Brockwood (XIII)

PASSEJADA

Vaig fer una passejada pels camps i boscos circundants (un breu recorregut per pista asfaltada). L’espectacle principal són els arbres imponents. Els camps de blat estan encara per segar i fan maco de veure. Tot respira abundància i verdor. El paisatge, quan el bosc el deixa veure, és una successio ininterrumpuda de prats, extensions de blat, bosquets, línies, horitzó d’arbres i vegetació verda. En no pocs dels prats hi ha llanudes ovelles pasturant; sovint s’hi veuen corbs fent los companyia, al terra i volant al voltant: una curiosa combinació (simbiosi?), que no havia vist mai i que té un punt atractiu, pintoresc. Va ser fotografiant un d’aquests prats que potser vaig salvar la vida, o com a mínim la integritat física, ja que trenta metres més enllà, en mateixa carretereta per la que anava, s’hi va desplomar una branca grossa, com qui diu tot un arbre. Primer es va sentir un breu i fluix espetec, que va provocar el vol precipitat d’un ocell, i pocs segons més tard un "crac" i la caiguda del brancam envaint totalment l’estreta carretera.

Potser, tot i haver seguit caminant en aquella direcció, no hauria passat res, bé perquè la caiguda no hauria coincidit del tot amb el meu pas per allà o perquè hauria tingut el bon reflex d’apartar-me a temps, i en la bona dirección, al sentir el primer avís. Poc abans havia passat per allí mateix un ciclista i no vull ni imaginar el que hauria representat també per a ell que li caigués al damunt la massa aquella vegetal o que hi hagués topat sense temps a frenar (ídem pel que fa a un cotxe, és clar). Vaig escurçar la passejada i un cop tornat a casa vaig avisar en D.. El vaig acompanyar perquè ho veiés i decidís si calia avisar l’escola o les autoritats locals, però algun farmer de per allà ja hi havia passat amb la motoserra i havia deixat el pas expedit.

Vaig trobar que l’incident era una bona metáfora de l’existència: tot està tranquil, la sensació de seguretat i de placidesa ho amoroseix tot, i de sobte, sorgit de les profunditats de l’ésser, l’accident, la mort, el drama. Vaig recordar, per altra banda, el dia que fent footing pel parc-bosc de Luxembourg (Bambusch-Bämbech), d’una revolada, al sentir la fressa d’un arbre que s’abatia sobre meu, vaig tirar-me a terra fora del corriol per on venia, com si sentís caure una bomba. No havia vist o no havia fet prou cas d’uns senyals que informaven d’una tala (selectiva) en curs. El fullam d’una de les branques de l’arbre, un faig d’uns 20 ó 25 metres, va quedar a mig metre del meu cos. Em vaig aixecar i vaig seguir corrent, com si res, però en realitat fugint avergonyit de les expressions astorades, encara no revingudes de l’esglai i de la contrarietat, dels funcionaris llenyataires.

Hi ha alguna cosa de banal, d’anecdòtic en la mort (almenys en la que és per accident) que no s’ajusta bé a la solemne omnipresència de la nostra consciència. De la mateixa manera que el funcionament de l’ordinador depèn d’un cable d’alimentació o d’una bateria (i no hi ha res més estúpid que perdre un treball, un escrit, una obra, per un tall o exhauriment de corrent), la nostra vida també depèn d’aquesta dimensió “pedestre”, elemental, básica, d’una energia que ens ve de fora (i de l’ordre intern per poder rebre-la i aprofitar-la). Això, que havia de ser un motiu poderós per reflexionar sobre la nostra veritable condició i aprendre assumir-la, ens ha dut, en canvi, a una cursa infinita per mirar d’escapar-ne. Havíem d’aprendre a ser i viure en, des de, a partir de la pròpia mortalitat (entenent que allò etern no som nosaltres, que sols som vehicle, forma, ocasió), i no fem més que protegir-nos, cadascú amb ell, com l’únic bé sagrat existent en el cosmos. Tanta covardia i inconsciencia ens passarà factura, ja ens n’està passant.

