Powered By Blogger

dimecres, 31 d’octubre del 2012

Evacuació de Sitges (II i final)


Tot va començar, és clar, per un briefing a càrrec de l'A. explicant-nos el contracte firmat amb la nostra mare un o dos dies abans. Li agrada dirigir-se a un públic atent per exposar fets i circumstàncies greus, això és indubtable. Havia portat prou bé la cosa del contracte d'arrendament i les condicions, en general, ens són prou favorables. S'havia sabut assessorar bé i com són temes que li agraden, doncs havíem sortit força ben parats. Per una vegada semblava que ens havíem repartit bé les funcions; jo i seguidament la T. havíem mogut fitxa i després d'un període de tempteig (no exempt de pífies, de retrets i insults), l'A. havia assumit la cosa i pareixia haver-la dut a bon port. Per moments semblava que podia sorgir un sentiment d'entesa, de complicitat familiar, de cordial germanor, però ens vam desencantar ràpidament d’aquest ideal.

L'A. en fa un gra massa i no sempre és fàcil tractar amb ell. Per altra banda s'ha de reconèixer que ha fet bona feina i que accepta responsabilitzar-se de la supervisió de les obres, indispensables, aquests propers mesos (s'ha instal.lat en una de les habitacions, talment un aristòcrata anglès de viatge pels highlands escocesos; el seu inseparable Rex l'acompanya amunt i avall; el passeig, la tardor, és certament un lloc poètic que invita al recolliment i la concentració. Com em vaig acollir a una oferta d'ADSL, la casa, fins a nova ordre, té connexió d'internet i podrà treballar des d'allà. Al cap d'un dia i mig de dirigir una mica la cosa, de fer tàndem amb mi per transportar coses de pes, i de carregar en el seu cotxe peces escollides que es queda sense a penes comentar-ho amb ningú, va haver de marxar per entrevistes i temes de feina. Ens va deixar a la resta amb tot el pastís ben encetat. Un cas interessant, l’A.: un tio potent amb una certa tendència a angoixar-se més del compte. Una pena. 

I va ser això, dos dies més d'esternuts, de dinars d'estudiant sense imaginació, de descoordinació, de moments de fugida per saturació, de “cagadubtisme”, d'immersió absorta en un aspecte, oblidant un altre... En poc temps, com era previsible i de témer, es va formar una confusió perfecta d'objectes heteròclits.

Els únics moments d'esbargiment eren les escapades per anar a llençar coses al contenidor o a trobar caixes de cartró en el poble (arran de contenidors i demanant en els supermercats, etc.), ocasió per gaudir amb les vistes de l’horitzó de mar i cel des d'un passeig més o menys desèrtic, ja hivernal... No se li escapa a ningú que el passeig de Sitges, amb el seu amplíssim panorama obert a l’orbe celeste i a l’extensió marítima, és de llarg el millor que ofereix aquesta vila costanera.

Llàstima que tan bon punt fosqueja, encenen les faroles (com d’autovia) i, cosa molt pitjor: quatre focus potentíssims fixats dalts d’uns postes de potser vint metres (!), tot per dissuadir el costum que es va estendre fa ja una colla d’anys de fornicar intempestivament a la platja, sobre tot entre el col.lectiu gai. L’única solució que les ments consistorials van empescar-se, va ser aquests projectors dignes de camp de futbol. Quin país... Recordo encara que poc abans d’instal.lar els focus aquests, l’esport dels jovenets fatxes de la colònia era agrupar-se els divendres i dissabtes al vespre a veure si atrapaven algun homosexual despitat i, amb les cadenes de les seves motos, l’estomacaven de valent. Tot en el nom de la decència nacional-catòlica, s’entén. Els anys han passat, els “pijos” amics dels mètodes feixistes s’han fet grans, s’han engreixat, tenen fills i audis o BMWs, i s’han oblidat de les seves gestes passades. Els focus, en canvi, segueixen en peu, encesos tot l’any, també els dies d’hivern que ni les gavines ni els crancs surten dels seus cataus. Quin país (bis). Amb tot això l’homosexualitat s’ha normalitzat fins a ser la principal font d’ingressos de la nostra estimada Blanca Subur, convertida fa ja temps en la meca internacional de la sodomia.

Seguim, però amb el prosaic trafegar familiar. Cadascú seguia el seu criteri. Jo ja sé quin és el meu: l'exhaustivitat (saber què hi ha en el darrer racó, no deixar res per a més endavant), la identitat (posar junt tot el que és igual), l'exposició (posar a la vista tot el que hi ha ), la netedat... Tot molt visible, d'evidència infantil, gens abstracta. Tendeixo a ser conservador però també puc ser expeditiu si dubto de la utilitat de la cosa (el plaer, l'alliberament del tirar en el que té d'emancipador, d'acte de rebel.lia...).

Mes germanes i ma mera segueixen cadascuna la seva pròpia dinàmica, cadascuna d'elles xocant amb la dels altres, és clar. Com és “normatiu”, elles es van centrar molt en la roba, en les joguines, els llibres, la vaixella. Es va fer evident, un cop més, que tenir o no fills afecta molt el criteri del que hom creu que cal o no conservar. Jo, en general, hauria estat més dràstic, però els meus germans pensen amb els fills (i algun d'ells encara amb hipotètiques cases de camp, cosa que, sigui dit de passada, hores d'ara ja ha passat de l'altament improbable a la categoria de quimera...). Els deliris de grandesa encara no s'han evacuat del tot, sembla. Cadascú amb la seva dèria, amb els seus fantasmes, els seus records, el seu esperit possessiu... Jo, sense fills ni la perspectiva de tenir-ne, vaig molt més lleuger, i em toca, més enllà de la sorpresa i la irritació, acceptar el sentir, l'enfocament i l'afany més atresoradors, o si més no conservadors, dels meus germans. 

D'alguna manera, era l'hora del saqueig, de la rapinya (tothom -jo, modèstia apart, el que menys, més que res perquè ja no tinc ja metres quadrats on posar res- mirant d'arreplegar alguna peça preuada, negociada a canvi d'alguna altra, etc.). Era també l'hora de l'inventari, de l'imprevist retrobament (a això era aquí, feia deu anys que ho buscava), del passar comptes (això mai m'ha agradat, per fi me'n podré desfer), de la nostàlgia, de la callada gratitud envers coses útils o ornamentals que fins aquell mateix dia havien complert, lleialment,  llur comesa... Ponderar, decidir, seleccionar, salvar, embolicar, empaquetar, repartir: una labor feta d'incomptables i laborioses operacions mentals i físiques per redistribuir en nous espais tot l'embalum, tota la constel.lació de pertinences de tot ordre que més de quaranta anys de materialisme pràctic, artístics, sentimental, esnob i capriciós han estat capaços d'amuntegar. Un cop posat tot en dansa, tret tot del seu lloc obedient, allò, aquell bagatge ingent s'havia convertit, com deia, en un maremàgnum amb quasi vida pròpia, en un maldecap ramificat en una intricada filigrana de mil circuits i revolts...

Per acabar-ho d'adobar, talment els clàssics de la comèdia costumista, en un moment o altre d'aquests darrers mesos, van desaparèixer les joies; algú en les devia prendre. Resulta que a la meva mare no li va agradar prou la caixa forta que li vam comprar per guardar-les (!), van quedar per allà i l'oportunista va intervenir. No parlem de cap pèrdua gaire important, però. Tampoc sembla que vulguin aparèixer les estovalles de fil de Nadal, d'aquelles heretades de l'any de la picor. En fi, el naufragi podria haver estat pitjor, i hi ha ocasions en els que perdre les coses és el millor que podem fer amb elles, i el millor que elles poden fer amb nosaltres, per a nosaltres.

Bé, la cosa ha anat més o menys com ho explico. Tres dies i mig fent “xup-xup” d'arqueologia familiar; la T. fumant Malboro com un carreter, l'A. amb els seus caliquenyos, la T. dient cada cinc minuts que marxava, la nostra mare, múrria, revellida, irònica i tan bon punt melangiosa com colèrica, mirant i escrivint postals a tort i a dret... Tot un panorama, tothom pencant a la seva manera, erràtica, inconnexa, voluntariosa, sentimental: un viu retrat de la família, finalment. Anit, passat un quart de deu del vespre, els darrers combatents (la T. i jo) abandonàvem el vaixell. Vaig fer un sprint final matador (sovint sóc d'esforç final, de clausura: acabar bé, almenys).”

Ha passat un any. D’ençà, només he posat un parell o tres de cops els peus a la casa de Sitges, per rematar serrells. Tot passa a una velocitat que redueix a l’absurd i a la insignificança tot el que fem o deixem de fer. Sitges, referint-me amb aquest nom a la casa de Sitges, queda, quedarà com una bona i emotiva metàfora de l'existència humana, en tot cas de com se m’ha donat a mi de viure aquesta. Hi havia tot el que calia, ho teníem tot per ser feliços i no ho vam ser, o no prou, no en el grau que ens pensàvem que ho seríem ni hauríem volgut i necessitat ser-ho. Sap greu però tampoc té una gran importància. Queda sempre la possibilitat de riure-se’n una mica. Gràcies per la gran lliçó. 

Evacuació de Sitges (I)


Recupero el que contava fa ara un any a uns pocs amics sobre una molt particular “moguda” familiar, un d’aquells enrenous, d’aquelles situacions que deixen record. No és res que tingui cap interès especial i encara menys transcendent, però certament forma part del meu viure i no m’importa compartir-ho pel que pugui tenir d’il.lustrador de certs moments trivialment caòtics de la condició humana. El títol, més que ser una boutade, es deu al caràcter urgent amb el que es va haver de procedir a buidar una casa de gran part del seu contingut per mor d'unes imminents obres de reforma i un subsegüent canvi d'ús de l'habitatge en qüestió.

“Us escric perquè ja que no ens veiem gaire, almenys sapiguem alguna cosa els uns dels altres, encara que sigui de forma asimètrica. Segurament abuso d'aquesta tendència a explicar coses. Suposo que els motius són variats: dotar de més "realitat", fer més real el que em passa? Fer que m'ho "cregui" més? Per sentir-me una mica més viu? Donar peu a alguna reflexió? Salvar alguna anècdota o vivència de l'oblit? Omplir el buit interior? Una mica de tot i ben barrejat.

Però avui no em sento amb forces de fer cap crònica llarga (suposant que el tema s'ho valgués). Surto d'un constipat, estic impacient per anar al club a fer zona d'aigües (amb aquelles sensacions d'humitat escalfada, de llibertat de membres, de sensualitat aquosa...) i aquesta tarda toca pujar a l'Albera.

Només dir que vaig pujar a Sitges amb la idea de quedar-m'hi una tarda, un dia, i va ser capbussar-se tres dies i mig en la lògica caòtica de buidar una casa amb coses acumulades i que no es tocaven des de feia lustres, algunes des del principi, des de fa quaranta anys o més. Ja coneixeu l'experiència: el que pot arribar a acumular l'ésser humà és una bogeria. Pels meus ulls va desfilar tota la història familiar (amb aportacions ja dels meus avis), tots els seus intents, fallits la majoria, d'assolir un estatus, un esplendor, un sentit, un benestar, una felicitat que el pas del temps, els corcs, la manca de perseverança, la deixadesa, la discòrdia, la supèrbia, la mesquinesa han reduït a una muntanya d'objectes (el parament de la llar i tot el que l'ésser humà hi és capaç d'afegir) més o menys obsolets, carrinclons, inútils; un univers feixuc i voluminós que cal anar distribuint, dispersant, digerint. Roba (de llit, de vestir, de taula), quadres, mobles, joguines, bibelots, llibres, papers, fotografies, vaixella... Afortunadament la majoria dels mobles (incloent-hi les làmpades i alguns quadres) es queden, però tots els calaixos (llevat del indispensable de la cuina) ben buits...

