hi afegeix un doble avantatge gens negligible: el cost de la vida és baix, i pots viure bé, bastant millor que aquí, per poc que feina que facis sigui pagada amb sou del 1r món; poc o molt, la mera condició de “blanc” et dóna, ja d’entrada, un estatus social superior. Per poc que sàpigues aprofitar aquests dos atots, que t’ho sàpigues fer venir bé, viuràs amb un marge de llibertat i de benestar impensable en el 1r món, i menys ara. Serà això sí, no ens enganyéssim massa, la llibertat del diner i del racisme (interioritzat, subliminal). Allà on vagis, d’una manera o d’una altra, estaràs fent el joc a la casta dominant.

Com en tot, tanmateix, aquí també hi ha intersticis vàlids, maneres de fer que permeten sortejar el risc de l’abús. Com arreu i en tot àmbit, també aquí la cosa passa per l’esforç. L’esforç de conèixer, d’entendre el país on vius, d’aprendre –fins on puguis- la seva llengua. L’esforç de demostrar als indígenes que aprecies com són, que comprens la dificultat de llur situació, que saps o endevines quins són els seus problemes, i que portes, és clar, aquesta presa de consciència fins al gest, fins a l’actuació solidària... Per definició, com qui diu, molts dels occidentals que treballen amb oenegés en el terreny ja deuen adoptar aquesta actitud, però tot i així queda per veure si ho fan prou, o si no és, en bastants casos, més una aparença que una realitat, més una màscara de respecte que un respecte autèntic, que passaria per voler ajudar, sí, però sense voler canviar, sense voler, de passada, occidentalitzar. Complicat.

Pel que fa als occidentals que viuen al 3r món treballant per a multinacionals (o fins i tot grans institucions internacionals com l’FMI, el Banc Mundial, la UE o àdhuc l’ONU), tinc bastants dubtes sobre els efectes ètics o útils de llur feina i la influència que es dimana d’aquesta.

No puc evitar d’evocar ara i aquí la casa que en Rudolf Hess tenia a Alexandria, o l’exili i refugi cairota del Dr. Mort. I em pregunto si, en clau literària o cinematogràfica, s’entén, hi ha res més saborosament inquietant i exòtic que un nazi a l’Àfrica (el cas i tema del refugi a Sud-Amèrica ha estat prou tractat, per raons òbvies, perquè hagi perdut part del seu caràcter sinistres...). Quants malfactors emboscats hi deu haver a l’Àfrica i al 3r món en general? Gent fugida de la justícia que mena una vida regalada i se’n riu de nosaltres. Uns quants, no hi ha dubte.

No, no és fàcil viure en un país pobre i no beneficiar-te d’alguna manera de la seva pobresa. Conec un cas proper que penso se’n deu sortir prou bé, o prou malament com la resta de nosaltres: fem realment el que hauríem en favor dels que passen gana o pateixen privacions, també a prop nostre? L’única manera de lliurar-se del dilema, de la permanent requisitòria de la nostra mala consciència, és esdevenir pobres. La crisi ens hi està ajudant, però fins i tot amb ella, sempre hi haurà qui estarà pitjor que nosaltres i necessitarà la nostra ajuda. Per aquesta banda, doncs, no hi ha doncs sortida. Ric o pobre, sembla que cal ser igualment solidari, sense demora, sí, però fins on, fins a quin límit? Farà uns quaranta anys que em faig aquesta pregunta i encara no he trobat una resposta prou clara i fidedigne. Això també, com tantes coses, ho deixo a la improvisació, a l’humor del moment. Tot fa pensar que és manifestament insuficient, però no en sé més i ja em sembla bé que l’Altíssim em condemni, quan vulgui, per això. 

Pilar Reactiu (XI)

En aquesta mateixa línia de coses al límit de l’absurd, vaig veure, des de l’altura d’un viaducte en una d’aquestes anades i vingudes amb taxi, una casa d’uns tres pisos amb tres o quatre cabres dalt del terrat. Va ser una altra d’aquestes estampes que et queden gravades a la retina, i que potser expliquen, donen compte de la realitat d’un país més que mitja dotzena de llibres de sociologia; allò de ‘val més una imatge que mil paraules’ (i que cada dia em dedico a incomplir). Aquesta visió de les cabres (que si mai baixaven ho havien de fer per les escales de la casa, com els humans (o des del terrat amb corriola?), i d’altres de semblants, exemplifiquen i corroboren la percepció que el tercer món viu instal.lat (per no dir, enganxat i empastifat) en la intersecció d’un món, el tradicional, i un altre, el modern, que ha aparegut de cop i volta, gairebé d’un dia per l’endemà, i al que s’ha vist abocats a adaptar-se precipitadament. L’embolic és majúscul, i dóna la sensació que és insoluble: que no podent ni avançar ni recular, la gent està condemnada a perpetuïtat a donar voltes, a fer variacions circulars sobre el mateix punt, reproduint successivament les diferents formes d’emmerdament. La naturalitat i l’abnegació amb la que els homes i dones d’aquests països accepten aquesta broma pesada és digna d’elogi i d’admiració.

Unes paraules dedicades al Nil, gairebé obligades per l'educació. Val a dir que tampoc és que el veiés gaires cops; és gran i té un transcurs prou cèntric a través de la ciutat, però si no ets a tocar, evidentment no el veus (El Caire no és una ciutat amb elevacions orogràfiques). M’en queda la impressió que queda davant de qualsevol riu d’aquest cabal: una massa aquosa avançant lentament, formant algun petit remolí, de color més aviat fosc (marró, verdós, negre: segons l’hora del dia i el reflex de la llum), d'una amplada, naturalment, em va semblar, més gran que la de l'Ebre o del Roine (els rius amb els que el podia comparar directament en aquell moment). Dit en breu: majestuositat i monstruositat (en el bon sentit).

El Nil, com tot riu important quan creua una ciutat, propicia un desplegament urbanístic vanitós, que busca enlluernar, donant-se importància de cara a la galeria i al món: grans hotels, ponts vistosos amb algun pretès valor afegit emblemàtic, restaurants i cafès amb terrasses (sovint formant part dels mateixos hotels exclusius) privilegiadament emplaçats, passejos arbrats al llarg de les riberes... A això cal afegir encara la navegació fluvial, més aviat escassa, em va semblar, en el tram urbà aquell central que vaig poder conèixer i copsar unes estones. Diria no haver vist cap faluca o una embarcació grossa qualsevol, i sí tot just algun modest bot en forma de piragua.

Els meus amfitrions em van voler obsequiar duent-me un o dos cops a algun d’aquests locals tirant a selectes (almenys des de la perspectiva del cairota corrent). La clientela era essencialment occidental (turistes o no) o dels països del Golf. En aquest darrer cas es tractava, invariablement d’homes (solitaris, en parella o en grups reduïts) joves, vestits amb impol·lutes túniques blanques i cofats amb turbant (aquells que són un simple mocador tapant cap i caient sobre les espatlles cenyit, a la part més ampla del del cap, per un cordó més o menys gruixut de color negre) igualment de color blanc. Els meus familiars en deien penjaments d’aquest personal. Se’ls veia, és cert, mantenir en tot moment una posat súper altiu, mirant-s’ho tot des d’una superioritat superba, sense parlar o a penes, sense expressar cap sentiment que no fos la d’una suficiència portada fins al caramull del menyspreu. No es pot negar que no fossin discrets i elegants, però hi havia no sé què de sinistre en tanta arrogància concentrada. Escrivint aquestes ratlles m’ha vingut al cap la imatge d’un Aznar abillat com aquests àrabs del petrodòlar i adoptant idèntica actitud de perdonavides displicent. Crec que faria bé el paper, això sí, en versió caricaturesca (i potser rapant-se el bigoti: ara no tinc clar que aquells saudites, kuwaitites, bahrainites, qatarites, “emiratites”, omanites, en duguin, o potser sí, justament).