ESPECTACLE

Al vespre vaig acompanyar la Joana al concert de fi de curs. Aquest any era més improvisat perquè part de l’energia i el temps se n’havia anat amb una representació teatral: Somni d una nit d’estiu, de Shakespeare. Exceptuant una peça de Schubert, tot van ser cançons o breus composicions dels mateixos alumnes. Alguns, algunes no ho feien del tot malament. La resta d’ alumnes, professors i alguns pares s’ho miraven i escoltaven de forma benevolent i còmplice. Tot molt en clau de broma i de sobreentesos grupals. Es van recrear també alguns clàssics (Hotel California dels Eagles i Ain’t sunshine de Withers). Les dues darreres actuacions, amb les estridències guitarristiques d’un tal Clive, professor, i la bateria atronadora a càrrec d’un alumne aparentment brillant i espavilat em van deprimir l’ànim i fer dubtar de tot, començant per l’escola i la seva labor pedagògica. Amb un excés de zel censurador, molt propi de mi, no vaig poder evitar de preguntar-me si l’escola no posava massa mitjans i decibelis al servei d’aquells quatre adolescents i en quina mesura no demostrava allò la feblesa de les ensenyances del mestre Krishnamurti, que, en principi, haurien hagut d’apartar tot aquella comunitat docent de les modes i reflexos diabòlicament roquers de la tradició anglo-occidental i portar la curiositat i la sensibilitat cap a gustos més subtils i autèntics...

Vaig deixar la sala d’espectacles un pèl decebut. M’ho he acabat prenent com una ocasió per exercitar la tolerancia. Que de fet ja tinc ocasió de practicar a casa, amb el marit de la J.. Fa dos dies ja vaig haver d’entomar el seu comentari de que U2 era un dels grups més grans de la història del pop anglès (o mundial, ja no recordo); sort que despres ho va matisar dient que de fet sols li agradaven 5 o 6 cançons d’ells. Jo, llevat de Bloddy Sunday, (la cançó que els va llançar a la fama, en la que reten homenatge a les víctimes de la matança perpetrada per l’exèrcit anglès en una manifestació pacífica a l’Ulster, a principis dels 70) no els hi he sentit res de suportable. Més enllà de les seves opinions discutibles, no es pot negar que el noi té fusta de músic. Fa un parell d’anys, a l’Albera, li vaig sentir unes quantes cançons acompanyades a la guitarra, el seu instrument, i la cosa sonava molt bé. Cantava Susan de Leonard Cohen que era un goig.

A la planta baixa de la casa que ocupem (uns 50 m2), entre espanyoles, elèctriques i acústiques hi ha 4 o 5 guitarres i algun sintetitzador o cosa per l’estil: mai he entès que la música necessiti tanta tecnologia, quasi com la guerra. Però deu ser la meva enveja barrejada amb la malfianca de la ignorància.

El seu és un estil balada mig folk. Em va semblar trobar-hi ressonàncies de més d’un canta-autor dels darrers 40 anys. Lletra pròpia. Tot plegat d’una considerable consistència. Toca guitarra i piano i té una bona veu. Força presencia. Diria que té possibilitats. Ahir va fer un concert; se’n va sortir bé.

Brockwood (XII)

A partir d’aquest punt transcriuré episodis solts, abandonant l’il.lació cronològica, el seu semblant o esforç. Començo aquest recull per on hauria hagut començar la crónica sencera.

ARRIBADA

El vol va anar molt bé. Ja he dit més d’un cop que no m'agrada volar (em sento un paquet al servei del caos sinó directament del diable), però el cert és que tot va anar prou fi. L’única petita, però punyent, contrarietat va ser que a l’aeroport de Girona se’m van quedar un xampú per estrenar (per a més inri em van confirmar que els destrueixen: res de donar-los a un hospital, residència d'avis o el que sigui, no fos cas que algú es fes un calerons fraudulentament...). Tanoca de mi, perquè alguna cosa sabia d’això i només que l’hagués posat dins la maleta facturada enlloc de dur-lo en la bossa de mà l’’hauria salvat. Mentre caminava, entre els últims, pel corredor de l’avió buscant seient, em va trucar ma mare: feia com vint dies que no li trucava i no ens parlàvem. Amb raó estava queixosa i és que no sóc prou bon fill. La inoportunitat de la trucada era un recordatori de que tampoc portava prou bé aquest nivell de la meva vida.