Tot va ser anar entrant de mica en mica en l'espiral, en la baixada als inferns. Fa temps que tinc fet el dol amb gairebé tot i les coses del passat ja no m'afecten emocionalment. Em vaig trobar amb llibretes del Liceu francès (aquelles amb les aigües i els quadrats grossos i mil.limètrics), amb dibuixos que recordava haver fet, làmines enganxades, còpies amb el paper aquell vegetal del crani del gat o del sistema digestiu de la gallina, mapes amb la producció bovina a França, el dibuix transversal d'una mina de carbó, els blocs de dibuix, els "dossiers" amb il.lustracions retallades de llibres, cromos o postals enganxades... Molta cosa va desaparèixer per sempre més. 35, 40, 45 anys guardant-ho, un cop d'ull i cap a dins la ranura del contenidor de paper/cartró. 

La T. va tenir la bona pensada de fer venir els de Càritas. En tres viatges es van endur la meitat dels matalassos i somiers, roba, jocs, llibres, algun cotxes i llitet de nadó...  Va anar bé, ja que va respondre a una de les sortides que es donen en aquests casos: donar. Les altres: llençar, vendre, repartir, guardar són, o més difícils, o menys gratificants i més malaltisses.

Sense haver-ho previst massa vam estar convivint tots els membres de la família sota un mateix sostre. Es van improvisar dinars i sopars, es va anar a buscar caixes de cartró, es va encendre la calefacció, i es va viure només per al "tema", ajornant d'una dia per l'altra la marxa... Mes germanes amb la sola roba que duien del primer dia (gràcies a Déu, jo tenia, d'altres cops, una mica d'aixovar i també roba de feina), i sense gaires dutxes (fallava l'aigua, també la freda, i de tota manera l'esperit dominant era d'embrutiment obsessiu). El primer matí ja vaig enxampar una refredat que no em va abandonar fins ahir vespre, i encara. El trànsit a l'hivern sempre em juga alguna mala passada. No tinc el reflex de posar la primera o la segona manta, d'eixugar-me prou el cabell o de reaccionar abans del sisè o setè esternut. 

La cosa em va sobrevenir llegint el contracte de lloguer de la casa (no vaig voler interrompre la lectura i ho vaig pagar). Com no hi havia cap medicament a mà, i per altra banda era només una cosa molt de congestió nassal, em vaig limitar a combatre-ho a base de llimona i all. Vaig abusar d'aquest darrer (sempre he tingut tirada als excessos suposadament sans, ja sabeu: de jove era l'aigua freda, i ara tocaria l'all); jo no sento, oloro res però sembla que encara avui és millor no apropar-se gaire de la meva persona. El constipat, no cal dir, va acabar de decidir-me a evitar la dutxa, amb l'excepció d'un cop, durant tots els dies. Dimecres va començar a ploure, amb tromba inclosa i, amb intermitències, ja no va parar. La sensació de huis clos, de reclusió va augmentar. 

Hi érem tots, però faltava l'ànima de tot allò, el meu pare. Això sí, d'una manera o una altra era ben present. Si no era en els detalls (la seva aplicada lletra en l'embolcall de paper de quatre monedes guatemalteques o txeques d'algun viatge, la seva sempiterna americana de pana i pantalons de pana color beix) era arreu: les proporcions i el pla de la casa, els mobles anats a buscar als antiquaris de mig país, les eines del garatge, els quadres d'època modernista (mai autèntics, mai prou bons, però que malgrat van contribuir a educar-nos en el gust artístic), les talles de fusta de la Verge i del Crist (amb ulls, ninetes negres sobre fons de pasta o ivori blanc, que ens terroritzaven, de petits, quan era fosc i calia baixar a la planta baixa perquè ens entrava set i havíem d’anar fins la cuina per beure aigua... no essent potable l’aigua corrent de Sitges)... Tots els seus ingents esforços per crear i mantenir un entorn bell, confortable, digne, senyorial; amb els seus encerts i els seus errors. I per damunt de tot el seu cost psicològic incommensurable, que ja coneixeu en bona mesura. Quelcom de corprenedor, entranyable, admirable, malaguanyat, forassenyat, tot plegat. Malenconia per una lluita equivocada, incompleta, desequilibrada, desestabilitzadora.

diumenge, 28 d’octubre del 2012

Passejada maternal (III i final)



De baixada, vam constatar que a les altures, davant de Barcelona, estava tenint lloc un espectacle colossal, una monumental muntanya de núvols s’esplaiava en la seva etèria lentitud, com per donar temps a contemplar-la en tota la seva grandiositat treballada. Vam parar, per segona vegada per tant, en el mateix mirador de l’anada. Allò era impressionant, quasi feia por. Tot de gent, jove tota, havia fet el propi i s’estava allà, amb amics on en parella, gaudint del fenomen. La banda dreta era tota una paret (de centenars de metres, potser varis quilòmetres?) de volutes grogues pel pet dels raigs del sol declinant. Les parts menys il.luminades eren del blanc pur, esponjosament cotonós, de la matèria del núvol. Un cop més, el simple vapor semblava tenir la factura de la millor obra d’art divina. Era només aire amb suspensió gasosa d’aigua, però semblava tenir consistència i existència perdurable. Aquesta era la màgia: un gas amb aparença sòlida; una cosa evanescent amb aparença de permanència... Per la banda esquerra la gran massa nuvolosa era com una immensa cortina que es desfés. Podia ser pluja o no.

El mar reflectia amb argentada penombra tota aquella mola nebulosa que tenia al seu damunt. La borrosa forma d'un creuer avançava lentament cap al port. Semblava el moment abans, o just després, d’un drama natural de gran abast: l’enfonsament d’una illa, els sorgiment d’un volcà, l’arribada d’un huracà. Vaig pensar en els celatges de William Turner, en com li hauria agradat veure i retratar aquest. Els meus intents de fotografiar el moment no van donar fruit: per falta de bateria (o per haver-se espatllat) el mòbil no m'ho permetia.

Es feia tard, calia anar fent camí. Ma mare m’ho va voler posar fàcil i es va avenir a tornar a peu a la residència. Podia ja intentar trobar aparcament. Una primera passada pel carrer Margenat i el de Dolors Monserdà no va donar fruit, però m’ha mare va dir que no podia ser, que havíem de trobar lloc, i va insistir perquè fes un segon intent. Tenia raó, a Margenat hi havia just un lloc esperant-me. A instàncies de ma mare vam baixar pel carrer Anglí, on de seguida ens vam trobar amb l’entrada del convent de Sant Pere de les Puel.les, on hi té una cosina monja. Recordo haver llegit que durant la guerra civil havia estat presó per a dones, i tal vegada també txeca. 

Una de les portes donava a una església. Hi vam entrar i hi vam seure una estona. Al fons, darrera d’un baldaquí en alabastre hi havia tot un cor reservat a les monges; n’hi havia tres o quatre. S’estava bé, allí, arrecerat del món i del temps. Una noia que havia vist resar en una capelleta lateral es va apropar de l’altar amb el caminar dificultós dels que han patit alguna greu malformació o deformació. Arribada al davant del crucifix que penjava de l’arc frontal del baldaquí, va inclinar tot d’una tot el tronc fins a fer angle recte amb el terra. Aquella mostra de devoció em va commoure. M’hi vaig com agermanar. La vaig trobar d’una bellesa superior. Veure un ésser humà rendir-se, retre culte a quelcom invisible, immaterial, amb sinceritat, sense afectació, des de la solitària convicció, em va arribar a l’ànima.

Vam sortir i afrontar la llarga baixada cap a la residència. Entre el meu braç i el seu bastó ma mare anava fent. Vaig preuar la gavardina que duia posada (crec que en Bismarck en duia una de semblant) i em va dir que era vella, de bona marca comprada de rebaixes, però que la bugadera de la residència l’havia descolorit del tot amb una rentada forassenyada. Li vaig assegurar que li esqueia molt bé i que el blanc descolorit, trencat, era molt elegant. Va agrair, sense convicció, el meu comentari. Vam fer xino xano fins al Passeig de la Bonanova. Recordava que en la cafeteria se solia reunir amb les seves amigues “mariteres” (la majoria es devien dir Maria Teresa, li hauré de preguntar), i que un dia a una d’elles un pinxo li va demanar foc mentre el seu company se li enduia la bossa. Un cop d’aquells mestres que et deixen KO uns quants dies o setmanes.

Vam entrar  a Sarrià. Ja havíem convingut que ens separarien a la Plaça d’Artós, i que d’allí ella seguiria sola fins a la residència baixant pel Passeig de Sant Joan Bosco; en menys d’un quart hi seria, per una vorera ampla, a una hora encara molt raonable. Anant una mica més enllà de la casa dels amics on se m’esperava, em vaig acomiadar de ma mare arran de pas zebra. La vaig veure creuar amb la gavardina, el seu cabell blanc i el seu bastó. La seva desimbolta fragilitat em va corprendre un instant. Aquella gavardina, aquell caminar, aquells peus i sabates que sortien d’aquell floc, d’aquell precari embalum humà tenien no sé què de literari, d’antic, de clàssic... Hi havia un deix de caricatura venerable, de personatge de Tintin. Arribada a l’altra banda, com qui travessa un riu i trepitja seguretat, es va gira cap a mi i amb va fer –amb irònica imitació de la seva besnéta- adéu agitant lleument les dues mans. 

Passejada maternal (II)


Girem cua per on hem vingut i aquest cop sí, torcem per la carretera de Vallvidrera a Barcelona i passarem a tocar mateix de l’edifici d'unes quatre plantes anys 30 (pot ser tant dels 20 com dels 40, per això faig la mitjana) on sempre tinc present que van viure els meus cosins Valls: quina enveja. Era la mena de llocs on l’alegria de viure podia abstraure’t de l’inacabable malson de l’ofensiva estultícia franquista. La vida, malgrat tot era vida, i podia ser bella: no tot estava contaminat: l’abjecció del règim feixista no afectava la claror de la llum, l’escalfor del sol, la sentor dels pins... o sí? Com vam poder aguantar? Sols hi ha una resposta possible: idiotitzant-nos a nosaltres mateixos, és clar. L’autolobotomia política.

L’edifici seguia sent el mateix (per bé que sota l’ombra sinistre de la torre Foster, i per tant sense l’alegria de la innocència). Es veien tres o quatre estelades a les finestres. Vam a aparcar. Una parelleta d’adolescents havien aparcat el ciclomotor i, encarats al paisatge fumaven, es deien oracions simples; vivien la seva hora de llibertat romàntica, mirant la seva vida a través de la contemplació de la ciutat en el límit mateix on aquella s’acabava. Ma mare no va voler baixar, i ho vaig començar a trobar curiós, quasi una mostra de rebequeria. Vaig fer una cinquantena de passos, gaudint d’aquell no man’s land entre natura i urbs. Una placa informava que la pineda aquella havia estat plantada en record dels represaliats de la dictadura argentina (1976-1983). Mentre passava allò jo era un adolescent que anava a l’escola. Ens va arribar la notícia del que passava, vaig admirar en Cruyff per haver-se negat a jugar en el mundial de futbol de 1978; més tard vaig estar a favor dels britànics en llur reconquesta de les Illes Malvines/Falklands: l’endemà del torpedinament del cuirassat Belgrano ens va tocar fer una prova de natació i vaig pensar, amb trista i aprensiva malenconia, en tots els ofegats al fons de l’Atlàntic Sud.