Es conte que aquests visitants venen a El Caire, sota cobert de fer viatges de negocis, o paral.lelament a aquests, a disbauxar-se. Això és propi de la majoria de la gent que fa  viatges de negoci (o ho fa veure) i no seré jo que m’escandalitzi, però en el cas que ens ocupa hi hauria el petit agreujant de la hipocresia portada a la seva màxima potència: per una banda la professió d’un puritanisme a ultrança, i per l’altre, l’escapada a l’estranger a desfogar-se amb els dòlars dels barrils de petroli... Exemplar, ben bé, no ho és. Hi hauria, però, un segon agreujant, ja deixat entreveure, subsumit, en el breu retrat psicològic apuntat més amunt: l’arrogància, la prepotència de qui es creu superior, investit d’una dignitat superior a la de la resta de mortals. El que em fa pensar en la dada que ens va referir el nostre pare tornant d’un viatge (aquest penso que de veritat i exclusivament per feina!) a l’Aràbia Saudita l’any 73: feia només 7 anys que s’havia abolit l’esclavitud... Fins feia quatre dies, i la inèrcia encara deu durar avui en dia, era freqüent que els saudites adinerats compressin nubis per a fer-ne esclaus, amb dret, per tant, a fer-ne de tot. Un cop amagat del wahabisme i del salafisme cosí germà... Al tanto que va de canto.

Parlar del Nil és dir moltes coses; és una d’aquelles paraules que evoquen un munt d’idees, imatges, viatges somiats, recerques i descobriments artístics, històrics, filosòfics... Té el magnetisme d’allò que imaginem i volem que sigui màgic, i per tant prometedor, a través del seu misteri, de la seva veritat, d’un tast, d’una sensació mentals d’eternitat. No m’esplaiaré en aquest aspecte, podent aportar ben poca cosa, per altra banda. Em limitaré a dir que em vaig fent gran i tot aquest món queda allà, per explorar, mentre jo vaig marxant. Faré mai el viatge a Egipte, Nil amunt, visitant Luxor i Karnak, la Vall dels Reis, Abu Simbel i la resta? No ho sé pas; potser sí, potser no. Potser no en tinc prou ganes i necessitat. Potser és un miratge mental, com tants altres.

Recordo que a l’escola ens parlaven de la resclosa d’Assuan com la d’una gran obra d’enginyeria (es va començar amb finançament nord-americà però es va acabar amb ajut soviètic) i veies fotos d’aquells enormes estàtues tallades a trossos i curosament transportades i muntades de nou fora de l’abast de les aigües (del llac Nasser, format artificialment amb la resclosa) i t’extasiaves amb tot plegat. Això, i les pel.lis sobre mòmies (aquella de Boris Karloff, sense anar més lluny), sobre l’Egipte faraònic o simplement l’agathacristiana Muerte en el Nilo van fer forat, que es diu, van marcar el subconscient de forma indeleble, i des d’allà ens interpel.len incansablement... Aquests dies es compleixen els 70 anys del descobriment de la tomba de Tutankamon per part dels egiptòlegs Howard Carter i Lord Carnarvon. Com és sabut, tots els membres de l’equip arqueològic, tret de Carter, moririen al cap de pocs anys, fent-ho tot plegat encara més excitant i atractiu. En fi, allí i escampat pertot tenim aquest immens i difuminat bagatge d’una civilització antiga que segur té coses a dir-nos i a ensenyar-nos. Gràcies per seguir esperant(-me). 

Pilar Reactiu (X)

La meva estada a El Caire va ser breu (dues nits i tres dies, crec). Al llarg de tot el viatge vaig anar covant una mena de depressió que a mesura que passaven els dies no feia més que créixer. Puc dir que des de l’adolescència (posem els 15 anys) ha estat una constant en la meva vida; recurrents malestars físics (probable producte psicosomàtic retroalimentador) han acostumat a acompanyar aquests estats (invertint-se en bucle,  de forma exasperant, el paper de causa i efecte). Això no treu que va ser força interessant conèixer ni que fos molt parcialment i superficialment aquella ciutat.

M’han quedat un seguit d’imatges, com en un somni. Faig un repàs breu de cadascuna d’elles.

La circulació. Funcionava com un fluid. Aquest efecte “orgànic”, viu, era producte del comportament de les unitats que el composaven, els automòbils. La norma no era seguir altra que seguir i ocupar els buits que s’anaven formant i apareixen. Gairebé no hi havia semàfors i potser tampoc línies contínues o discontínues de carrils (i si hi eren ningú els hi feia cap cas). El resultat era la llibertat, la improvisació, la intuïció, amb el seu preu en perill i caos, és clar. El riu, com el corrent sanguini amb els seus globus i plaquetes, tan aviat discorria amb facilitat com es col.lapsava obstruït per algun obstacle. La coexistència dels vehicles motoritzat amb els de tracció animal, relativament abundants, afegia, amb la seva nota de color, un factor més de confusió disfuncional.

Un altre aspecte que cridava l’atenció, per a algú com jo, novell en viatges al 3r món, era la condició dels cotxes. Recordo vagament haver agafat un taxi al que li faltava una porta i sense que el conductor li donés cap importància o es disculpés. Aquest esperit, que fa un parells d’anys vaig poder observar a bastament a l’Àfrica, m’era nou, però gens antipàtic. De fet, no era més que un “mediterranisme” portat més enllà, gairebé al límit. El protagonista de tot és la vida de l’instant: ni el jo, ni els objectes (en aquest cas el cotxe), ni el futur, ni el pla, ni el pensament... Tot això és secundari.

Ma germana T. i el seu home, en Ph. en van acollir molt bé. Vivien en un apartament europeu en un barri més aviat benestant i internacional. Estaven passant un moment maco, intens de llurs vides. El fill en comú tenia tres anys, i per a ells tot era descobriment i novetat: la condició de pares, el país, la cultura. Vivien sota el signe de l’estimulant eixamplament d’horitzons. Jo escoltava i em deixava portar aquí i allà. Compartien amb mi les seves impressions del país, el que els hi havia semblat captar, comprendre, el que apreciaven, etc. Com a exemple revelador de la manca de serveis bàsics, m’explicaven que en tot El Caire no hi havia servei de recollida d’escombraries i que era costum, també o sobretot a les cases burgeses, llençar la bossa de les deixalles pel celobert. De dalt a baix, fossin 2, 4 o 6 pisos. El resultat, és clar, era una progressiva acumulació de detritus i l’aparició, en el curs dels anys d’una gent que es guanyava la vida fent reciclatge i evacuant l’excés de brossa (a canvi d’una propina). Els meus familiars i amfitrions em comentaven que a voltes la pila de merda podia arribar fins a l’altura del primer pis... S’ha de reconèixer que el sistema és pràctic, o almenys expeditiu.