Pràcticament tot França sense nuvols i els darrers tres quarts d’hora de vol amb aquella capa típica de nuvols baixos de cotó, la part superior i visible d’un tou de d’opacitat com bruta. Tot va ser travessar la capa i entrar en una mena de verda grisor luxemburguesa.

Bournemouth. Bus cap al centre, a l'estació de tren. Tot molt verd. L'Angleterra de sempre, amb la seva antigor de totxo vermell i la seva modernitat cridanera, el seu bon gust clàssic i el seu utilitarisme lletjot. 16 graus i ambient humid de pluja recent. Estació antiga, amb solera. Tren que surt quasi d'immediat, quasi buit. Al costat tinc un grup de tres joves, una parella i un amic. Els observo, no entenc gairebé res del que diuen (i tampoc ho intento): ella molt anglesa, un dels nois com el John Lennon de jove, l altre mes grasset i més dels nostres dies. 3 ó 4 parades i baixada a Winchester. Temps igual de grisós però temperatura suau, un pèl fresca, tanmateix. Només tinc un pound (del canvi de l’autobús, pagat amb euros; el tren l’he pagat amb targeta) i amb això no em podria comprar ni la meitat d un cafè... Observo des d’un banc la gent, el tipus humans. A tot arreu hi ha dones que mirar, que fan patir d’una manera o d’una altra, d’un color o d’un altre. Sempre hi ha vida... Aquesta es renova constantment, repeteix formes i n’inventa de noves. He coincidit fins al tren amb un home d’uns 65 anys que és el prototipus mateix de l’home anglès: americana de camp (“sport”) impecable, bigoti, mirada afable per un xic espantada, amb un llibre a la mà (d’una escriptora de nom àrab).

Arriba el cotxe amb la J., en D. i la I.. Abraçades. Desfilem per Winchester, breuement visitat dos anys abans, quan vaig venir per llur boda. Edificis baixos de totxo i fusta, tot molt tradicional i atractiu (és un lloc de pasta); catedral bastant espectacular i curulla d’història. Acabem sortint al camp i al cap de poc entrem en aquest reducte anomenat Brockwood. Prats i turons coberts de gespa, ramats d'ovelles i, deixant més endavant, i tapat pels arbres, el vell edifici de l’escola (una antiga mansió color crema) i el centre Krisnamurti, modern però igualment adaptat a l’entorn, agafem un trencant de la carretera i arribem a dues cases potser bicentenàries. Els meus parents viuen en la planta baixa d’una d’elles. Tot està envoltat de jardí i bosc. Arbres de 20 i 25 metres, plantes de tota mena d’una exhuberància digna dels tròpics... L’interior és agradable i senzill; l'espai és limitat però sent estiu tot ha de ser més fàcil: estic instal.lat en el menjador amb un matelàs al terra.

Vam dinar al jardi (cosa que sembla és força excepcional). A la casa es menja el mateix que es cuina i serveix a l’escola (línia vegetariana); cada dia hi ha una anada i tornada de tàpers entre un lloc i l’altre. En D. i la J. marxen d'aquí unes poques setmanes a viure a Copenhague: ell vol mirar de reprendre la seva carrera de músic i allà té coneguts i algun suport (com és la possibilitat de gravar a un preu raonable en un molt bon estudi de gravació). S'agafen un any; si volen, poden tornar.