Vaig tornar al cotxe. Abans d’engegar, veient l’observatori Fabra relativament a la vora, em va assabentar que de tant en tant hi organitzen sopars i s’hi pot anar. Em va demanar si hi voldria anar; vaig respondre amb una afirmació distreta. Sempre he trobat que té un no sé què tintinesc, aquest observatori. En el seu gènere es pot dir que és perfecte. Se m’acut que, com tantes altres coses, és d’una elegància superior a la gent del país; i és que perdent la guerra vam entrar en una espiral de misèria cultural i estètica de la que no sembla que haguem sortit. Allò no va ser una desfeta, allò va ser un cataclisme consistent en precipitar-se de les preclares i cristallines altures europees a les pestilents masmorres del submón casernari. Va ser passar d'una protonormalitat generosa, fresca i esperançada, a un sòrdid i policial laboratori de fabrils rates famolenques.

Em pregunto, ara, com és que el meu pare ho va poder suportar, no es va suïcidar? A mi sols em va arribar la bafarada, el cuejar finals d’aquell règim i encara no m’he refet, encara no he fet net... tal vegada perquè potser tampoc ha finalitzat del tot? Perviu en la seva sociologia, en els seus tics mentals, en la seva vulgaritat psicològica, costumista, física?  

Potser va ser llavors, qui sap si per justificar el no haver baixat del cotxe, que ma mare va voler rememorar les passejades en cotxe que ella mateixa, o un xofer - Pere, es deia- pagat per fer-ho, feia amb l’àvia Maria Teresa. Era l’únic que la distreia de la seva angoixa d’arterioescleròtica. La meva progenitora va recordar el dia que s’havia ficat per una carretera que s’anava estrenyent i alhora "desasfaltant"; al final ja no podia seguir ni tampoc girar, si no volia estimbar-se per un precipici. Tot va ser anar guanyar centímetres a cop d’interminables maniobres (amb l’àvia, imagino, resant el rosari: no pas pel perill, sinó perquè devia ser l’hora de resar-lo, i de tota manera el resava cada tres per quatre). Ara seria el seu torn; els dolors la neguitegen més del compte i l'anar de passeig asseguda en el seient d'un cotxe es beslluma, en termes de poderosa distracció, com un recurs a mà.

No tenia clar que poguéssim tornar a la ciutat per aquella carretereta i en efecte, ens vam trobar de seguida en un cul de sac d’aquells acabats en rodona. Alguna cosa del lloc li va recordar a ma mare les pujades a berenar, amb aquella mateixa àvia, el seu xofer i el Ford Cortina blau cel, suposo (a menys que no fos el SEAT 1300). Recordo aquell xofer: Frederic, àlies Fredericu; un tipus castís que es clavava agulles al dors de la mà i després ens feia por a mon germà i a mi dient que havíem de fer el mateix. Un sàdic amic de la facècia. Jo no recordava aquells berenars, però ma mare rememorava que baixàvem caminant fins a casa i que jo, molt petit, no aguantava tanta estona caminant i m’havia d’acabar portant a coll i be.

Aquell punt i moment havien de marcar, per una qüestió d’horari, el punt d’inflexió de la nostra escapada. Vam fer el camí invers, creuant de nou Vallvidrera i baixant novament cap a la urbs. Obeint, però, un rampell de rebel.lió contra la rutina, vaig agafar a la dreta la carretera de molins de Rei a Vallvidrera. Era perfectament conscient que no havia agafat mai aquella carretera, i això em proporcionava una satisfacció equivalent a la d’aprendre una paraula nova, per exemple. Un filera de cases, amb vistes privilegiades i “imprenables”, que diuen en francès, donava pas a un zona de natura a base de matolls i pins. Després d’un revolt, s’obria tota una vista cap a sud-oest, a la vall del Llobregat amb el seu perfilat de muntanyes del Garraf al fons. Ja abans, i de camí fins allí, havíem vist conformacions de núvols, amb joc d’ombres, foscors i encesos grocs de reflex solar, que cridaven l’atenció i mereixien atenta veneració. 

Allí mateix hi havia un mirador on parar. Fer-ho ens donava l’oportunitat de tornar a veure el tresor de posta de sol que havien entrevist pujant en cotxe. El moment climàtic potser ja havia passat, però l’òpera no s’havia acabat, i allò era un balcó ideal des d’on mirar-s’ho. Vaig baixar a estirar les cames i a respirar l’aire del lloc. Una vall en forma d'amfiteatre desplegava el seu encís d'aparent virginitat boscosa. A mà dreta la carretera seguia el flanc de la carena en suau baixada; a l'esquerra un caminoi de terra invitava fer una passejada per aquest final del massís de Collserola. Hi havia gent que, amb gos o sense, hi deambulava: el goig de caminar per entre l'amable natura i les vistes d'amplis horitzons. Ma mare no es va moure del seu seient. L’indret es deia mirador (o alguna cosa així) d’en Corts. Primera notícia. Hauré viscut, sumant totes les èpoques, uns 35 anys en aquesta ciutat de Barcelona i no era fins aquell dia que descobria aquell lloc. La força de la mandra és incommensurable, superior a la de la curiositat.

Passejada maternal (I)


Diumenge passat vaig anar a visitar ma mare a la residència. Un parell de cops al mes hi vaig a dinar, però aquest cop era una visita sense àpat. Aprofitant que havia d’anar a aparcar el cotxe a la quinta forca (per no tenir vinyeta de cap mena: per pagar menys el tinc empadronat a fora), m’hi aproparia a dir-li hola. Depenia de mi si m’hi arribava directament amb cotxe o després d’haver ja aparcat, desfet d’aquest. L’horari va decidir per mi; feia tard (vaig voler recuperar, debades perquè no hi havia ningú, una carta que un amic em va enviar fa uns mesos a una antiga adreça, des de Nova Zelanda, manuscrita… sap greu que s’hagi perdut) i ja no tenia temps d’anar a aparcar.

A ma mare li va semblar molt bé que anéssim a donar una volta. De fa molts mesos té uns dolors (un pinçament de nervis de còccix cap a una cama) que no deixen en pau i està més neguitosa que abans. Vam tirar cap amunt. Em va proposar d’anar al cementiri d’Horta a veure els avis enterrats allí, però allò suposava fer molta Ronda i ho vaig desaconsellar. La meva idea era dur-la fins al Parc de les Orenetes, que no he visitat mai (i que és per allà on solc aparcar), però ma mare no estava ni per baixar del cotxe i reclamava altura: “vull veure els núvols”. La insistència per veure els núvols venia a ser una més d’aquelles sortides seves amb un punt capriciosament extravagants. Tot i conèixer aquesta tendència seva, com l’objecte d’interès es renova, és sempre nou, no deixa de desconcertar-te. Vam fer alguns intents de pujar Collserola amunt per aquella banda. Carrers força empinats; el col.legi Costa Llobera (ah, aquest és aquí, doncs); culs de sac, cases i edificis moderns de gent amb pasta (amb tota l’abundància de rampes, escales, garatges, enjardinaments, tanques per a la privacitat, la tranquil.litat i la comoditat); sensació de vegetació per una banda i l’altra; noms de carrers desconeguts (carrer del Saüc, carrer de la Lliça, Carrer dels Pins de Can Caralleu...); alguna accidentada perspectiva sobre la ciutat i el mar; el club esportiu Can Carelleu a l’anada i tornada; “el desert de Sarrià”...

Sempre m’ha agradat conèixer indrets, barris, ambients desconeguts de la meva pròpia ciutat. És com ser en una ciutat estrangera; l’interès és viu, se’m desvetlla la curiositat: un antídot contra l’avorriment, una fugaç sensació de llibertat. A més, els diumenges per la tarda, quan no són depriments, tenen aquell punt de temps en suspensió, de treva, d'eternitat morta, de desolació burgesa que ho fa tot molt poètic, molt entranyable: temps d'elegia.

Rebotats de nou a l’altura de la Ronda ma mare va suggerir d’anar al Garraf. Un cop més em va agafar amb el pas canviat.  Li vaig dir que era una gran idea però que no ens donava temps, que a les set havia de ser a casa uns amics. Ella mateixa, o vaig ser jo, vam proposar d’anar a Vallvidrera. Aquest nom i lloc sempre ha m’ha despertat simpatia. És curiós com uns noms i llocs ens donen oxigen vital i d’altres ens el treuen. Per a mi, Vallvidrera, i sense que hi hagi cap motiu especial, és d’aquells topònims i realitats que em comuniquen i embolcallen amb el que m’hauria agradat que hagués estat la meva vida barcelonina, i més enllà, amb tot un món humà tradicional, bellament benestant, feliç, exempt i anterior de tota la misèria que ens va caure al damunt després de la guerra. Vallvidrera (i de fet moltes de les poblacions de l’altra banda de Collserola: com La Floresta, Mirasol o Valldoreix) evoca aquella espècie de Catalunya idealitzada, de noucentisme de llibre, de somni socialdemòcrata que molts hem tingut i seguim tenint en el cap. I el bo, és que malgrat els anys, es conserva el miratge, l'embruix es reprodueix.

Evitant el parany dels túnels de Vallvidrera, pugem per l’avinguda homònima. Sentiment, ja, de deixar la ciutat i d’entrar en una realitat més amable. A partir d’aquell punt comences a sentir-te més lliure. Sarrià està bé, però encara forma part de l’argamassa urbana on la mentalitat “pepera”, i afí, de tota la part alta de la ciutat, senyoreja encara massa, amb la seva lletjor arquitectònica i la seva mediocritat rampant. Són barris on la lepra i asfíxia franquistes encara ho impregnen tot en excés. Recorres uns quants centenars de metres i amb una mica d’imaginació ja ets a una Catalunya-jardí de tren elèctric, a una mena de mini Suïssa on hi arribés la Mediterrània, a un territori ahistòric, o si més no, on l’harmonia et fes oblidar aquella.

Deixem enrere el Peu del funicular (hi ha res de més enamoradís que un funicular?, tecnologia de parc d’atraccions per a enamorats adolescents i catedràtics retirats) i les quatre casetes d’aquest barri, que es diria viu i veu els drames del segle com una llunyana truculència de novel.la, de tan amable i plàcid que sembla el seu dia a dia. Enfilem amunt per la carretera de Sarrià a Vallvidrera. Anem agafant alçada. Cotxes que pugen i baixen; gent que ve del plaer o va a la seva recerca. Fem parada en el mirador des del que es domina ja el monstre anomenat Barcelona. Sí allò és la Sagrada Família. Ciutat estimada però sempre esmunyedissa; malentès d’amor impossible. Seguim, passem sota la passarel.la del Camí de les Aigües (no existia a la meva època de corredor) i, passant vora alguna vil.la perduda en la pineda i el seu particular encant, arribem finalment a Vallvidrera, que, com sinó, ens rep amb el seu perpetu aire d’anys 50. Reconec velles cases, i visions velles. Alguna estelada. Redescobriment del ja conegut, tot igual i diferent.

Agafem pel carrer de les Alberes (ves per on...), casetes d’abans de la guerra, alguna modernista (com la que té el rellotge de sol amb la inscripció llatina: Tempus fugit: gràcies, ja en n’hem adonat). Deixem enrere l’estació del funicular (petita joia arquitectònica) i continuem per “les alberes”. Vella mansió a la dreta, amb vistes com qui diu alpines, de vertigen; a l’esquerra vell hotel convertit en centre geriàtric, una mica “arsènic per compassió”. Bifurcació: optem per seguir cap amunt, per la carretera de Vallvidrera al Tibidabo, entre els arbres la Barcelona recollida en una sola gran taca gris platejada d'humitat i de final de tarda. Ens creuem o avancem algun corredor o corredora de footing (us conec, us vaig precedir: vaig córrer dels 20 als 40 anys); cal tenir cura de no aixafar-los i de respectar el seu fer: són ja en territori propi. Passem sota els cables tensors de l’horrorosa torre de telecomunicacions d’en Foster: sens dubte un dels afronts més greus que ha patit la nostra ciutat en els darrers 20 anys. En canvi la d'en Calatrava, a mitja falda de Montjuïc, amb el seu aire de coet del viatge a la lluna de Tintin, té tot el que ha de tenir; llàstima que, diuen, no serveix per  a res perquè està permanentment fora de servei. En fi, sí, tot acaba formant part del paisatge, els crims s’obliden i es naturalitzen, però hi ha una objectivitat que cap desmemoriament ni estovament mental pot diluir. La torre Foster és lletja sense cap interès, té no sé què -amb tots aquella mena de tambors- de costurer, és aparatosa, antiergonòmica i no sé quantes coses més, totes dolentes. Tot per poder veure els culebrons del Brasil i la lliga de futbol de Sibèria...
 