No vaig tenir esma d’anar al museu arqueològic (egipci) –que la vergonya i l’oprobi caiguin sobre meu-, però sí que em vaig deixar acompanyar a veure les Piràmides. Són als afores, i el trajecte per accedir-hi et dóna una renovada i suplementària idea i visió del que és la misèria i el desordre. Per una banda veus felahs treballant en camps i sèquies com es feia fa 4.000 anys, amb arada de fusta, ase i segurament peus descalços, i per l’altre tot l’entramat de carrers, cases pendents d’acabar de construir, bullici circulatori propis d’una modernitat avançant a batzegades i atropelladament. No cal dir que la contaminació, la pols, la brutícia eren omnipresents. Però també una certa alegria inconscient, sàvia o innocent. No debades som al 3r món.  

Pròpiament no vaig fer una visita a les piràmides; vam assistir, de nit, al que s’anomenava llavors, en francès (que va ser l’idioma de la sessió escollida), “Espectacle son et lumière” (o potser en plural, ja no sé). La cosa consistia en un joc de llums (hologrames, projeccions làser o simples diapositives?) amb música i una veu en off que anava desgranant la història egípcia en clau de prosa poètica. Allí a tocar tenia els tres monstres agermanats: Kheops, Kefrén i Mikerinos, el més gros, el mitjà i el petit. L’Esfinx no la vaig veure, devia quedar tapada per alguna d’aquelles meravelles de pedra o ja amagada i fos en la foscor nocturna. Érem pràcticament els únics assistents a l’espectacle. Els turistes, per allò dels atemptats, escassejaven. Era còmode però un xic inquietant i desolador. Aquella fórmula del “son et lumière” va quedar definitivament incorporada al llenguatge, com a recurs metafòric, entre ma germana gran i jo. Dir que en una situació o entre determinades persones hi ha hagut “son et lumière” és dir que hi ha hagut merder, “marro”, contacte intens d’alguna mena. Té l’agilitat del resum i l’ampli espectre de la ironia.

Una altra visita que ha deixat alguna empremta en la meva memòria és que vam fer per la part antiga, en una zona de basars, magatzems, multituds caminant, xerrant, cridant en totes direccions. Relaciono aquesta passejada, en la que vam aprofitar per comprar alguna cosa com espècies, condiments o tes, amb el que en Ph. i la T. em van contar aleshores del cementiri, el principal, de El Caire (repetit i potser ampliat al llarg dels anys). El cementiri en qüestió és una ciutat dins de la ciutat. Es calcula que hi viu un milió o més de persones. Per increïble que sembli, famílies senceres, ocupant els espais lliures (o, és de témer, fent-se’n un racó expedit a costa dels difunts; dels més antics, presumirem), hi viuen de forma permanent, estalviant-se de pagar un lloguer i al bell mig de la ciutat.

El nivell de promiscuïtat i d'insalubritat deu ser esgarrifós, però sembla que la cosa fa lustres, potser dècades que dura i de moment les autoritats no han fet res per reconduir-lo. Pot passar, això sí, que el dit cementiri hagi deixat de ser, de fer la funció de cementiri... almenys per a la resta de ciutadans, per els de “fora”, perquè la intuïció em diu que els finats habitants del mateix cementiri, acaben amagats sota una llosa in situ. Seria estrany (i fora de pressupost) que vivint en un cementiri s’enduguessin el traspassat (deixant de treballar durant mig dia i havent potser de llogar un transport) a l’altra punta de la ciutat... Bé, faig conya; no sé pas com s’organitzen, però alguna mena de societat, amb les seves normes i prohibicions, la seva moral i decència es deu haver anat bastint i consolidant amb el pas del temps. 

Pilar Reactiu (IX)

Aprofito aquestes consideracions ocioses per evocar, ja que d’alguna manera m’hi aboquen, una d’aquestes veritats no escrites –un tòpic, si es vol-  sobre la idiosincràsia egípcia. Egipte, dins del món àrab-musulmà, tot i tenir un paper central (per una qüestió demogràfica i, tal vegada, geogràfica), passa per ser el que, en el pla humà, seria l’individu gras i bonàs, amant de la vida i del fer barrila, amic de la música i de les bones menges, sempre de bon humor, generós, ingenu, i més aviat baliga-balaga i amb poques llums. Això és el que m’ha arribat i m’ha semblat entendre. Aquesta percepció (amb totes les excepcions que es vulgui, és clar), és la que estaria estesa i arrelada en tot el món àrab-musulmà, i hauria arribat, per contagi i observació comparativa, als occidentals que han viscut prou temps en un país o un altre d’aquell univers.

Se m’acut ara que ho escric, que els egipcis els hi hauria passat una cosa semblant al que ha succeït amb els grecs. De la mateixa manera que aquests es consideren i es reclamen com hereus directes de Fidias, Plató, Sòfocles i Pericles, per dir el nom d’alguns grecs il.lustres, els egipcis s’emmirallen en el passat faraònic. Uns i altres obliden que el lligam entre el present i l’esplendorós passat faraònic s’ha trencat no se sap quantes vegades i l’herència, o s’ha perdut pel camí o cal abordar-la amb renovades forces, ja que per ella mateixa no és cap garantia, no és cap energia immanent del que flueixi, emani res per se.

Entràvem doncs a Egipte i pujàvem dalt d’un altre autocar, una mica més tronat que l’israelià. Abans, però, vaig fer intents per recuperar un bolígraf car que algun dels passatgers m’havia prestat i m’havia deixat en l’anterior autocar. Va ser impossible. Em va saber greu, però el perjudicat ho va encaixar molt bé i no va cedir, crec, al meu intent de rescabalar-lo de la pèrdua.

A partir d’aquí l’autocar va anar escortat per sengles cotxes de la policia, un al davant obrint la marxa i un darrera nostre. Era l’època (una d’elles, perquè n’hi ha hagut més d’una) dels atemptats contra turistes i el protocol manava protegir-nos. La protecció no era nombrosa (5 ó 6 agents) i semblava més per la forma que res, però tanmateix era alguna cosa (i més tenint en compte que no passàvem de la quinzena de viatgers). D’aquesta faisó vam fer la travessa del desert del Sinaí. D’aquesta travessa i del desert només em queda la desoladora imatge dels petits acampaments beduïns (La cosa més trista i depriment que he vist mai: un paisatge de monticles de pedra i sorra, una o més tendes de color negre, alguns estris i bidons, unes poques figures humanes perdudes en la immensitat del no-res...); la dels posts de l’exèrcit egipci (un habitacle i quatre murs baixos de pedra fets a mà amb algun sac terrer, una antena de ràdio, potser algun 4 x 4 i para de comptar; i la ferralla, les carcasses i vestigis de tancs i vehicles de transport de passades batalles, coent-se i rovellant-se al sol i serena. La península és gran, i per tant les muntanyes, amb el Mont del Sinaí i algun monestir ortodox amagat en algun contrafort i replec, devien quedar prou lluny per no veure'n res.