A mitja tarda marxen al sopar de fi de curs i jo em quedo fregit al llit. Torna en D., em desperta i em decideixo a fer una passejada. Encara fa prou clar. Faig una volta curta, de poc mes de mitja hora. Les passes em duen fins al "grove" (o "groveyard"?): ho havia entrevist en la meva darrera visita, però aquest cop ho he pogut observar, gaudir a pleret. Entrant per una tanca doble (amb el mateix sistema de tancament que he comprat per a la porta del recinte dels meus gossos: simpàtiques coincidències de la vida) et pots endinsar en una mena de parc que té bastant de màgic. Herba curta, potser segada (o recentment pasturada?) i una col.lecció d’arbres, bastant distants uns dels altres, impressionant: cedres, roures, sequoias... Arbres d’ una majestuositat encisadora, segurament els més magnífics que he vist mai. Arbres que per si sols ja són un bosc.

La calma és total, estic sol (llevat de la presencia furtiva d’alguns conills que fugen espaordits) i camino entre els arbres, visitant-ne un o l’altre. Per acabar-ho de fer perfecte, el prat va baixant en una perspectiva de llum ponent. Deliciós, pacific, reconciliador amb l'existència. M’entra una mena de nostàlgia, de sentimentalisme per tot el passat, el meu i de la Humanitat; un sentiment de tendresa per tota aquesta vella Europa que he anat visitant intermitentment, que he admirat i estimat, però en la que no he sabut adaptar me prou, que no he sabut aprofitar prou... Aquí les coses tenen aquella decència, aquella digna continuïtat que a casa nostra sovint manca: on tot sembla precari i alhora impostat, forçat, artificial, fruit de la imitació i l’ostentació abans de recaure i decaure en la deixadesa, l’abandó. És allò de pa per avui i gana per demà. 

Aquí les coses, es nota, no han deixat de “brollar”, encara que sols sigui aparentment, de forma natural de fa segles, sense interrupcions. Això dóna, procura una sensació de seguretat i de pertinença francament agradables. L’individu no s’ha d’inventar el seu propi món fugint del real: s’hi pot inserir, integrar, com un part més del conjunt. Tot plegat també és una farsa, una impostura, però almenys la superfície és prou coherent i bella perquè te’n oblidis i t’hi rendeixis. La coberta, la crosta del real és alguna cosa més que moda, simulacre, fingiment, expedient de supervivència momentània, equilibri oportunista, salconduit d’exitós frau. Tot sembla fer-se de cara a la galería, per sortir del pas, per quedar bé, per provocar enveja o ficar l’ull a aquest o l’altre. El regne de l’infantilisme salvatge, criminal…

En canvi, aquí, les coses aquí sí semblen tenir la solidesa, la densitat que es pot i s’ha d’esperar d’elles: es fan per elles mateixes i seguint el que dicten les normes inveterades, i no l’autosuggestió d’una cursa d’imatge o de beneficis, on tot es fa per fotre l’adversari polític o ideològic, enriquir-se, justificar-se o entabanar qui té els calers o qui t’ha de votar. Aquí hi ha un ordre i un sentit previs, superiors, anteriors als tripijocs polític-socials del moment. Allà sols tenim l'imperi de l'esnobisme nouric.

Bé, potser la meva capacitat de percepció està una mica distorsionada, però el cert és que mai no he sabut, a casa nostra, captar prou l’existència d’aquesta consistència, d’aquest ordre i sentit esmentats, almenys pel que fa, com a mínim, 50 anys. Com dic o deixo entendre, allà baix tot sembla connotar precarietat, provisionalitat, improvisació; tot se’ns apareix com un decorat de fira barat que aviat serà canviat, desplaçat o destruït. La democràcia, la carpa d’un circ populista i nepotista; el pensament i debat polítics, una grollera i analfabeta pantomima; l’activitat productiva i creativa, l’excepció perseguida; el futur, el descampat de sempre, ara asfaltat. 