Sembla que per entrar al Tibidabo cal entrar en un pàrquing, el que sempre fa una mica de por. Tibidabo... Com és que no vam tenir cap Hitchcock que ens filmés una bona pel.li de cine negre ambientada allí, amb un apunyalat en el túnel dels horrors, un projectat des de les muntanyes russes o un defenestrat des de l’avió captiu?  Tenir un fill ni que fos per poder tornar a anar-hi i reviure, a través d’ell, totes aquelles sensacions de pànic reconfortant, com el pessigolleig sexual de la baixada de la muntanya russa, la por de la vagoneta assetjada per les tenebres i els seus macabres ensurts, la centrifugació i sacseig d’alguna de les vuit o deu màquines  tentaculars amb tonada de bombers psicodèlics i llums i flashos de llampant mal gust kitsch... Sí, una oportunitat i un pretext per tornar a creure en aquestes coses, en el món, en la vida. 

dijous, 25 d’octubre del 2012

CAPPROBLEMA bicicletes (XIV i final)


També, ja acabant, voldria gastar unes paraules parlant de la reforma de la finca que es va dur a terme fa cinc o sis anys. Potser obligats o estimulats per l’Ajuntament, els propietaris de la finca (i nosaltres, de feia poc, ja n’érem, puix havíem comprat els baixos) ens va tocar fer una reforma en profunditat de la casa. En aquells anys, seguint la inèrcia del Barcelona posa’t guapa, estàvem immersos en tots aquells plans consistorials d’”esponjar” Ciutat-Vella impulsats pels inefables alcaldes Clos i Hereu. Les barrabassades que es van fer en nom d’aquests deliris modernitzadors (en clau neoliberal, turística, multicultural i cosmopolita) són tema per a un altre dia (i fins per a tota una tesi doctoral) i per un cop ens contindrem d’obrir més hostilitats.

Es va designar un equip d’arquitectes i vam tenir durant mig any o més una bastida que tapava tota la façana de la casa. Tot això costava un dineral i no ens acabava d’agradar com s’estava executant. No passava setmana que en D. no m’expliqués els greuges, els errors, les mancances que detectava en tot el procedir del projecte aquell de renovació. Estàvem d’acord en que els esgrafiats (potser bastant més de centenaris) es recuperessin en tot el seu esplendor, però discrepàvem de certes actuacions que revelaven, als nostres ulls, un fer incongruent i poc respectuós (he oblidat els detalls particulars).

Per tal de raonar la nostra queixa vam fer un “dossier” a base de fotos i notes explicatives. El vam lliurar a l’arquitecte en cap i aquest, al cap d’uns dies, visiblement dolgut i enutjat, ens va dir que no eren maneres, que allò feia pudor de tàctica intimidatòria, que semblava que volguéssim denunciar-lo o ventilar la cosa a la premsa. Que no estàvem capacitats per jutjar una reforma d’aquelles característiques, amb un estucat de la façana excepcional, que obligava a un tractament especial, etc. No era certament la nostra intenció, però és cert que potser vam prémer una mica fort l’accelerador. Ja no recordo massa com va acabar tot allò, de si van o no tenir en compte algunes de les nostres raonades protestes, que no es limitaven a l’estucat. El cas és que les obres es van acabar i l’edifici segueix en peu. La façana deu fer el seu goig, però la pol.lució de tots aquests darrers anys ja li deu haver donat un punt de l’aire marcit que tenia anteriorment, com ha ocorregut amb tants altres edificis de la ciutat. El proper cop que vagi a la botiga m’hi fixaré. Dit això, en D. em deia que recentment havia tingut ocasió de tornar a parlar amb el dit arquitecte, i que hi havia fet les paus. Tot està bé si acaba bé.

Bé, això s’acaba, i ara va de veres. El que he comptat és gairebé tot el que puc explicar de la botiga Capproblema, en la que un bon dia alegrament i inopinadament embolicar. Sóc conscient entre una cosa i l’altra he parlat molt més d’una persona, en D., que d’una tenda o negoci (com donava a entendre el títol), però que em serveixi com excusa i justificació que sense el primer no s’entén la segona. Per als que no coneguin en D. potser no té massa sentit sentir a parlar d’ell de manera tant extensa, però estic segur que qui ho llegeixi segur que coneix algú d’aquest estil, amb unes característiques semblants. Escriure o llegir sobre en D. podria no ser altra cosa que el desitjable i necessari reconeixement que tots devem a aquesta mena de gent, que es dóna a sí mateixa en cos i ànima per tal de fer-nos, fent el que sap fer, la vida més agradable i més plena. Parlar, escriure en bons termes d’algú no és quelcom que faci gaire sovint, i em plau haver-ho fet d’algú que sens dubte s’ho mereix.

En D. és de les persones que més han fet per estendre l’ús de la bicicleta a la ciutat de Barcelona. Des de la botiga, des del gremi de comerciants de bicicleta, des de, ni que fos transitòriament, instàncies municipals (l’organisme creat per l’Ajuntament per a desenvolupar i regular l’ús de la bicicleta a la ciutat), s’ha trencat el cap, tant o més que ningú, per idear sistemes contra els robatoris i la “traçabilitat” d’aquests, per impulsar la implantació del sistema ‘bicing’ a casa nostra, per traçar nous i més carrils bici, etc. No crec que es pugui fer més del que ell ha fet, i és bo i té sentit que se sàpiga, o almenys que algú ho digui.

Potser m’he excedit i tot plegat ha agafat un aire d'exalçadora necrològica (!), però haig de dir que no tinc la sensació d’haver exagerat el contingut, i s’hi ho he fet ha estat empès per l’admiració, la simpatia, el reconeixement, l’amistat, que rara vegada s’equivoquen. En D. ha estat i és per a mi un alt exemple d’humanitat, un exemple que afortunadament segueix formant part d'aquest món....

Aquests dies, mentre jo escrivia aquestes planes, en D. seguia al peu del canó, lluitant per tirar endavant un negoci que, com pràcticament tots, demana energia, paciència i atenció contínues. Jo passaré a veure’l molt de tant en tant, molt lluny de la freqüència amb la que ho feia quan vivia en el barri; saludaré el seu únic ajudant d’aquests últims anys, en J. (jove, ulls blau turquesa i cara d’apòstol) o el nou, el desimbolt A., a temps parcial; en D. em posarà al corrent de les novetats, passarem comptes si s'escau, conversarem sobre les nostres vides i filosofarem una estona sobre la condició humana i el pèssim estat del món... Tot això prenent una cerveseta al bar del davant, des d'on veuré la persiana metàl.lica de la botiga potser ja mig abaixada o abaixada del tot, amb el seu dibuix-grafit expressionista pintat a sobre. 

Parlarem tal vegada de la seva mare malalta o del seu distant pare, de les seves ganes de trobar una estabilitat que li permeti per fi centrar-se més en ell mateix i la vida en parella, del darrer crèdit que ha aconseguit retornar, del seu amic i àlter ego O., de la darrera millora de la pàgina web que encara no he visitat però faré aviat (http://www.capproblema.com/), de plegar algun dia... Farem potser broma sobre fer ús de la botiga com a dormitori si les coses vam mal dades... Tornaré a suggerir de posar "Des de 2001" sota CAPPROBLEMA, i em tornarà a dir que posats a fer hauria de ser "1998" que és l'any en que va néixer el negoci, per bé no en l'actual local de la Plaça dels Traginers. Anant i tornant passaré a la vora dels "(ex-)quinquis" que segueixen allà, autodestruint-se amb parsimònia inquieta o placidesa preocupada, potser també arran d’algun dels pàrquings de bici on encara quedarà alguna resta dels molts adhesius que vaig enganxar de la nostra estimada botiga, recordaré una mica els carrers i racons d’una Barcelona que potser vaig voler estimar d’una manera massa exigent i se’m va escapar de les mans.

CAPPROBLEMA bicicletes (XIII)


El tercer tenia nom marcià, començant per M. Tenia cara com de nen espantat, amb pell blanca, un pèl translúcida, i ulls esbatanats; de petit, cofat amb gorra, hauria quedat rodó en el paper d’un nen del gueto de Varsòvia. Bona persona, honesta i fiable; mecànic conscienciós però amb un punt despistat. Tenia un no sé què de persona com desvalguda i patidora que el feia entranyable. Va estar-se a la botiga uns anys i va acabar marxant a treballar a una altra botiga de bicicletes, per finalment fer el salt instal.lant-se pel seu compte. La seva botiga és per Gràcia, en un carrer que no recordo i que tampoc dec agafar mai, el que fa que no l’he vista ni  visitada mai; està pendent. De tant en tant ens creuem i saludem; s’ha casat amb una noia catalana i fa uns mesos que és pare. Es pot dir que és un cas d’immigrant exitós, o en tot cas ben integrat. 

Pel que fa a l’evolució del negoci, ja abans de la crisi en D. va optar per anar reduint l’espectre de les marques i models de bici. Si ja d’entrada s’havien descartat les mountain bikes, la cosa es restringia més i més; la competència i la manca d’espai així ho exigien. El servei de reparació diria que es va anar circumscrivint cada cop més als clients de la botiga (és a dir a la bici o bicis que havien comprat en ella, a les revisions, etc.). Els passavolants que necessitessin un cop de mà, se’ls deixava que s’ho fessin ells mateixos, proporcionant-los alguna eina; una manxa d’aire, fixada o deixada permanentment a l’entrada a l’abast de tothom, quedava a lliure disposició de qui n’hagués de menester. La idea era centrar-se, focalitzar la cosa en un segment productiu. S’havia de tirar endavant, salvar, mantenir el negoci obert i en funcionament. També, com a millora per als que hi treballaven, va arribar el dia en que es va instal.lar aire condicionat. Potser més d’un haurà agafat algun refredat, però aquelles hores xafogoses de feinejar encofurnats entre blocs de pedra, sense aire, amarats de suor, talment un captiu Comte de Montecristo, van quedar en enrere, en el record.
 
A partir d’un cert moment, farà uns cinc o sis anys, la botiga es va anar especialitzant en la bicicleta plegable, concretament amb les marques Dahon, i sobretot Brompton. Amb el temps Capproblema ha esdevingut un referent estatal, i es pot dir que internacional, d’aquesta darrera marca. Es tracta d’una casa anglesa, imbuïda encara d’esperit tradicional, que fabrica un model de bicicleta realment sorprenent. El disseny no ha canviat en els darrers 35 anys o més. Val a dir que són bicicletes cares, però d’una qualitat excepcional, que a més, gràcies al fet de ser plegables i fàcilment transportables, no presenten el risc de ser robades (o sols  ja amb intimidació o violència).

Tenen les rodes petites, un quadre de tub cilíndric lleument arquejat i es pleguen, en un tres i no res, en un paquet que hom pot portar en una mà passant per qualsevol porta i pujant per l’escala o l’ascensor. Es pot dir que són petites joies. Els diferents colors en les que es venen són els clàssics, aquells amb la consistència de les coses que no passen de moda (crema, negre, vermell, blau cel, verd i algun més). Lògicament hi ha tota una sèrie d’accessoris (en l'actualitat molts d'ells concebuts pel mateix D.) per satisfer tots els gustos i  necessitats.