El punt i moment més interessant i emblemàtic del trajecte va ser creuar el Canal de Suez. Dir Suez és dir Ferdinand de Lesseps, consol francès a Barcelona per allà els anys 70 del segle XIX. De petit vaig veure una d’aquelles produccions cinematogràfiques nord-americanes, d’estil grandiloqüent (un biopic, en llenguatge actual; i per què no bio-èpic, posats a dir?), sobre aquesta figura humana. Al principi de la pel.li hi havia l'escena d'una gitana llegint-la les línies de la mà i augurant-li un gran futur... Reconec que aquesta mena de gestes al límit de l’impossible sempre m’han fascinat. El canal de Corint, el de Panamà (per a qui es va pensar en un primer moment en el mateix Lesseps), etc. Si no m’equivoco, el canal de Suez es va obrir el 1869 i lògicament va alterar enormement les rutes de navegació vigents fins aleshores (amb la creació de Port Saïd a la desembocadura del canal i el redoblat auge del transport marítim, fos de mercaderies o de passatge).

Una data important relacionada amb el Canal és l’any 1956, quan Nasser el va nacionalitzar i va provocar la intervenció armada de França i Anglaterra, que hi van enviar forces paracaigudistes a apoderar-se de les instal.lacions del Canal. Nord-americans i soviètics els van obligar a retirar-se, apareixent i quedant aquesta desautorització com a símbol humiliant de llur punt final com a potències mundials, com a frustrant i amargant cant del cigne colonial d’una i l’altra. Algun dia i d'alguna forma havia de passar.

El més interessant del Canal de Suez, en termes plàstics, fotogènics, és, naturalment, veure-hi passar algun vaixell. Vam tenir la sort que aquesta possibilitat (no sé si molt alta o baixa: ignoro la freqüència de trànsit habitual) es realitzés, i abans o després d’agafar el bac (no devíem pas creuar cap pont, diria), vam veure, en un pla perfectament horitzontal, un xemeneia i part del pont d’un barco de càrrega avançar amb suavitat impertorbable per entre un primer pla de dunes. Era una impressió surreal, paradoxal i per tant divertida, plaent. Tenia el punt màgic de les coses absurdes, impossibles. La nau va anar lliscant, ni molt ràpid ni molt lent, a una velocitat constant, amb la cadència regular de la inèrcia i la indiferència, parsimoniosa, cerimoniosa, quasi, de les coses naturals i inexorables. Em va quedar gravat i així i aquí ho explico.

Un cop salvada aquella barrera artificial, la cosa va anar com qui diu de baixada i al cap de poc estàvem ja capbussat en una de les grans artèries de la megalòpolis cairota. Seguint les instruccions que duia vaig baixar de l’autocar abans d’arribar a l’estació d’autocars. Ho vaig fer fingint una desimboltura exagerada, per allò d’impressionar una noia nord-americana que anava amb el seu marit (presumiblement militar), i amb qui hi havia el fiblonejar d’una atracció mútua. En realitat, un cop dempeus sobre l’asfalt d’aquella desmesurada i caòtica avinguda, em vaig sentir més aviat perdut. Recordo encara i només que era prop d’un museu (de la guerra?), que tenia exposats, en una esplanada al davant de l’edifici, tot de míssils, canons i altres ginys bèl.lics; venint d’Israel xocava una mica. Sense excessives dificultats, caminant una estona, vaig trobar la meva adreça de destí.

Pilar Reactiu (VIII)

Per anar a Egipte de Jerusalem estant, el més senzill (i potser barat), si recordo bé, era agafar un autocar. Era un viatge relativament llarg (pràcticament tot un dia), però era també la manera de compensar una mica el poc país que havia vist fins llavors. No m’ha quedat cap imatge concreta del trajecte per terres israelianes. Suposo que devia veure el miracle agrícola que es va produir en el seu moment allà i s’ha anat mantenint, perfeccionant i ampliant amb els anys. Allò de la conversió dels pedregars (sinó deserts, que es deia) en camps de conreu i vergers. Tinc entès que van ser els israelians els que van concebre el rec gota a gota (i potser també l’automàtic, pel mateix preu, aprofitant l’embranzida). No es pot negar que és admirable, tot i que un cop comences a transformar la natura la majoria de les vegades ja no t’atures i el resultat final pot ser nefast.

Aprofitar racionalment l’aigua no és encara transformar la natura, és simplement ser intel.ligent, pràctic. El que ocorre és que la mentalitat que t’hi porta és la mateixa que t’acaba portant als transgènics, i si no és la mateixa (el que potser és exagerat de dir), el salt, el trànsit de l’una a l’altra sovint es fa de forma inadvertida, lliscant per un encadenament aparentment natural i lògic.

Per altra banda, també cal veure en què es tradueix la riquesa que crees: “viure millor” què vol dir exactament? Ser, fer-se millor? Ser més feliç? Si el benestar (les comoditats, la major salut, la major esperança de vida, el tenir més oportunitats i més accés al coneixement) no deriva en una més gran qualitat humana, queda molt per veure si l’esforç valia la pena.  

No vull donar la sensació que recrimino i exigeixo a la societat israeliana més del que ho faria amb qualsevol altra (estaria incorrent en el típic mancament de la doble vara de mesurar dels antisemites), sinó que senzillament, parlant de la revolució agrícola israeliana i essent un clar exponent d’aquesta mentalitat manipuladora de la natura que tots hem adoptat i desenvolupat en menor o major grau, doncs em sembla oportú i pertinent agafar-ho com exemple criticable (o simplement pretext per fer una crítica de més abast, més enllà del cas concret, que finalment desconec).

Aquest tema podria servir d’entrada per a un exercici consistent a dir què m’agrada i què no m’agrada de la mentalitat, de la realitat humana jueva, suposant que tal cosa, que l’objecte de crítica existeixi com a cosa abordable i intel.ligible, i suposant, igualment, existeixi el dret a jutjar des d’un coneixement superficial de la cosa, el que de tota manera es fa igualment de “automàtica”, natural, gairebé inconscient (la generalització i el prejudici són pràcticament actes reflexos), quedant només al lliure albir el fer públiques o no les pròpies conclusions i el cenyir-se o no als seus postulats en la nostra actuació; dit altrament, el seguir i dur a la pràctica, en l’acció, les tesis, les “veritats” a les que hem arribat.

Em podria endinsar en això, com dic, però crec que no em ve de gust i ho deixo per a una ocasió més feliç o tal vegada per al final d’aquest viatge-record per Terra Santa.

Com era de témer i esperar, creuar la frontera va ser tota una història. Feia anys que Israel i Egipte estaven en paus, essent Egipte un dels rars països àrabs, potser l’únic?, que reconeixia l’Estat d’Israel i que, per obra de la diplomàcia ianqui (i el seu taló de xecs) havia anant establint moments d’entesa, acords de distensió. Pensem en l’acord de Camp David signat entre el president Anwar El Sadat i el Primer ministre Menachem Begin –antic membre de l’Irgun), que costaria la vida a Sadat, assassinat pocs anys més tard pels Germans Musulmans; o en els acords d’Oslo, l’any 1994, entre el també Primer ministre Yitzhak Rabin i Iàssir –o Yasser- Arafat, cap de l’OLP (que costarien la vida al primer un any més tard). En virtud del primer acord, si no m’erro, la península del Sinaí, sota control Isaelià des de la Guerra dels Sis Dies, va ser reintegrada al territori egipci. S’ha de dir que va ser una concessió considerable per part d’Israel, potser no per el valor estratègic i menys encara territorial (que jo sàpiga és un tros de desert sense recursos naturals aprofitables), però pel valor histórico-sentimental que ocupa en l’imaginari col.lectiu jueu: és la terra de l’Èxode i el clímax del Mont Sinaí...