Brockwood (XI)

Aquest matí ha estat el torn dels hivernacles (netejar, escombrar, plantar, arrancar males herbes, regar…). Lh’ivernacle és un lloc que sempre m’ha resultat atractiu (sempre que no sigui una d’aquestes instal.lacions modernes recobertes de plàstic opac, és clar). Si un es para a pensar, l’hivernacle tradicional, de fusta amb finestres de vidre, és un punt d’intersecció  entrenyable, amable entre la natura i l’espai humà, artificial de la casa; és com una zona de pacte, de compromís entre ambdós mons. També és un món de precisió, d’”artesania”: les llavors, el planter, les hibridacions, les plantes rares, els graus d’humitat i de temperatura, els fitosanitaris, els adobs… L’agricultura “punta” o la punta de l’agricultura. Es podria dir que l’hivernacle és la marca, la prova de la culminació del procés civilitzatori en el camp de l’horticultura: la millora d’espècies, el refinament de sabors, la matisació de colors, l’increment del rendiment.

En principi tinc molt de recel davant dels estadis avançats de totes i cadascuna de les branques productives de l’activitat humana, però el motiu no rau, i és important d’assenyalar-ho, en la sofisticació en ella mateixa, sinó en els mitjans que s’empren per dur a terme aquesta. Per a mi hi ha, tres barreres almenys que no s’haurien de franquejar: el maltracte als animals, la manipulació cel.lular (biogenética) i l’utilització de substàncies de síntesi (per a provocar o afavorir reaccions, creixements, mutacions, immunitats, etc.). Es pot i s’ha de jugar amb les forces de la natura, acompanyant-les; sóc contrari a forçar-les, a desnaturalitzar-les. En el món sobren biogenetistes i químics i falten horticultors i herboristes, per dir-ho resumidament i gràfica. Pel que fa als que per tal de trobar la clau d’un perfum o d’un fàrmac són capaços de matar, torturant-los, milers de rates o de conills, tinc dubtes de que mereixin formar part de la Humanitat.

Aquesta triple frontera que a la investigació de tota mena hauria de respectar, em recorda (i de fet en part s’hi inspira) en la declaració que va fer en una entrevista un eminent físic, hores d’ara certament desaparegut ja fa temps, i de qui malauradament no recordo el nom.

Deia aquest científic, entonant un mea culpa i ja retirat (altrament l’haurien intel.lectualment linxat i cessat ràpidament) que la generació d’investigadors de la que ell formava part, mai no hauria hagut de traspassar tres límits. El primer era el de l’àtom; el segon el de la cèl.lula i el tercer no el rocordo! Dissortadament no arribar a entrar en la meva memòria o en va fugir de forma primerenca. Fa anys que em pregunto què podria ser aquest tercer element. El primer circumscriuria el quefer de la física; el segon, el de la biologia i química (i per extensió i derivaió la medicina i la farmacopea); el tercer ? L’espai còsmic, tal vegada? El món de les ones? Per molt que m’escarrasso no veig, no intueixo quin podria ser el tercer interdictio…

Deia aquest científic, entonant un mea culpa i ja retirat (altrament l’haurien intel.lectualment linxat i cessat ràpidament) que la generació d’investigadors de la que ell formava part, mai no hauria hagut de traspassar tres límits. El primer era el de l’àtom; el segon el de la cèl.lula i el tercer no el rocordo! Dissortadament no arribar a entrar en la meva memòria o en va fugir de forma primerenca. Fa anys que em pregunto què podria ser aquest tercer element. El primer circumscriuria el quefer de la física; el segon, el de la biologia i química (i per extensió i derivaió la medicina i la farmacopea); el tercer ? L’espai còsmic, tal vegada? El món de les ones? Per molt que m’escarrasso no veig, no intueixo quin podria ser el tercer interdictio…

Bé, entre una cosa i l’altra crec que m'he guanyat prou el dret de ser aquí. Estic per tornar a provar això de la piscina (tot i que encara està núvol) i qui sap si no algun “luxe” com visionar un DVD a la sala dels ordinadors. Finalment ha plogut, mentre dinàvem. Teòricament havia de treballar també per la tarda, però en D., que em fa de cap, ha decidir que no cal. Estic doncs en un dels moments dolços del dia. Dinar abundant, a discreció, lectura en un espaiós saló desert... L'escola, com deia, és ja pràcticament buida de gent; alguns pocs estudiants, un grapat de mature students, i alguna figura més destacada en la seva borrositat, com jo mateix. Ombres, figures humanes, talment fantasmes que van i venen en silenci i calma. Sensació d'anticlímax, com diu en D.. El reflux d'una marea en retirada; compàs d'espera. Un moment dolç del dia, en un període igualment dolç de l'any (per als connoisseurs). La indeterminació com a refugi, la digestió com a prórroga. Valors universals.