L’experiència i l’aposta per aquesta bicicleta fa que la botiga ofereixi una venda molt personalitzada, diríem gairebé un “tunejat” de cada bicicleta Brompton que ven. Per altra banda el servei de post-venda que s'ofereix sembla que no té competidors. A mode de publicitat, un cop l’any, la marca Brompton organitza una cursa amb bicicletes Brompton, és clar. Se celebra sempre a Londres, o en tot cas més d’un cop s’ha fet allà. L’equip de Capproblema hi ha participat més d’un cop, sortint-ne vencedors en una ocasió, crec. Es pot dir, resumidament, que la bicicleta Brompton va suposar el reflotament de la botiga i hores d'ara és el seu millor aval i salvavides davant de la crisi. Me'n felicito tot esperant que duri: creuo els dits...

Respecte a l’evolució de la plaça, amb el temps ha anat guanyant humanitat, caliu. Fa ja uns quants anys, uns argentins van obrir un restaurantet amb tauletes a l’exterior i interior com de salonet de te. Una mica més enllà un altre local es va renovar i el va imitar. El resultat és que durant set o vuit mesos la meitat de la plaça és una estesa de tauletes a la fresca, unes quantes d’elles sota l’ombra arbrada. Dels “històrics” sols queda la nostra tenda i el pàrquing d’ous-bici: un invent que es va treure de la màniga un alemany espavilat (amic i aliat d’en D. de sempre) que ve a ser el rick-shaw (o un nom semblant) nostrat: un tricicle, amb xassís de forma ovalada i allargada, per a passejar parelles de turistes (un al costat de l’altre). Per la banda del Moll de la Fusta, d’Espanya i la Barceloneta se’n veuen uns quants. És un negoci que dura de fa anys i sembla que es manté ferm. Sense haver desbancat del tot les calesses de cavalls tradicionals en actiu de fa 50 ó 60 anys (sinó més), és clar que d’alguna manera en són la continuïtat modernitzada. Diria, pel que m’ha semblat entendre i intuir, que el xicot aquest alemany (que com molts ja té els seus anyets), en més d’un moment, sobretot al principi, ha fet una mica, des de l'apreci, una mica de germà gran d'en D. Saber envoltar-te de gent que val i acceptar l’ajuda i el consell que et brinden, també es compta entre les qualitats del meu soci; no dubto ni un segon que aquest ha sabut, en aquest cas i en altres, correspondre amb reciprocitat a la confiança i generositat rebudes.

Ahir vaig tornar a viure un atzar d’aquells et deixen parat i que et proporcionen una íntima i divertida satisfacció. Havia sortit de casa, havia estat escrivint algunes de les planes que precedeixen, entre d’altres les que parlen de la bicicleta Brompton, anava a creuar el carrer Còrsega perquè en el quiosc s’havia ja esgotat el diari que compro, i va i se’m para al davant en M.R. pujat dalt d’una Brompton! Ens vam saludar amb l’alegria d’aquests encontres improbables i fortuïts. Tenia al davant el seu trempat i empàtic rostre nòrdic, un xic hipertens, com esclatat i recremat pel sol, la diversió i l'activitat trepidant.

Li vaig dir que estava escrivint sobre Capproblema i que justament el dia anterior havia parlat d’ell i, feia tot just una estona, de les Brompton. Li vaig parlar d’això de les coincidències, de les “sincronicitats” que es diu que estan a l’ordre del dia. Em va escoltar distretament. Va pujar a la vorera i em va estar explicant la seva recent participació en una cursa popular amb bicis anteriors a l’any 1986, crec (amb les cables dels frens encara per fora i altres antigalles) per la Toscana (La ruta Bianca, crec que em va dir que es deia la moguda aquesta), amb gent com l’excampió Delgado (que admeto em sona molt vagament). Em va estar ensenyant unes fotos en el mòbil. Sí, força gent; animat. Li va semblar oportú ensenyar-me també una foto del seu nét d’un o dos anys (diantre, ja és avi...!). Molt maco, felicitats.

Li vaig preguntar per com anava “La Caseta del Migdia” i em va dir que molt bé, que, seguint amb el patrocini de la Moritz, estava a punt de llançar, una tanda de dijous amb “Escarxofes amb claqué”, en la línia de propostes músico-gastronòmiques encetades l’any passat amb “Calçots i cabaret” i “Cargols i flamenco”. Ho vaig trobar d’una genialitat molt propi d’ell. Com a futura possibilitat li vaig suggerir un “Costelles a la brasa amb swing”, que li va agradar, admetent que el swing està de moda; després se m’acudiria un “Botifarra amb seques i sevillanes”, i ara que escric, un “Sardines i pasodoble”, per bé que “Sardines amb sardanes”, ni que sigui per l’eufonia, també podria funcionar.

Em va també voler explicar que finalment havia trobat un soci vàlid per crear una societat d'esdeveniments lúdics, etc. Me’n va donar una targeta, en forma de xapa de cava, on es llegia Pumm (el so del destapar de les ampolles d’aquesta beguda) encapçalat amb un “AVENTURES URBANES” i subratllat amb un “since 2011” i amb el lloc web abaix: http://www.pummbarcelona.cat/. En el revers, com a fons de les seves senyes, es feia una foto seva de quan era petit, amb armilla amb l’estrella de xèrif, ja quasi amb el mateix somriure d'alegria contagiosa, de fruició a punt d'explotar, d'encesa complicitat que tindria d'adult... Amb el seu entusiasme de sempre, natural i alhora empresarial, em va contar que aquell mateix vespres tenien organitzada una baixada en patinet des del Castell de Montjuïc, cada patinador amb el seu frontal (emulant la baixada amb torxes nadalenca de no sé quina vall alpina... Sí senyor, hom ha de ser fidel al millor que té d'un mateix, i esgotar-se donant-ho als altres, deixant-hi la pell i morint en l'intent, si cal. Molta sort i èxit!...

Abans d’acomiadar-nos va lloar encara les virtuts de la Brompton, model de bici que tant de bé estava fent a molta gent que altrament no faria exercici físic (jo li donava la raó tot pensant allò era, òbviament, vàlid per a qualsevol tipus de bici, no sols les Brompton...). Ja uns metres més enllà li vaig cridar que faria bé de dur casc: amb el seu somriure d’orella a orella de gladiador bregat passat a one man show, em va llençar el crit de que ja en tenia un... (val, però no el duia pas posat). Una moto em va pitar i passar rabent a pocs centímetres meu; preocupant-me pel cap i salut de l’amic una mica més i sóc jo qui perdo una cosa i l’altra. 

dimecres, 24 d’octubre del 2012

CAPPROBLEMA bicicletes (XII)


En el capítol aquest de personatges i curiositats, cal que hi figuri també en X., un d’aquells personatges estrambòtics que hom es troba a la vida. Anit, unes hores després d’escriure la frase que precedeix i parar amb ella de tractar el tema, el vaig veure pujar en bicicleta Major de Gràcia, esforçadament i concentrada; anava, pel carril bus-taxi, en la bicicleta de sempre, model masculí clàssic amb alforges. Ell mirava fixe davant seu i jo el vaig reconèixer massa tard per saludar-lo. La coincidència, naturalment, em va fer gràcia.

En X. és una d’aquelles persones que només vius pels trens, que té l’obsessió dels trens. Crec que està tipificat com a fixació, però tampoc n’estic segur. Tota la seva vida és l’estudi de les locomotores, les actuals i les antigues, dels diferents models i formes de vagons. S’ho sap tot (noms, èpoques, potència, etc.). Viatja per Europa, suposo que en tren, per anar a veure, conèixer els diferents tipus de tren. En D. l’altre dia em deia que s’ha fet amic dels conductors de l’AVE i que li deixen conduir (vull creure que sols uns segons i en recta). Sols he conegut un cas semblant abans d’ell. Curiosament també es deia X., però amb només uns trenta anys va morir d’esclerosi múltiple i per tant no va poder viure la seva passió com ho està fent en X. "de la botiga".

En X. tenia una comesa a Capproblema. Durant uns anys vam tenir un “carromato” (un tricicle amb “remolc” davant, per això les cometes) en un estil anys 1910/1920; molt maco, caixa de fusta envernissada marró fosc  i rodes negres. Un cop a la setmana o així, es carregava el dit tricicle amb el rebuig de les reparacions (metall, goma, plàstic) i es duia a l’abocador. L’encarregat de conduir el “carromato” i buidar el contingut era en X. Aquesta manera de fer va durar potser un any o més, fins que ens vam assabentar que l’Ajuntament no feia cap mena de tractament selectiu d’aquella brossa i a n’en D. se li van passar les ganes de seguir fent el passerell. Aparcat davant de la botiga o ocupant part l’entrada i aparador, el vehicle en qüestió cridava molt l’atenció i feia bastant de reclam publicitari. 

En D. se’n acabar desfent ja fa temps, però forma ja part de la memòria de la botiga. Es pot dir que va voler ser una provatura, massa pionera, d’introduir (reintroduir?) aquest sistema de transport a la ciutat. Per al transport de mercaderies en distàncies curtes i per zones de carrers estrets, com és Ciutat Vella, segurament podria resultar i suposar una millora (estètica, mediambiental). Caldria simplement fer l’esforç de creure-hi i impulsar-ho. Quan era petit recordo que es veien encara molts tricicles motoritzats (mobylettes amb estructura de minifurgoneta); es tractaria de tornar-hi, però en versió bicicleta... Em pregunto, però, si al pendent de la ciutat no ho fa massa impracticable.

En tot cas, l’exemple aquest del “carromato” és bastant la prova de que queda força terreny per investigar i desenvolupar en el món de la locomoció “ciclista”. Recordo, fa uns anys, haver vist unes quantes vegades una mare que duia el seu fill, potser eren dos (hi haurien cabut perfectament), en un recipient al davant de la bici en forma de cilindre gros (com un tambor de bateria cap per amunt). No recordo que fos el cas, però el nen o nens haurien pogut posar-se dempeus i, agafats amb les mans a l’escaire de la “caixa”, mirar a l’exterior que desfilava davant dels seus ulls. Se’m fa difícil concebre una manera més deliciosa de moure’s i veure el món.  

Si no m’equivoco i juxtaposo diferents èpoques, el “carromato” en qüestió, també anomenat “remolc” va compartir espai, almenys durant uns mesos, amb una “bicicleta 1900”, per designar-la d’alguna manera; una d’aquelles bicicletes que sols es veuen en les pel.lícules o en el còmics d’època: una roda enorme al davant i una diminuta al darrera. Aquest extravagant disseny, imagino, es basava en la idea, el principi de que quant més gran fos la roda, més velocitat es podia agafar (essent la roda petita un simple element estabilitzador). Fos com fos, com bé sabem, la cosa no va quallar i va quedar com una raresa de curta durada. No treu que durant un cert temps vam tenir, ben visible, una d’aquestes bicicletes, de factura nova, reproduint el model antic tot modernitzant, perfeccionant algunes coses. Ja no recordo si vaig veure mai ningú portar-la. Absurdament, tampoc vaig tenir mai la curiositat d’intentar-ho.

Un episodi que m’agradaria també fer constar, encara que sols sigui perquè hi vaig tenir un cert protagonisme, és el del prototipus de bicicleta Camper. Era una bicicleta tota de fusta (menys les quatre coses que indefectiblement han de ser de metall: eixos, cadena, cables de frens, canvi de marxes...) que un dissenyador barceloní va concebre per a la marca de sabates. La idea era llançar-ne una producció limitada, que es vendria a les mateixes tendes Camper. Primer, però, calia testar la bicicleta per tal d’introduir els canvis necessaris abans de fixar el model definitiu (que de fet és el que es deu fer qualsevol model de bicicleta nou). Ens van contactar per saber si volíem posar la bicicleta a prova.