Com deia, doncs, feia anys que Israel i Egipte estaven en pau (o com a mínim un sòlid armistici), però això no era impediment perquè la frontera fos una autèntica barrera militaritzada. El desplegament militar israelià era considerable i ben visible, com de zona de guerra. No recordo ara si vaig veure torres de vigilància, filat espinós, tanques electrificades i aquesta mena de coses (que hom veu en els noticiaris o en les pel.lis i que al final ja no sap si ho ha vist presencialment o no), però em va quedar la idea d’un exèrcit “a l’americana”, ultra-professional, sofisticat, entrenat, preparat. Amb un sistema semblant al de les rescloses, l’autocar va sortir d’un territori, va entrar en una mena de clos extraterritorial, i va entrar en l’altre... No, m’enganyo: ens van fer baixar i va ser a peu que, després d’unes formalitats de control fronterer, vam passar cap aquest espai de transició.

El costat Egipci denotava ja la mentalitat, el tarannà del país vers el que anàvem. No recordo si els funcionaris respiraven més o menys simpatia, però sí que tot reflectia una major informalitat. Em vaig fixar en un soldat i vaig entendre totes les derrotes àrabs dels darrers, llavors, 45 anys. Era un nano jove, a qui se li escapava el somriure; anava vestit de militar (amb un uniforme senzill i encara amb elements desparellats) però l’actitud era la del pastor que passeja unes hores unes cabres que no són seves i que no donen feina perquè tampoc es poden escapar: fer passar l’estona i esperar l’hora de tornar a casa a tocar el tambor i menjar uns dàtils. En aquestes condicions, amb un personal així, era més que comprensible que Israel hagués aguantat les  envestides (tot i la força del nombre i l’abundància d’armament), per bé que caldria matisar, és clar: la Legió Àrab, comandada per oficials britànics, va donar molta guerra l’any 1948, i els siris també la seva, en les successives conflagracions. Que jo sàpiga els egipcis sols han tingut un moment brillant i feliç en llurs hostilitats amb Israel: l’inici de la guerra de Yom Kippur, quan van atacar per sorpresa. Va durar poc.

Pilar Reactiu (VII)

Mirant de trobar la via per entrar de nou a la ciutat vella, em vaig trobar en un carrer ample desolat; de cop i volta, sense saber d’on venien, vaig començar a sentir caure pedres vora meu. La següent tongada ja vaig veure d’on venia i qui les llançava. Eren pedres prou grosses per fer mal de veritat. Tenia preparat un discurs per explicar-me però la distància no feia comprensibles les meves paraules, i la meva gestualitat semblava inútil. Vaig allunyar-me del lloc, el que va ser suficient per calmar els ànims d’aquells zelosos adolescents que em volien fer tastar la cantelluda i massissa aspror de la intifada.

Pocs minuts després, en un carrer que feia pujada i que m’havia de tornar a la seguretat del dèdal de carrers conegut, em vaig trobar a peu d’un mur alt del que sobresortia un pal amb una bandera israeliana (desafiant, marcant territori, el que hi havia més enllà); vaig fixar-me llavors que pels voltants, flamejant suaument, n’hi havia alguna més: no hi havia cap dubte, allò era una mena de frontera, de front. Amb una diferència de pocs metres d’allí vaig topar-me amb un ase (o mul) mort, panxa enlaire, ventre inflat, boca i ulls curulls de mosques. Amb aquesta triple estampa de l’indolent simulacre de lapidació, les banderes dels primers “avant-posts” israelians (simples cases particulars en estat de guerra), i la macabre visió de l’animal de tir abandonat a la seva putrefacció, vaig tornar, una mica espantat i desconcertat, com deia, als paràmetres reconfortants del Jerusalem turístic.

M’ha quedat també el vague record d’una anada a una sala de ball (situada a la ciutat “moderna”) que era en el terrat d’un edifici. Allí, més que en cap altre lloc i situació, em sobtar i inquietar la naturalitat amb la que els soldats (sovint nanos molt joves) porten amunt i avall les seves armes (si no són uzis són M16, com d’un model escurçat); els acompanyen a tot arreu, i quan surten a ballar es limiten a deixar-les recolzades a la paret o posades sobre una taula o cadira. Fa pensar una mica en la quotidianitat armada que mostrava el cinema clàssic (potser exagerant) quan parlava de l’oest americà. És clar que la violència, d’una manera puntual (un atemptat) o estructural i latent (una tensió armada amb les organitzacions armades palestines i els països àrabs circumdants o de més enllà) forma part del dia a dia de la vida dels jueus, i ha acabat sent part integrant de llurs vides. D’aquí el caràcter banal, natural de la presència de les armes en la vida corrent (sense comptar les que no es veuen). La vetlla per la seguretat forma part de llurs vides, sent-ne una constant més, quelcom plenament incorporat com a hàbit en elles. Tot fa pensar que el permís i el port d’armes és la cosa més estesa del món en la societat israeliana.

I difícilment podria ser altrament si tenim present que ja molt abans del naixement de l’Estat d’Israel, els jueus estaven immersos en un doble conflicte armat (contra els grups armats musulmans oposats al seu progressiu establiment a Palestina), i contra la policia i l’exèrcit britànics (responsables de l’ordre públic en el territori del protectorat). De la mà de grups terroristes (Irgun i Stern), o, de forma més generalitzada, de la primera força de defensa (Haganah, embrió del futur exèrcit jueu o Tsahal), les diferents generacions de jueus israelians s’han anat familiaritzant, de grat o per força, amb l’ús de les armes. Es tracta, doncs, d’una societat militaritzada des dels seus inicis. Presentat sempre com a dret a l’autodefensa, el poble d’Israel s’ha vist immers en nombroses guerres: les ja esmentades del 1948, 1956, 1967 i 1973, més la invasió del Líban el 1982 i 2006 i de la franja de Gaza el 2009 (sense comptar els atacs amb míssils Scud sense pràcticament víctimes però sí molta alarma- patits durant la 1a Guerra del Golf). Com és sabut, aquest clima bèl.lic pràcticament permanent (afegint-se al feminisme de la mentalitat moderna històricament predominant) ha fet que la militarització arribés també al sexe femení: fan servei militar i assumeixen tasques de vigilància armada.

En aquest capítol de la faceta, de la dimensió militar de la vida israeliana, incloc l’actitud intimidatòria que vaig viure per part d’un grup de reclutes el dia que vaig visitar el Mur de les Lamentacions. En una sala adjacent vaig coincidir amb ells; devien estar de permís, i feien xerinola. Alguns d’ells em van mirar des d’un posat de suficiència i superioritat absoluts, amb manifest menyspreu i burla. Amb això i amb la meva expressió d’atemorida humilitat en van tenir prou, la cosa no va anar més, però em va quedar un mal sabor de boca i la idea del dur que deuria arribar a ser caure en les seves mans com a enemic.