Em vaig quedar llegint al menjador (que fora de les hores dels àpats és com una gran sala d’estudi), donant una volta per la biblioteca i escollint cambra per dormir-hi a partir d'avui. Em vaig quedar tambe una estona fent de mainader de la I. passejant per l'hort: vam collir fresons, perseguir una mare anèc i els seus cinc aneguets. Sempre evitant les ortigues, un perill de l’hort i de la contrada en general.

Brockwood (X)

Ahir vaig estar treballant a l'hort unes tres hores. Distret. Vaig descobrir una eina que m'aniria molt bé per a l'Albera: és com un estrep tirant a afilat a la punta d'un pal; té una mica de joc (anant dels 40 als 10 graus d'inclinació, més o menys) per suavitzar la força que has de fer quan, clavat al terra, el tires cap a tu i passa, segant les arrels de les males herbes, a 2 o 3 centímetres de profunditat. D'una sola estrabada talles per sota una franja de 40 o 50 cm de llarg per 60 cm d'amplada (o menys si es tracta del model estret). Sembla que és una eina suïssa o almenys un invent suís. Existeix, més ampla, la versió muntada en dos braços de fusta amb una roda metàl.lica estil rudimentari a l'extrem: actives cap enrere i t'emportes, segant-ho, com dic, tot el que vols.

En fi, curiositats de l'enginy humà. Sempre he tingut molta fal.lera pels invents que emprant la simple força humana i fent valer el joc físic de forces elementals a través de materials senzills com la fusta, el ferro, la corda (el cànem), el cuir, la pedra, la banya, etc. aconsegueixen fer el que les mans no poden o si més no facilitar i multiplicar el seu treball de manera significativa. Crec que ens hauríem de mantenir i tirar més de veta d'aquesta mena de recurs, reservant el motor elèctric i d'explosió per les tasques impossibles de fer altrament.

L'altra feina va ser collir "French beans" (del color dels llavis dels que han begut més del compte, són indis de naixement o passen fred, que un cop bullides es tornen verdes) en el greenhouse.

Un cop més, on sinó?, vaig dinar ja a l'escola, comprovant un cop més com el bon gust, els espais i materials a l'"antiga" són omnipresents. La J., que s'estima molt el lloc, i li agrada recordar-me i recalcar-me les normes que regulen la seva existencia (aquests són els dallonses, no pots anar sol per aquí, no està ben vist fer això, els horaris són aquests, això s'ha de deixar aquí, pots fer això o instal.lar-te aquí, l’staff té aquests drets o deures, els mature students han d'ajudar en això, etc.) i té, com jo, i segurament tots els capricornis, aquest gust per l'abundància material (casernària, hospitalària, penitenciària o el que sigui, com ara la col.legial) em va ensenyar la cuina -on em va acabar tocant fregar quatre trastos vestint un impecable davantal verd (no blau, per a una funció o responsabilitat diferent)- i totes les dependències adjuntes (rebost, cambra freda, etc.). L’ordre, la netedat i la profusió de recursos produia aquell sentiment de satisfacció i de seguretat que suscita la visió de tot el que es sòlid, decent, maco, útil. El color crema, la fusta i la rajola blanca reinaven en unes línies d'espai molt anys 30, molt Tintin. Per a mi, el món tal com hauria de ser... Tot en un ambient bastant reglat per les tasques compartides de manera rotatòria.