El test consistira en fer 1.000 quilòmetres per terreny amb variació d'inclinació (amb pujades i baixades, doncs) en un termini d'un mes i mig o una cosa així. En D. m'ho va proposar a mi i em va semblar bé d'acceptar. Si recordo bé, era primavera, i era agradable fer els quinze o vint quilòmetres que calia fer de mitjana diàriament. El recorregut normal consistia en pujar fins a mitja muntanya de Montjuïc, baixar i recórrer tota la façana marítima, fins a pràcticament el Besós i tornar per la mateixa banda fins a la botiga. Com convingut, anava anotant les anomalies o insuficiències que detectava i les comunicava al dissenyador. Vaig complir amb l'encàrrec sense entrebancs (amb l'ajuda, dues úniques vegades, de sengles amics que em van substituir). Va estar bé. El projecte, però, no va acabar de prosperar. Tot i la calidesa, bellesa i la plasticitat de la fusta, potser no és el millor material per a fer una bici, almenys amb les possibilitats que dóna la tecnologia dels nostres dies.

A la  botiga, és clar, anaves coneixent gent curiosa, tot sovint estrangers, d’aquests que venen més o menys rebotats del seu país, es queden aquí un temps o definitivament. Així que recordi i tingui present amb facilitat, em ve el cas de tres brasilers, cada un per la seva banda (per bé que devien acabar coneixent-se coincidint més d’un cop a la botiga). Tots tres eren “blancs” (o caucàsics, que es diu), però prou diferents entre ells.

Un era corredor de motos (modalitat acrobàtica); nen de casa bona, estil “guaperas”, feliç de la vida, somriure d’orella a orella. Fa uns anys es va pegar una nata i es va calmar; viu amb la seva xicota en algun poble de la costa tarragonina, content, però lluny de l'exhibicionisme motoritzat.

L’altre era en P., amb cognom com germànic o eslau, havia estat executiu però s’havia passat a l’altra bàndol. Ho va deixar tot, va venir cap aquí i va anar a petar a la tenda d’en D. on va estar treballant unes temporades (de mecànic, però donant també cops de mà comptables, crec recordar). Era alt i prim com una mala cosa, amb el cap igual d’estirat i estret que el cos, amb cabell grisenc curt. Molt escultura Giacometti, per entendre’ns. Era de dieta estricta, puntual i complidor. Poc parlador, però expressant-se en un castellà prou acurat i sempre educat.  De tant en tant encara rebo correus seus de denúncia d’abusos d’una mena o una altra, amb recollida de firmes per protestar i pressionar. Un molt bon element.

dimarts, 23 d’octubre del 2012

CAPPROBLEMA bicicletes (XI)


Potser per tot això, tal vegada com a símbol i culte a tot aquest univers mecànic, en D., en el seu moment, ja fa anys, es va fer tatuar, en el turmell, un cercle amb dos radis en forma de llamp o ganiveta (suggerint doncs velocitat) que de bon principi es va convertir en l’emblema de la casa. Es dóna la curiosa circumstància que fa un parell d’anys, en una peli xinesa sobre la sagnant ocupació de Nankin per part de les tropes japoneses l’any 37 o 38, surt, en una cerimònia mortuòria japonesa (una mena de ballet-processó amb la capseta amb les cendres dels companys caiguts en combat) sortia exactament el mateix símbol del cercle travessat per una doble traç corbat. Vaig quedar de pedra. L’única explicació, descartant la improbable coincidència, és que el tatuador tingués en el catàleg l’antic símbol japonès, finalment una mena de versió militarista del yin i el yan, i a n’en D. li fes gràcia. Correspondències curioses de la vida.

En el capítol de les aficions no es pot ometre d’esmentar una pràctica prou allunyada de les bicicletes i de la mecànica terrestre, com és la vela. Hi va arribar a través d’un client. Aquest, a canvi de que l’arreglés, li va deixar un veler de franc (que en D. va finalment acabar comprant, crec). Invertint-hi gran part del seu temps lliure, i amb l’ajuda de la xicota del moment i algun company, el va posar en solfa en qüestió de setmanes. Es va treure el títol, va aprendre a navegar (fins llavors em sembla que tot just havia fet windsurf) i navegar va esdevenir, durant uns anys, la principal passió. Aquesta fal.lera, combinada amb altres motius més prosaics, el va dur fins a fer del veler casa seva, en un amarrament del Port Olímpic. La cosa va durar el seu temps, potser dos anys o més, fins que els vaivens de la vida (les relacions de parella, les humitats i les estretors o el que fos) van acabar amb la residència flotant. Més tard, diria que es vengué el veler, però coneixent-lo estic segur que encara té mitja canya penjada en això de la vela.  

Queden ja poques coses més per contar. No voldria deixar el tema sense mencionar alguns personatges, situacions o detalls que conformen, en el meu cap, aquests onze anys llargs d’existència de la botiga  Capproblema. Seran pinzellades breus.

Una de les coses que no voldria passar per alt, és els dos cops (o van ser tres?) en les que en D. va aconseguir recuperar-me la bicicleta robada. Tots els que els que hem patit el robatori d’una bici sabem que és una pèrdua prou dolorosa (com qualsevol altra pèrdua equiparable). És com un cop, un buit en la nostra integritat moral i física, una atemptat a la llibertat i dignitat personal, que deixa el forat d’una humiliació. Malauradament tinc una dilatada experiència en el tema. A Luxemburg ja me’n van robar dues, a Barcelona dues més, i encara una, l’any passat, a La Jonquera (justament una “D. Milián”!), tal vegada la de “dol” més dolorós, més profund. També, gràcies a n’en D. vaig viure la immensa alegria que suposa recobrar el que creus haver perdut definitivament. Va ser fruit de la casualitat, com no podia ser altrament, i de la determinació d’en D.: tot veient-la passar la va reconèixer, va parar el conductor, va explicar-li el cas tot comminant-lo amb l’amenaça d’avisar la policia i va aconseguir recuperar-la; no sé si en els dos o tres casos va anar sempre així, però sí almenys una de les vegades. Es tractava de la bici que m’havia venut al principi de la nostra relació.

Al final la vaig passar a ma germana C., que va circular amb ella feliçment durant anys, fins que farà un parell d’anys li van robar, com tantes a la nostra ciutat i arreu. Va ser amb una bicicleta holandesa, proporcionada òbviament pel mateix D., que vaig acabar la meva etapa de cinc anys de ciclista barceloní. Era d’aquelles negres, elegants i de quadre femení, amb retropedal (aquell sistema de fre amb els pedals, accionant-los en sentit invers al de l’impuls de marxa), que curiosament és precisament el nom de la societat (Retropedal Bicicletes). Al cap d’uns dos anys de gaudir-ne, a punt ja d’anar a viure fora de Barcelona, algú que la va veure lligada al costat de la sortida del metro de Pl. Catalunya, davant del Zürich, s’hi va fixar més del compte i ja no la vaig tornar a veure. Em va saber molt greu: era maca i amb uns dos anys de fer-la servir me l'estimava.

Un altre detall que em sembla val la pena de deixar escrit és l’episodi de l’endeví xinès. Vivia encara a Luxembourg, quan una dia una amiga em va convèncer d’anar a visitar un xinès que t’endevinava el futur, et veia el destí. Recordo que vivia a Arlon, al sud de Bèlgica, a una mitja hora en cotxe. Hi vaig anar, per curiositat i per tenir algun element més per aclarir-me una mica les perspectives de futur, com sempre molt confuses. Entre les coses que em va dir, la més clara, i que per això em va quedar gravada, és que obriria una tenda d’esports. En aquell moment em va semblar ridícul per impossible, però què hi ha que s’assembli més a una botiga d’esports que una botiga de bicicletes? S’ha de convenir que hi tocava bastant, el bruixot xinès aquell.

Unes paraules també per a n’en M.R., amic d’en D. de sempre, i de la botiga des dels seus inicis. La veritat és que ell sol ja mereixeria un post. Bastant més gran que en D., de fet té la meva edat, és algú que fa fer costat a n’en D. des del principi, potser ja quan aquest, amb tretze anys, treballava de mecànic al punt de lloguer de bicicletes a la Carretera de les Aigües, que portava en M., si o m’erro (de poc no deuria anar que els conegués tots dos ja llavors: com tanta gent, també jo anava a córrer per allà, i més d’un cop m’havia passat pel cap de fer-hi un tomb llogant-hi una bicicleta, però no vaig fer mai la passa, en part perquè tampoc sabia on era exactament el punt de lloguer). Amb els anys, en D. va poder anar retornant tot el suport que va rebre durant tots aquells primers anys per part d’en M.R. Entre ajuts, consells, "farres" i viatges es va anar teixint una amistat d’aquelles sòlides i per a tota la vida.

En M.R. és potser l’home que més ha fet per dinamitzar el vessant lúdic del turisme a Barcelona. És l’”inventor” de les sortides nocturnes en kayak (ja no sé si amb torxes incorporades, no això deu ser imaginació meva; la cosa es deu limitar als frontals) combinades amb sardinades a la platja de la Barceloneta, de les “bicicletades” i escapades en patins, i de coses per l’estil. El seu cim, però, el va assolir fa uns tres anys, quan va muntar una mena un servei de restaurant dalt del telefèric (sopars després de l’horari de funcionament normal) que travessa de banda a banda el port de Barcelona. Una tauleta per dues o quatre persones, amb violinista incorporat, segon plat a la parada de la segona torre i postres a l’arribada (!). TV3 en va fer un reportatge, amb entrevista inclosa, però la cosa, no sé si per un problema de permisos o de costos no va acabar de funcionar prou per durar més enllà d’uns dies o curtes setmanes. S’ha de reconèixer que la idea era bastant fantàstica: menjar entaulat, penjat d’un cable, amb la ciutat, cel crepuscular i lluminària portuària i urbana, als peus i a l’horitzó immediat. Em trec el barret. 

En tot cas, el que sí que li està funcionant prou bé és “La caseta del migdia”, el “xiringuito” que va obrir fa uns anys arran de camí de ronda del Castell de Montjuïc, a una lloc ben elevat, doncs, amb vistes sobre el port, i la immensitat de mar i cel. Sota una pineda i en diferents nivells de terreny, hi té tot de taules amb parasols, i algunes gandules. Amb un personal de tres o quatre persones, hi serveix amanides i carn i peix a la brasa, amb soirées musicals i tot la xerinola que faci falta. Resumint, la simpatia encarnada en un tio espavilat que ha sabut sempre buscar-se la vida fent i provant en el movedís terreny de la diversió, la moda, les tendències... sempre, això sí, mirant d'afegir un cert valor afegit de descoberta cultural, o com a mínim l'originalitat, l'humor i una mica de sana suor. 

CAPPROBLEMA bicicletes (X)


Per anar acabant, potser estaria bé que donés una breu semblança física del nostre home. Descriure algú físicament sempre és un repte, i em sobta l’alegria irresponsable en la que solc llançar-m’hi. Cal tenir un domini del llenguatge (per precisar coses com la veu, la forma, color i textura dels cabells, la qualitat de la pell, la forma del nas, els angles de les faccions) que un servidor no sempre té a mà. Aquesta deficiència sempre m’ha neguitejat i fins i tot enutjat amb mi mateix, però alhora també hi ha un plaer a dir, fins on es pot, amb els pocs elements que un té.

El primer que s’ha de dir és que en D. és més aviat baix. La seva complexió és una mica la d’un nen que s’hagués enfortit i espesseït una mica, tot conservant la rapidesa i l’elasticitat del moviment de quan som infants. Té un cap més aviat quadrat, sòlid, coronat per un cabell rossenc que comença a donar mostres de cansament. Des de que el conec que duu ulleres, models grans, còmodes, que d’alguna manera reforcen la quadratura de la testa. Tot ell té no sé què de personatge de còmic (diguem francobelga). Quan parla, la cara se l’il.lumina, encara més, en una espècie d’alegria, d’entusiasme entremaliat, fet de satisfacció, de tímid orgull, d’ironia divertida. Té molta vèrbola, li agrada explicar-se, amb precisió i celeritat. És dels que anticipa la teva pregunta o objecció i ja est serveix, embolcallada en un mateix paquet, la resposta. Es nota que s’ho passa bé parlant, traduint o reproduint el que seu cap ja té pensat i formulat. Com se sap molt bé la lliçó te la pot presentar de forma força sintetitzada i amenitzada, el que sempre és agraït. Com tota naturalesa intel.ligent sap que en aquesta vida no hi ha res lligat ni segur, i per tant porta les seves paraules (propostes, constatacions, conjetures, conclusions) fins on pot dur-les la ment humana, admeten que més enllà hi ha sempre la indeterminació, el buit, el salt, l’invisible, l’imprevisible.  