Amb tot això havien passat uns sis dies i tocava marxar cap a El Caire, si volia visitar ma germana, cunyat i fill. Abandonava Israel, on tornaria ja sols per agafar l’avió, sense haver vist, per manca de temps i, pel que fa a algunes possibilitats, mala planificació, unes quantes coses importants. Tinc encara en el cap aquesta llista de “mancances”: Mar Mort, desert del Néguev, la fortalesa de Massada (on els defensors zelots van resistir dos anys el setge romà, preferint, al final, el suïcidi en grup a la rendició), el memorial Yad Vashem (o Museu de l’Holocaust), a Jerusalem, i encara Haifa, la tercera ciutat en importància del país, o Galilea, que sembla és tan maco i bucòlic, o last but not least, el Mont Sinaí. Totes i cadascuna d’aquestes coses no es podien fer, però sí un parell d’elles. No ho vaig saber fer (ni tant sols ho vaig intentar). És evident, que el cas del museu és el més inexplicable i injustificable. 

Pilar Reactiu (VI)

Al cap de dos o tres dies vaig pujar dalt d’un autobús que em duria a Jerusalem. El paisatge que vaig poder veure en el trajecte no em va cridar l’atenció, i més aviat, si recordo bé, em va semblar lleig, per l’omnipresència d’un urbanisme de baixa qualitat, purament utilitari i per sortir del pas. Vam passar vora de les restes rovellades d’uns vehicles manifestament antics (la guia informava que es tractava d’un comboi d’ambulàncies assaltat durant la guerra d’independència; anys més tard veure les filmacions que existeixen de l’episodi); els palestins, aprofitant el cobert d’una rara pineda havien parat una emboscada mortífera.

Només arribar senties que Jerusalem era una altra cosa, un món apart. No hi vaig ser més dos o tres dies, però la impressió que em va causar va ser considerable. Tal com va dir l’Arthur Koestler quan a mitjans dels anys 20 hi va ser fent de periodista, l’atmòsfera de la ciutat està tan carregada d’espiritualitat que un se sent aclaparat, gairebé marejat i esclafat. Són 3.000 anys de pedres i pregàries, i pesen. El tarannà de la ciutat, és més tradicional, més oriental, més conservador; és normal. Em vaig instal.lar en algun hostal discret de la part extramuros de la ciutat (la Jerusalem nova, doncs, ni que sigui relativament), però passava la major part del temps recorrent i mig perdent-me per la ciutat antiga, tancada i atapeïda dins d’unes muralles medievals.

Aquesta part, és conegut, és un laberint de carrerons que fan l’efecte de túnels (per la combinació de l’estretor de la calçada, la multitud d’arcs i l’enfarfegament de tot el que penja de finestres o del davant de les mateixes botigues). Els blocs de pedra dels carrers, de color blanquinós groguenc, porten les marques de la usura mil.lenària. No hi ha cotxes (o sols  en un pocs carrers més amples d’entrada i sortida del recinte emmurallat), ni cap altra mitjà de transport que no siguin els peus, algun que altre carretó, i potser algun ase amb alforges o tirant carreta. La sensació, per tant, és la de fer un salt en el temps de mil anys o fins a la mateixa Antiguitat. Molta gent, talment com a les medines del nord d’Àfrica, vesteix igual que els seus avantpassats de fa deu o vint generacions enrere. Robes folgades (barnussos, gel.labes, túniques...). L’activitat comercial, al detall, a peu de carrer, de béns de primera necessitat o d’articles artesans està a l’ordre del dia.

La petja del turisme no sembla anar gaire més enllà de la presència d’estrangers (no pocs d’ells vestits amb l’uniforme oficial del turista: pantalons de safari, barret de beisbol o d’expedició tropical, càmera penjant del coll, ulleres fosques, sandàlies i mitjons blancs, els homes; les dones la variant ajustada al seu sexe, que pot ser una faldilla de color clar en lloc dels pantalons curts): la ciutat no s’ha transformat, transvestit per a ells (com és prou sabut que ha succeït a d’altres indrets).

Sense adonar-te vas passant d’un barri a l’altre (l’àrab, el cristià, el jueu) i vas notant diferències, però la tonalitat antiga, ancestral predomina arreu. En el barri àrab fas el necessari per posar en evidència la teva condició de turista, suposant que no fos prou patent, ja que tot i no ser gaire estimats, no corren el risc de ser assaltats com ho pot un jueu. Parelles de soldats armats, amb kipà i metralleta “uzi” (o rifle M16) recorren amunt i avall la ciutat i donen un inquietant sentiment de seguretat.  

Tal com tocava, vaig visitar els llocs sants de totes tres religions. La mesquita de la Roca, el Mur de les Lamentacions i el Sant Sepulcre. També vaig dedicar atenció, si recordo bé, a algun que altre temple de les mil i una confessions que en el seu dia van obrir “sucursal” allí. Si no totes, gairebé totes les branques, famílies del cristianisme tenen representació “en plaça”. Entre aquestes recordo que hi figuren els armenis (i podria ser que el barri cristià es conegui també amb el nom de barri armeni), així com, diria (sense anar més lluny, com qui diu, i al mateix temps cenyint-me estrictament a la memòria), els coptes. De totes aquelles visites i tafaneries em queda l’esquemàtica, la vaporosa idea o imatge de murs de pedres, portalons, interiors obscurs i frescos, patis o placetes polsegoses... Una juxtaposició intricada de capelles, campanars, cúpules, monestirs, etc., formant un atapeït univers de vells edificis aguantant-se els uns als altres. La desmesura no ve per l’altura dels edificis (perfectament antiga i humana), ve per la densitat, la profusió de tot plegat. La llum blanca del sol i la cura en la conservació de tants llocs i objectes de culte, aconsegueix dissimular l’antigor vertiginosa de tot el conjunt.

Una de les passejades va consistir en seguir les estacions del via crucis. Transitar, recórrer, gairebé dos mil anys més tard, el mateix trajecte cap al Gòlgota, el mateix camí per on el Fill de Déu va arrossegar la creu (fins que un pobre i simple vianant no va ser obligat a substituir-lo), ensopegant, caient, esbufegant, suant, amb la corona d’espines fent-li regalimar reguerons de sans, em va causar una certa impressió. M’hauria agradat arribar fins al Calvari, en un dels vessants del turó de Morià, però pel que fos no ho vaig fer, o en tot cas em va quedar la idea de no fer-ho: no em sembla que seguint aquest itinerari sortís fora de les muralles ni que pugés dalt de cap elevació de terreny.

Recordo que el Sant Sepulcre em va impactar també bastant. Aquella cova, carregada d’espelmes, sumida en la penombra, de parets rocoses enfosquides pel fum de milions de ciris i llànties transmetia la força de la pietat, el misteri del res i la contrició de vint segles de religió cristiana.