Sembla que la cosa, l’escola funciona prou bé, bàsicament gràcies a donatius (provinents de fortunes de ves a saber quin origen: punt feble a la vista...), puix que estant ampliant l'escola amb un nou edifici (es obligat que els diners disponibles s’inverteixin en l'escola: no hi ha repartiment de beneficis). La J., segurament amb raó, és critica amb aquesta iniciativa: creu que els diners s'haurien d'invertir en l'escola ja existent per tal de fer-la més sostenible (em va parlar de 400£ diaris de fuel, cosa que a mi em sembla impossible, però tal vegada és així). Va desaprovar igualment l'actual calendari, que fa que els estudiants i els professors marxen ara (la majoria ja ho ha fet), just en el moment de màxim esplet de l’hort... Es fan algunes conserves i es congelen algunes coses, però bona part de la collita es perd. El que hauria de ser l'eix vertebrador de la cosa (l'autoabastiment) es converteix així en un simple gest simbòlic, en una mera mesura propagandística... No van, no anem bé.

Brockwood (IX)

A  diferència de França i d’altres països, a Anglaterra, pel que tinc entès, durant segles ha existit una aristocràcia rural perfectament orgullosa de ser-ho, plenament integrada i representada en el poder i la capitalí. El camp anglès, tan opolent i civilitzat, no ha estat mai sinònim de retard, d’anacronisme. De fa segles que ha estat entès i organitzat en termes d’agricultura productiva, en sintonia i complicitat amb l’activitat industrial. El pragmatisme utilitarista, les guerres exteriors i l’obnubilament imperial han llimat i dissolt la conflictivitat latent, existent per mor de la rígida divisió social. Per bé que no ho aconsegueixen del tot, és clar, tal com ens recorda l’escriptora Emily Brönte amb els seus Cimalls borrascosos o la pel.lícula Tess (basada en la novel.la d’un altre monstre lletrat, en Thomas Hardy, crec); aquesta darrera (si no m’erro obra de Polanski, amb una Nastassja Kinski (que no quinqui) insuperable, immensa, absolutament superior) reflecteix amb una intensitat i amb una fidelitat corprenedores el pacífic escolament d’una existència burgesa trufada de dolç materialisme: l’engreix llustrós de les ovelles, el tremp dels nous cavalls, el plomall tornasolat del paó o del papagaio fet venir de l’altra punta del món, el pelatge i rapidesa de la nova cadellada de gossos, la fragància i la tonalitat de les flors exòtiques sobreviscudes un any més gràcies a l’hivernacle, etc. En altres paraules, l’hedonisme quotidià, també o sobretot dels detalls, de les coses petites, erigit en religió i cadència vitals.

Tot i això, i més, flotava a l’aire del Thomas Lord Pub. La companyia no mancava.

Vam acompanyar les birres (per compte sobretot d'en D., que tot i així està prim com un tauler, jo limitant-me a una mitja pint i la Joana a un suc) amb tapes de la casa: formatges, patates fregides a l'estil antic, amanida, mantega: tot productes de la zona de qualitat (pel que es diu, se sap i el tast tampoc va desmentir). El Thomas Lord aquest és el pare (o un dels pares) del cricket, esport que va néixer a Hampshire. Sempre m’ha cridat l’atenció per la quantitat d’interrupcions que pateix el curs del joc i pel calurós –es juga a l’estiu- enfarfagament de la indumentària reglamentària de la seva pràctica: cobriment de dalt a baix amb roba blanca -vull creure que de cotó i no de llana- amb sabates i gorra de visera igualment blanques, els distintiu entre equips limitant-se a alguna ratlla de color. Això per no dir res del bat, apte per obrir caps o síndries pel bell mig. Resumint, un joc que sembla un parany d’avorriment i d’incomoditat perfecte. No deu ser ben bé així.

Quan ja portàvem una bona estona macerant en la parsimònia cadenciosa dels que creuen que el món no va bé perquè no és prou britànic, no té prou interioritzades les regles de joc que cal respectar, l'I. amb o sense motiu, va esclatar en un plor, vam dedicir marxar.