Tot ell, i no sols la ment, està com animat d’una energia permanent: les mans i braços i cames i peus, tenen també necessitat d’expressar-se (ensenyant-te coses a la pantalla de l’ordinador, anant a buscar un nou accessori, etc.). El desànim, en ell, agafa la forma d’anàlisi, de constatació de l’error, al que ja s’ha trobat una resposta pràctica que s’ha posat ja en marxa. El veus, l’escoltes, i no entens com pot haver anat a raure tanta energia, tan ímpetu positiu en una sola persona, en un sol cos. El veus, un cop rere l’altre, i et fas creus que no s’hagi “cremat”, que segueixi donant sempre aquell doll de vida al seu voltant (en forma de treball, de consells, de bones paraules, de favors, de gentilesa). Simplement no s’entén, és excessiu. Per moments no pots evitar de preocupar-te per ell: el dia menys pensat farà un pet. A vegades et preguntes si darrera aquest sobreactuar no hi ha un D. que es protegeix tot escapant-se’t, un D. que fa un sobreesforç per situar-se sempre més enllà de la crítica, un D. inabastable, que fuig sempre, que en tot moment, mentre et parla i ets amb ell, està ja una mica més enllà, està també en un altre instant de la seva vida mental. Diria que és o no és així: hi és tot present, però es desborda, és sempre més que ell mateix, és aquesta mateixa barrera infranquejable que s’enfila i ramifica. És una d’aquelles personalitats que no caben del tot en elles mateixes.

Però parlar de com és en D. implica, t’obliga, gairebé, a parlar de les seves aficions. Es pot dir que s’ha fet en elles, fins al punt de confondre’s sovint amb la feina. Sens cap dubte, la roda seria el denominador comú de totes les seves passions. Al llarg dels anys haurà passat, en un recorregut exhaustiu, per tots i cadascun dels ginys amb rodes haguts i per haver. Del skateboard fins a les motos, dels patins fins a la bicicleta d’acrobàcia. No crec que hi hagi res que llisqui sobre rodes que ha merescut l’atenció i la dedicació d’en D. En aquest camp, se sap i s’endevina, hi ha dues fites, dos plaers a conquerir: la velocitat i la maniobrabilitat (fer fer a l’artefacte vehicular exactament el que vols: passar per un terreny escabrós, mantenir l’equilibri, canviar de direcció sobtadament, etc.). Potència i habilitat. A mi són coses que no m’han interessat mai gaire, per no dir gens, però puc entendre el valor de les sensacions que busquen els que les practiquen. Hi ha un sentiment íntim de poder i de fusió amb la màquina que certament et deu eixamplar i omplir el cor.

Com acaba indefectiblement succeint, els anys, els accidents o l’excés de feina han temperat molt aquesta passió, derivada ara cap al que ha estat sempre el seu acompanyant paral.lel i fidel: l’interès per la reparació, la reconstrucció, i el disseny de màquines amb rodes. És la faceta deconstructora i inventora del nostre amic. No importa el tipus de vehicle, si és de tracció sanguínia o motoritzada, antic o nou, gran o petit, malmès o tot just “gripat”: ell s’hi capbussa, troba el desllorigador del problema i recompon el conjunt de tal manera que funcioni òptimament (no descuidant l’aspecte, la pintura, els acabats). En aquest camp li he vist resultats espectaculars, fregant l’impensable. Afició i encàrrec alhora, darrerament s’ha dedicat a reparar velles scoopy dels anys vuitanta, començant per la seva, anant i venint varis cops per setmana de La Floresta (on viu actualment) per La Rabassada (ai, ai, ai...).

Aquest afany l’ha dut, i així ho vaig poder comprovar en la visita que vaig fer l’altre dia a la botiga, a comprar un parell de màquines alemanyes (marca Olympia, si la memòria no em falla) d’alta precisió per tal de poder-se fer ell mateix les peces que necessita (estalviant temps, explicacions i donant la llibertat de fer-te les peces a la mida del teu desig). Diria que una és una fresadora i l’altra una mena de torn. Reconec que sempre m’han fascinat bastant les màquines d’aquesta mena i en general. De petit quedava com extasiat davant el misteri revelat de l’incomprensible: aquella guia, aquella maneta, aquell regulador, aquella broca, aquella serra, aquell punxó muntats i articulats en un tot, permetien tallar, foradar, polir, assemblar, enganxar, tornejar, etc. Encara ara, quan haig d'anar al ferrer o al fuster, els que encara queden, em recreo mirant les diferents màquines, encara que estiguin en silenci. És allò –marxista?- de la transformació del material en valor afegit, gràcies al treball (manual i intel.lectual). El segon o tercer moment en la cadena de la creació de la riquesa; la segona o tercera etapa que segueix la matèria primera en el seu trànsit fins a l’article, el bé de consum. Com a català i europeu, tot i ser filòsof, ruralista i tirant a altermundista (o almenys em considero i voldria ser una barreja d'aquestes tres coses), no sóc gens insensible a aquest fenomen... 

Però en D. ha anat una mica més enllà: com a complement a aquests aparells de sofisticada mecànica ha vol, li ha semblat oportú incorporar un microscopi (!). És una d’aquells de la vida de que coses que et cauen del cel indirectament (en forma de préstec provisional en forma d'empenyorament), i de moment en fa ús de fruit. Serveix per avaluar el nivell de desgast dels cargols i altres peces. Vaig mirar a través la superfície d’un petit cilindre i la peça, ocupant el 70% del camp visual, m’oferia l’aspecte d’un planeta, amb els seus cràters, estries i protuberàncies. Això lliga amb unes fotos grans que en D. va fer penjar ja fa uns anys, cortesia d’un amic, en que es veu, ampliat fins al míl.limetre, aspectes i moments d’una reparació ciclista habitual.

Tal com apuntava, el delit de’n D. per tot això de la mecànica rodada, l’ha anat portant, com és natural i lògic que passi, cap a la confecció, la creació dels seus propis models de bicicleta i d'accessoris. El seu coneixement i domini de les formes, les diferents peces, els materials s’havia, tard o d’hora, d’unir a la seva fèrtil i ambiciosa imaginació. Aquesta combinació va donar ja fa uns quants anys un primer resultat en la forma d’un model de bicicleta d’una gran qualitat i elegància (una híbrida, lleugera, resistent, amb els millors components –frens, plats, canvis de marxa- existents en el mercat). El projecte, per limitacions d’espai i de mà d’obra, no va poder enlairar-se, però deu haver-hi un o dos centenars d’aquestes excel.lents bicicletes –model “D. Milián”- rodant per aquí i on sigui. M’ha semblat que últimament aquesta vena creadora torna a agafar una certa volada. Enhorabona.  

diumenge, 21 d’octubre del 2012

CAPPROBLEMA bicicletes (IX)


Durant un temps en D. es va com tancar en banda, mortificat i esperant esdeveniments, centrant-se bàsicament en la seva tasca de mecànic. Es congriava la tempesta. Al final la cosa va esclatar. El moment fort em va agafar de viatge, a Luxemburg, i vaig anar rebent trucades d’un i l’altre, sobretot d’en M., per mirar de convèncer-me d’inclinar-me del seu respectiu costat. Vaig intentar posar pau i arbitrar la cosa, però ja era tard, la cosa s’havia deteriorat massa. Al final vaig dir-li a n’en M. que ho sentia molt però que el meu compromís inicial havia estat amb en D. i que em cenyia a aquest posició. Tot i així, per una qüestió d’orgull ferit, de i pudor i punt d’honor, en D. va deixar de treballar a la botiga. No quedava clar que fos definitiu, però la cosa pintava malament. Es va dedicar a muntar aires condicionats tot portant una vida més aviat desordenada, si recordo bé: es va desfogar, evadir, deixar anar una mica. Segur que ho necessitava. Crec recordar que es va tenyir el cabell i es va donar a un cert tribalisme urbà, aficionant-se, entre d’altres, a la percussió, concretament els bongos, crec, que tot sovint tocava fins les tantes a La Paloma (coincidint, potser, amb les queixes que hi va haver en un moment donat per part dels veïns del carrer del Tigre pel soroll i que van estar a punt de portar a la clausura l’històric local).

La barca va seguir, amb en M. de capità, tot fent aigües. Reconec que no vaig acabar de sortir del tot del meu paper d’espectador, i això que hi tenia diners i per tant responsabilitats, encara que fossin indirectes. Abans, però de la cosa naufragués del tot, en D. es va treure un as de la màniga i va pactar amb en M. la seva marxa en forma d’indemnització. A tal fi va haver de demanar un crèdit, que sortosament, també gràcies a la seva reputació i trajectòria, li va ser concedit (i que acabat de pagar fa un any o així...). Suposo que el sentir-se recolzat per mi el devia ajudar també una mica a fer aquest pas.

Com qui diu, tornàvem, havíem de tornar a començar. Poc després de la marxa d’en M. també va marxar la discreta G. (o ja havia marxat abans?). Tenia no sé quin projecte, oportunitat, relació en algun indret de la Commonwealth,  Austràlia, potser, i va desaparèixer. Com en D. ja s’havia quedat les participacions d’en M., es va convenir que les de la G. les comprés jo.

S’havia superat el temporal, però la botiga quedava molt tocada, amb considerables deutes pendents. Ja no recordo gaire com va anar. Potser es va plantejar la possibilitat de que m’hi incorporés jo, però no m’hi vaig decidir (finalment la meva vida haurà estat una accidentada abstenció?), i en D. va haver de recompondre la situació, amb l’ajuda d’algun jove mecànic a sou, que potser ja teníem contractat d’abans o que va comparèixer en aquella tessitura.

A partir d’aquell moment en D. navegaria sol. M’informava puntualment i sempre que ho demanava, de les seves decisions i de l’estat del negoci, però podia fer i desfer amb total llibertat. En general la situació va anar millorant, encara que lentament perquè la patacada havia estat important. En D., amb la seva proverbial capacitat de mutació, va anar provant, al llarg de les temporades, tots els enfocaments comercials, totes les opcions i marges d’actuació possibles. En un formidable exercici d’assaig i error, va anar dominant, fent seu el negoci i coneixent i adaptant-se a un mercat difícil, per capriciós, canviant. La disposició de la botiga va canviar no sé quants cops (ara el mostrador aquí, ara allà; l’espai de reparació més enrere, amb més llum, etc.), com per esgotar totes les possibilitats, com per tenir, en el temps, totes les botigues possibles en una de sola... L’horari també va bellugar i fluctuar cap amunt i avall en un ballet d’hores que descol.locava més d’un, s’ha de dir.

No cal dir que van ser anys de sacrifici per en D. No va tenir més remei que instal.lar-se a viure a la botiga, en l’entresolat del fons de la botiga i el semi-soterrani, convertit en cuina i petita sala d’estar. Tot era estret i l’aire no hi era gaire respirable (degut a un contenciós amb els propietaris de la finca no teníem resolta l’aeració del local), però en D. posava bona cara al mal temps. El descans setmanal potser no arribava ni a la breu jornada i mitja que és norma en el comerç, temps que tot sovint s'emprava per avançar feina endarrerida o empescar-se mesures i vies per millorar la precària situació. Pel que fa a les vacances, quan n'hi havia, no passaven d'una o dues setmanes, i amb freqüència consistien en arreplegar la furgoneta i un o dos amics i anar a Holanda, Alemanya o Anglaterra a visitar proveïdors i a carregar el vehicle de material cap a casa.