Va ser sortint del Sant Sepulcre que, buscant infructuosament el Mont de les Oliveres, vaig deambular mig perdut pel límit de Jerusalem, en uns afores que ja donaven pas, ja eren territori palestí. Era conscient de que m’havia situat fora del circuit, en un terreny potencialment perillós. La compensació eren unes vistes magnífiques sobre tot Jerusalem, sobretot la més immediata part antiga. Era la clàssica imatge, tants cops descrita amb paraules i reproduïda en imatge (dibuix, pintura, gravat o fotografia i pel.lícula) de la triple ciutat santa. Vaig dur la imprudència una mica més enllà, endinsant-me en territori ignot, per dir-ho d’alguna manera, fins que el pas d’un jeep militar israelià em va fer entrar en raó. Allò no era un lloc per a mí, no era zona segura. 

Pilar Reactiu (V)

Per acabar aquesta breu sèrie de posts sobre el conflicte àrab-israelià, em permeto evocar breument el curt viatge que vaig fer a Israel fa molts anys, concretament l’any 1994. De sempre, i segurament era un sentiment in crescendo, havia tingut curiositat per aquell racó de món, per la cultura i la religió que s’hi havia desenvolupat. Des de ben petit que he sentit com una crida, un eco del judaisme dins meu, el que ha mantingut sempre molt desperta la curiositat envers tots els elements que han determinant i acompanyat aquest grup humà.

Malgrat l’aprensió que suscitava la recent campanya d’atemptats bomba (potser encara no suïcides, o no sistemàticament) contra autobusos i altres punts humanament concorreguts de les ciutats i pobles israelians, no m’ho vaig pensar massa i un bon dia, aprofitant les vacances de Setmana Santa, vaig volar cap allà. Seria un viatge curt i solitari, incomplet com la majoria, però que em va donar un cert tast del país.

Vaig aterrar a Tel Aviv, on vaig romandre uns quants dies. A l’hotelet on vaig anar a petar no van fer cas del meu primer cognom però sí del segon. Dir que venia de Sefarad era, em va semblar, una bona carta de presentació. Descobrir les cisternes amb doble descàrrega va acabar de confirmar que alguna mena de vincle mental tenia amb aquella gent.  

Tel Aviv és una mena de Castelldefels (sí, un cop més), costat platja, en versió més urbana i amb un aire encara més anys 50 i 60. La ciutat, per la banda de mar, dóna a un ampla i llarga platja, amb el seu corresponent passeig. Res gaire luxós, tot molt d’anar per casa, com qui diu amb xancletes. La major part de l’any la temperatura és ideal, és clar, i el sol desapareix, es pon l’horitzó marí, el que no està malament. Els carrers tenen un punt descuidat, amb petits enjardinaments de iuques i altres plantes vagament tropicals. Tot és com accessible, fàcil, informal. Les grans artèries (d’amplada discreta) són sorolloses i el trànsit té el caràcter oriental que podia tenir el de Barcelona fa 40 anys: pol.lució, caos, cops de clàxon... En tot cas és la imatge que n’he retingut. Evitava els autobusos (en aquella època de color blau, crec recordar) però vaig acabar agafant-ne algun, amb un deix d’inquietud comprensible. Feia uns quants mesos que no hi havia hagut cap nou atemptat, però això, obvi, tranquil.litzava només fins a un cert punt.

Com he fet sempre allà on he anat, caminava molt i em fixava en els detalls, en els signes del real, mirant de descobrir o desxifrar raons i enigmes. Seguia les indicacions i consells d’una o més guies, que guixava amb passió d’estudiós.

Vaig tastar la cuina local, prou saborosa i interessant. Vaig anar a algun bar per mirar de fondre’m una mica amb un jovent bigarrat proper i estrany alhora. Vaig tenir alguna conversa, vaig sospesar, calibrar l’oportunitat de venir a viure-hi, de refer la meva vida a partir d’uns nous fonaments que em semblava, volia creure, potser eren el propis. Tenia l’edat límit per entrar en un kibutz, un moviment o fórmula que ja llavors estava en decadència, però que encara vivia de l’aura del passat, sobretot venint d’Occident. 

Notava, i això era atractiu però alhora inhibidor, que aquella ciutat, i per tant aquell país, eren complicats, extremadament diversos (ètnicament, religiosament, políticament) i que em seria difícil trobar el meu lloc. El meu anglès i la meva actitud denotaven el turista i això, ho notava, aixecava alguna simpatia, però la majoria de  vegades una indiferència tenyida d’hostilitat, com la de qui veu en l’altre el que jutja, critica sense conèixer. Aquella societat, ho percebia d’alguna manera, estava en guerra, també amb ella mateixa. Detectava un efervescència mental, sinó intel.lectual, i això m’interpel.lava: aquesta gent s’està buscant, cerquen el desllorigador d’alguna cosa crucial, d’ells mateixos i tal vegada del conjunt de la Humanitat...

Potser va ja ser llavors o, més probablement, uns anys més tard, vaig veure en algun llibre o suport la reproducció d’una foto dels primers habitants de Tel Aviv, reunits a la platja. Estem parlant de principis del segle XX... A diferència de moltes, de la majoria de ciutats israelianes, Tel Aviv va ser fundada per decisió i iniciativa d’una colla de colons, segurament arribats a Palestina de feia pocs, i com qui diu d’un dia per l’altre. De molt abans (potser de temps històrics, “immemorials”), existia ja la localitat de Jaffa, actualment un barri (o tal vegada municipi independent, però tocant, enganxat a Tel Aviv), però no aquesta ciutat que ens ocupa, de radical nova planta, com diem. La curiositat o el vagareig em van dur a donar un volt per el dit barri de Jaffa. S’estén per un turó, a la part sud de la capital (econòmica), que dóna al mar. Recordo que l’ambient ja era més de poble i esbalandrat. Per l’observació i la intuïció (o potser per la mateixa guia) vaig endevinar saber que era una zona de majoria àrab-israeliana. Potser vaig veure algun vell cofat de keffieh que em va donar la pista, ho he oblidat. El cas és que es respirava una certa tristesa, una malenconia tenyida de desesperança.

D’alguna manera la cosa em va arribar a l’ànima, i de seguida em vaig imaginar vivint en una casa amb finestrals donant al mar, assistint a la moral (per no dir mortal) destil.lació del subconscient dels habitants del lloc. Sí, instal.lar-me allà, tal vegada definitivament, en la triple intersecció de la condició de bnei hanussim (terme que designa els fills, i per extensió descendents, de jueus conversos); la realitat dels àrabs-israelians, mortificats en llur condició de ciutadans de segona, espoliats en grau més o menys intens; i, encara i per acabar, la societat israeliana d’identitat jueva, tot ella allí, concentrada al voltant, per ser descoberta en la seva complexitat i diversitat, i abraçar fins on fos possible... En fi, un lloc, l’ideal, on viure mena decantació elegíaca de mí mateix, i fer-ho arran de la Mediterrània, ben a prop del centre i l’origen de tot (o de mi, que en aquest cas és equivalent), i alhora, tal vegada, allà mateix on el món s’acabarà, escenificarà el seu final (reassumint-se, reabsorbint-se a sí mateix o alguna cosa per l’estil). Però no, ni vaig anar mai a viure a Jaffa, ni tampoc a cap kibutz. La inèrcia, la indecisió, la submissió, covarda, vulgar i fàcil, feia temps que senyorejaven dins meu i vaig seguir l’evolució de llur tendència. 