Va ser també en aquells anys que en D., sense l’ajut de pràcticament ningú, es va posar al dia amb la gestió informàtica de la comptabilitat, els estocs, les fitxes dels clients. Quan hi anava, tot content, m’ensenyava els gràfics, les taules, els fulls excel d’una cosa i una altra. Era per quedar bocabadat. Era, com sempre, el D. que es desafiava a si mateix i es vencia. El D. que no parava d’innovar, de millorar, de testar, d’incorporar novetats i millores en un no parar com no he vist en ningú més.

Les dificultats principals, un cop més, venien de la gent que treballava amb ell. Amb variants es reproduïa la vella incompatibilitat entre el seu tarannà perfeccionista i les limitacions de la gent amb manca d’esperit de millora. En D. em consta feia esforços per ser comprensiu, donava oportunitats, feia el necessari per ensenyar, per formar, però no tothom estava disposat a deixar-se guiar, a creure en ell, a pencar, i molt, per un negoci que finalment no era el seu. Van ser almenys quatre o cinc, els col.laboradors que van anar desfilant per la botiga. Un d’ells, recordo, ja era un home d’una certa edat; venia del sector. Havia hagut de tancar la seva tenda de bicicletes, amb la que prèviament, si no m’erro, Capproblema havia establert alguna mena de conveni consistent en derivar cap a ella les reparacions que no volíem o no podíem atendre, pel d’especialitzar-nos cada cop més en les nostres úniques marques i els nostres clients, compradors dels determinats models que veníem. Feia de mecànic, però la cosa va acabar malament, ara no recordo si es donava massa a la beguda o tenia una amant sud-americana que li xuclava la sang... Un altre d’aquests treballadors de poca durada, al saber que de l’acomiadava, va marxar enduent-se unes quantes eines de valor. El D. encaixava, no es desmuntava, superant els dubtes i les crisis (també morals, psicològiques), amb renovats esforços. Com he dit o deixat entendre, era una d’aquelles persones que persegueixen un objectiu, un ideal aparentment realitzable, i que no esmercen cap energia per atènyer-lo.

Dit això, malgrat aquesta certa dificultat per entendre’s amb la gent que tenia al seu servei, quan la persona valia prou i era capaç de superar un cert grau de resistència, de desconfiança egocèntrica, quan aconseguia adoptar una actitud constructiva i madura (“no, no volen aprofitar-se de mi, el que em demanen és raonable i ho puc fer”), la col.laboració es convertia en una festa, en una complicitat, en una amistat. Un dels casos que em ve a la memòria és el d’un nano de qui no recordo ara el nom, que tenia, almenys, tres aficions: els porros, els tatuatges i el Japó. Un cop es va aconseguir que el primer no influís en la feina (com podia ser atendre la clientela amb els ulls injectats, vidriosos i absents), tot va anar com una seda.

De fet, fins i tot amb les persones amb qui no s’entenia, amb les que havia partit peres, en D. acabava, al cap d’un temps, per fer les paus i reconciliar-se. Rara vegada he vist tanta generositat i tanta manca de rancúnia. Li preocupava sobretot haver estat just, no el perjudici que havia patit. Amb un deix d’ironia preveia, sabia, que la vida tard o d’hora corregiria el comportament d’aquella persona, o que en tot cas ja no li corresponia a ell el fer-ne l’educació o el castigar-la. Aquest plantejament, innat i alhora segurament també adquirit, a banda d’estalviar-li molts enemics, ha fet que en D. sigui una persona molt respectada, apreciada i en molts casos estimada, tan pels que estan sota seu (començant per la dona de fer feines, que ha respost sempre amb reconeixement a les atencions, favors i tracte exquisit que ha rebut d’ell), com per clients que el segueixen de fa anys, sovint gent important, de trajectòria brillant. En D. seria un d’aquells casos, relativament rars, d’una persona que sent molt seva, és, sap ser, al mateix temps, molt sociable. El seu ofici l’ha format en el tracte amb la gent; no podia ser altrament. Ell, això sí, ha dut el triangle del jo-bicicleta-client fins a quotes de valor afegit difícilment igualables, que ultrapassen per totes bandes el mer servei prestat i la mera utilitat d’un vehicle simpàtic.    

dissabte, 20 d’octubre del 2012

CAPPROBLEMA bicicletes (VIII)


Tornem ara allà on érem, que no és lluny del vol mental que acabem de fer. Heus aquí que la realitat, la vida, tanmateix, t’obliga a escollir, i és poc i excepcionalment que et deixa viure la combinació, la suma d’ambdues coses.

Tot això que miro d’explicar tenia traduccions molt pràctiques i concretes. Com per exemple, en quina mesura havíem de ser, també, una botiga de barri encara popular (reparant punxades a 5 ó 10€ la tirada a nanos que en prou feines tenien per pagar el lloguer del pis rònec en el que vivien), o si havíem, exclusivament, de picar més alt i cultivar una clientela de “qualitat” (en part ja treballada i heretada de l’anterior botiga d’en D.) de burgesos més o menys adinerats aficionats a la bicicleta. El temps és un i és el mateix, però la facturació pot variar d’un a 30 ó 40, i ja no és el mateix.

Em consta, per ser-ne testimoni prou directe, que el D. es va passar anys trencant-se el cap, provant mil fórmules per donar satisfacció a les dues línies d’actuació. El nom de la botiga, CAPPROBLEMA, era seu, i durant anys va fer equilibris i miracles per donar-li sentit, per no trair-lo i que fos una realitat. Es desvivia per trobar la solució ajustada al problema, per satisfer la demanda més peregrina, per aconsellar una alternativa adequada a les requestes que no podia atendre, per compensar errors o retards (seus o d’altri) no cobrant o amb regals, per donar al client o al passavolant indicacions, un guia per trobar el que volia, encara que fos encaminant-los a la competència. Tot aquest ingent i esgotador desplegament d’energia i bona voluntat tenia efectes favorables, és clar (la gent aprecia que se la tracti bé, i són molts els que saben correspondre), però també dispersius i llastadors.

En el terreny exclusivament tècnic-empresarial, hi havia dos factors que limitaven molt la possible expansió de la botiga. Un era el marge de benefici relativament petit en la venda o reparació de bicicletes. Si en el cas dels mòbils, per posar un exemple, el marge és del 200 ó 300%, el de les bicicletes és deu vegades inferior. Si això se li suma la pressió de la competència (Bytec, Decatlon, etc.), és evident que la franja de benefici era molt estreta. Cal tenir present, per altra banda, que fa una dècada la bicicleta encara no s’havia sofisticat tant com ara. Tot just se sortia d’una època, la històrica, diguem, en que la bicicleta era la germana pobra de la moto, un artefacte senzill i d’ús purament popular o recreatiu. Els mecànics no rebien cap formació específica, la gent aprenia sobre la marxa, de forma autodidacta. Era un sector sense padrins, sense valedors, que no rebia estímuls, promoció pública o privada de cap mena.

Un segon aspecte que ens frenava era la localització de la botiga. La Plaça dels Traginers era un lloc pintoresc, amb una innegable potencialitat, però era un lloc fora de circuit, desconegut. La majoria dels barcelonins no sabien on era ni que existís; alguns forasters i turistes hi anaven a petar més per accident (buscant les rutes turístiques magnes), o perquè vivien a la vora, que altra cosa. Era un racó, prou cèntric, però amagat i com perdut. Pel que fa al barri, el Gòtic, és cert que estava vivint la transformació de tot Ciutat-Vella, però duia un cert retard respecte al Born o fins i tot el Raval.

Un tercer i últim era la grandària de la botiga i el seu accés. 100 m2 semblen molts, però en la pràctica no són tants. La bicicleta, ja es veu, és un article que ocupa molt espai; el taller de reparació i el magatzem es mengen també molts metres quadrats i cúbics. Entre una cosa i l’altra, va resultar que la tenda, en els rars moments en que hauríem pogut i volgut fer un salt quantitatiu, era massa petita per a practicar una economia d’escala. Fer les coses en gran hauria requerit tenir algun magatzem a la Zona Franca o en algun altre polígon industrial pròxim a Barcelona, on el transport de la mercaderia i la seva descàrrega fos fàcil. Allí on érem, en l’entremig de carrerons en contra direcció, era impossible que ens arribés un contenidor de mercaderies, posem per cas.

Si barregem, com en un còctel, tots aquests ingredients, ens surt quelcom potencialment  explosiu. Voler créixer i alhora mantenir l’excel.lència, treballar en equip però sota l’inspiració d’una personalíssima exigència (pertinent però tal vegada aclaparadora), voler donar un servei al barri i alhora satisfer la sofisticada demanda dels clients d’Eixample cap amunt, somiar amb competir amb les botigues grans sent-ne una de petita... El detonant, com en gairebé tot, va ser la relació humana, combinada, és clar, amb l’aparició de les primeres anomalies.

Per en M., la botiga era un segon començament, una mena de renaixement, l’oportunitat, també per a ell, d’esplaiar-se (sense les limitacions, els corsets que devia haver viscut en l’empresa familiar de la que venia). Al costat de la il.lusió, hi havia també un caràcter fort, amable, gairebé dolç, per fora, però ferreny per dins. Tenia la força de l’obstinació. Comptava també amb l’ascendent de l’edat, ja que potser era deu anys més gran que en D. La suma de tot això li donava prou aplom per fer les coses segons el seu criteri, sense acceptar massa les directrius d’en D. Anava fent a la seva. Al cap de pocs mesos ens trobàvem davant les primeres dificultats serioses. Pel que vaig saber ja llavors i més tard, en M. s’havia fet un embolic considerable amb la comptabilitat, comprant més del compte i acumulant impagats que donava gust. Ell treia importància a la cosa, però el cas és que havíem entrat en una espiral, escanyats de líquid i de crèdit, i amb els proveïdors trucant i pressionant cada tres per quatre. 

A això calia afegir-hi la peculiar manera que tenia en M. d’atendre els clients. El veies amb una cua de tres i quatre persones mentre ell, davant seu, s’allargava en  inacabables converses telefòniques, en la que tot eren circumloquis irònics, somriures complaents, cordialitats untuoses i efusives. I els clients de pedra, aguantant metxa. Un minut ho aguanta tothom, tres i quatre, ja no. Tot i així, la gent té una paciència admirable i no recordo haver vist ningú que trenqués la fila i toqués el dos (que és el que jo, amb tota probabilitat, hauria fet de trobar-m’hi). No estava dit, però, que els que podien tornar un altre dia, vist el panorama, tornessin...

Aquella escena, que es repetia constantment, em feia patir (i coneixent en D., estic segur que a ell encara més). Potser amb un excés de mesquinesa, sempre he volgut veure un valor en la part, per ínfima que fos (sóc dels que s’ajupen per recollir les peces de 2 cèntims, les d’un cèntim les deixo pels infants), obsedit amb la idea de que tot suma (allò tan català de que de mica en mica s’omple la pica, que, fent-ne un gra massa, potser ens ha dut a la ruïna moral i política, val a dir), amb el qual no suportava la idea de que se sotmetés la clientela a aital tortura temporal i psicològica. Tot i així, com els clients, encara que bullint per dintre, jo també callava: no treballava a la botiga i per tant no podia intervenir directament i menys obertament. El que sí feia, és clar, era transmetre el meu estupor, la meva escandalitzada preocupació a n’en D., qui  em donava la raó tot compartint la indignació i nerviosisme. Sí, la verbositat “dicharachera” del nostre soci, junt amb la seva deixadesa i liberalitat comptables, amenaçaven d'enfonsar el vaixell.