Pilar Reactiu (IV)

I què dir, que es pot dir dels palestins? D’entrada haig de dir que conec molt menys el tema, però amb les dades que tinc i tots tenim, es poden apuntar, igualment algunes dualitats més o menys explosives.

Per començar hi ha l’enfrontament entre Hamas i Al-Fatah. Com tothom sap, els primers manen a Gaza i els segons a Cisjordània (Autoritat Nacional Palestina). Els primers van guanyar les eleccions el 2007 i es van fer amb el control de l’enclavament (que sempre he imaginat com una mena de Castelldefels que anés de les Botigues de Sitges fins a la Zona Franca (un rectangle que deu ser una cosa així com 25 quilòmetres per 6 ó 7 d’amplada?), on existeixen també (i no deixa de ser un escarni irònic), en mig de pobles i ciutats pràcticament igual d’adotzenats, camps de refugiats palestins... Hamas és considerat un grup terrorista i per tant no és reconegut (de facto sí, però no oficialment) ni per Israel ni pels EUA (i potser tampoc per la mateixa Autoritat Nacional Palestina, ara no ho sé del cert). Com és sabut, el fil conductor d’Hamas és l’islam en la seva vessant més o menys radical. En canvi, el d’Al-Fatah és de signe laic. 

Cal assenyalar, aquí, que ens els seus orígens, la lluita per l’Alliberament de Palestina, com tots els altres moviments de reivindicació identitària àrabs, era d’arrel, de filiació socialista, i per tant laica (i sovint antireligiosa).

La divisió en blocs de la Guerra Freda, com és prou conegut, va comportar una divisió ideològica en dues opcions que no admetien gaires matisos: capitalisme o comunisme. Totes les lluites per la independència (inclosos doncs la dels països àrabs) es van deixar arrossegar i es van sumar a aquesta tendència, adoptant, per regla general, l’opció socialista-marxista (puix que el colonitzador se situava invariablement en el bàndol capitalista). Al leit-motiv socialista (per motius que ignoro es va tendir a preferir aquest terme al de comunisme) se n’hi va afegir un de tall nacionalista: el panarabisme (segons com es miri una nova versió del panarabisme propugnat pel líder turc Mustafa Kemal Atatürk). Els líders àrabs, sincerament o per interès, van veure en la reivindicació de l’existència d’una sola nació àrab, un mitjà d’aglutinar prou forces per fer front a Occident tot mantenint les distàncies respecte a l’URSS. Aquest plantejament va donar lloc a la creació del partit baas, potser l’únic partit transnacional del món (existia a l’Iraq, a Egipte, a Síria i, crec, a més països). Aquesta línia d’actuació va fer que molts dels països àrabs que accedien la independència (real i no sols formal) s’arrengleressin amb el moviment dels països no-alienats; països que proposaven una tercera via entre el capitalisme i el comunisme, buscant bàsicament, a efectes pràctics, preservar la pròpia sobirania amb una mena de neutralitat entre els dos blocs.

Per els líders panarabistes (entre el quals va destacar Gamal Abdel Nasser, president d’Egipte els anys 50 i 60) el mot d’ordre era modernitzar la societat àrab, i per tant, i això és una dada cabdal, arraconar un màxim la influència religiosa, considerada un fre a la modernització i per tant, doncs, un factor perpetuador de la dependència del món àrab-musulmà d’Occident. L’emancipació, durant tot aquell període, no es concebia en termes d’un retorn a les arrels, i per tant la religió, sinó d’un dotar-se dels mateixos elements de progrés que el colonitzador. Els diners del petroli semblaven permetre aquesta aposta.

Han passat els anys i els paràmetres de confrontació han canviat radicalment. Amb els anys, sembla que bona part de la població àrab-musulmana ha optat per la religió com a fonament de la seva identitat i, en conseqüència, com a peça clau de la garantia de llur sobirania cultural i fins i tot política. És com si s’haguessin adonat que imitar Occident era anar sempre, indefectiblement, darrera d’Occident, i per tant dependre’n.

Tot aquest excursus no buscava altra cosa que fer més evident i comprensible la posició incòmoda, desfasada en la que es troba Al-Fatah (partit fundat per Iàssir Arafat i incorporat a l’OLP el 1968), que és hereu directe, sense solució de continuïtat, de la concepció geopolítica anterior.

La segona doble alternativa queda d’alguna manera subsumida en l’anterior: creient no creient. Hamas, des dels seus orígens reivindica i propugna la creació d’un Estat Palestí en el que la religió sigui un ingredient determinant (amb l’aplicació, en menor o major grau de la xaria), i l’ANP, finalment el pió d’Occident en l’escaquer palestí, busca conformar l’Estat Palestí sobre bases conceptuals i jurídiques de matriu occidental.

Una tercera dicotomia, que no afecta directament, des del si mateix de la societat palestina, però sí des d’un punt de vista regional (i que es pot aventurar és un dels motius històrics dels fracàs del panarabisme), és l’oposició entre xiïtes i sunnites. Els palestins són majoritàriament sunnites. Presumiblement, això es traduiria en es beneficiïn preferentment de la comprensió i de l’ajut dels països àrabs també sunnites, que són la majoria, i menys dels que són xiïtes. Amb tot, uns i altres els fan igualment servir com a bandera contra l’odiat Israel.  

Com a darrer motiu de discòrdia, que no és altra cosa que una hipòtesi personal meva, tindríem, potser, la diferent actitud respecte als refugiats. N’hi ha desenes i desenes de milers vivint fora de Palestina. Molts reclamen poder tornar (sinó a Israel almenys sí a Palestina), o, suposo, aconseguir la nacionalitat del país d’acollida, el que en la majoria de casos no se’ls hi concedeix de cap manera. És un d’aquells problemes, d’aquells drames humans que s’enquisten i no fan més degradar-se i enverinar-se. Com sol passar en aquests casos, ningú vol fer-se’n realment càrrec. 

Per als països d’acollida són una càrrega que a sobre veuen sovint com un factor desestabilitzador (el que més d’un cop ha propiciat que es cometessin matances: Setembre Negre, a Jordània el 1970; Sabra i Shatila, al Líban, el 1982). La comunitat internacional no vol o no sap pressionar Israel per trobar una solució al problema. Pel que fa a l’ANP o a Hamas, desconec la postura oficial, però no m’estranyaria gens que de moment no sigui cap prioritat, al.legant que mentre no disposin d’un Estat propi no tenen la competència legal i pràctica per assumir la repatriació. 

El destí, doncs, la sort dels centenars de milers de palestins dispersos pels països dels voltants i per mig món, està lluny d’entrar en vies de solució. Com en el passat, segueix sent un argument per deslegitimar Israel a ulls del món, una arma llancívola, més que no un problema que es vulgui realment resoldre. S’ha de reconèixer que és una qüestió difícil (fins un cert punt insoluble), però també és evident que no s’està fent tot el possible. Durant dècades els camps de refugiats han servit de cantera de terroristes, i tot fa pensar que segueixen fent aquesta tràgica funció.