Brockwood (VIII)

Anit vaig tenir una segona conversa sobre la mentalitat Brockwood amb la J. Vaig descobrir una J. d'una intel.ligència i profunditat insospitades. Sempre m’havia semblat una persona desperta i lúcida, però no li coneixia aquest grau de curiositat i exigencia intel.lectual. Resumint molt, el que busca l'ensenyanca de Krishnamurti és crear allò ja apuntat d’un sol individu entre un mateix, els altres i el món. Superar l'ego i tot el món de crispacions, més producte de la nostra ment que no existent per ell mateix. Vaig fer l'advocat del diable tot el que vaig poder: que si el món té una dimensió irremeiable irreductible, que si la salvació espiritual sols és possible per a individus aillats, mai per al gran nombre (com la fe, oberta a tothom, però en la pràctica reservada als escollits per la gràcia), que una cosa és la potencialitat i l'altra l’efectivitat, que el món es necessàriament imperfecte perquè no som Déu i que per tant sols Déu ens pot treure del nostre pou...

No vaig poder evitar treure tot el que porto de conviccions judeocristianes amarades de culpabilitat, de pecat original i d’apocalipsi com única escatologia possible. A mesura que m’esplaiava em va sorprendre veure fins a quin punt estic lligat a aquesta visió de les coses (que no sols són cristianes, ja que també hi ha elements moderns: el darwinisme social, la lluita per la supervivència com a moral, el pessimisme fatalista materialista, etc.). Suposo que sóc carn de teràpia, però sempre he optat per el meu propi terapeuta, ni que fos perquè surt més barat.

Des de fa uns dies l'escola està pràcticament buida, el que ho fa tot encara més “balsàmic” i aristocràtic, si es vol. El temps segueix sent prou bo.

Com segurament no estic prou bé en la meva pell m'està costant (i per moments desagradant) tractar amb humans: massa responsabilitat i complicacions (per moments en tinc prou amb assumir el pes dels meus 85 quilos d’inestabilitat, sempre a punt, cada tres segons o tres passes, de desplomar-se sobre meu i d’arrossagar-me a l’abisme).

A vegades em recreo imaginant-me en el paper humil (sinó humiliant, venint d’on vinc o sent com sóc) de l'escombriaire, el sagristà, el porter, el conserge, el sepulturer, l’escarceller, el repartidor, el transportista, el jardiner, el vigilant, el venedor de bitllets de metro... Feines ben subalternes, amb escassa responsabilitat, solitàries, mecàniques... absents. La mortificació, la pentitència, la discreció, el perfil i vol baixos com a modus vivendi... Penitenciagite!! exclamava constantment, a tort i a dret, el monjo mig foll de El Nom de la Rosa. Sempre l’he entès d'allò més bé.

Al final m’han acceptat de guest helper (ja veurem quina de les dues coses pesa més), amb un horari de 4 hores al mati i 2 a la tarda. Un goig això de tenir la teva pròpia habitació amb bany, accés a la cuina, a internet, a la biblioteca... Això és com viure en un monestir però sense maitines. El tenir una tasca a fer també em centra mentalment i em vincula una mica al lloc; em dóna aquests drets esmentats, em permet relacionar-me una mica amb els quatre membres de l'staff que corren per aquí, (tot i que, com dic, tampoc estic massa sociable: sigui per introversió, per mandra o el que sigui  prefereixo estar amb mi mateix i amb els succedanis vitals de la lectura, l'escriptura, la meditació més o menys vaga…).

L'I. està molt divertida i sembla que ja no em té por; ahir vaig estar sol amb ella per l'hort i no va haver-hi problema: ja no fa ganyotes ploroses quan em veu. Millor, tot i que en tot cas prefereixo suscitar rebuig que indiferència: tota la nostra vida és una lluita, al cap i a la fi inútil, per superar la inexistència, la invisibilitat que pesa sobre el nostre ésser des del primer dia... No valorem prou la comoditat del no-ser; provocar rebuig o admiració implica unes conseqüències que cal "gestionar", i això sol ser feixuc. 

Dormint a l’escola, com faig de fa poc, deixo més tranquil.la a la família, i els permeto centrar-se en els preparatius de la marxa amb menys entrebancs i distraccions.

L'altre dia, al vespre, vam anar al pub Thomas Lord. Gràcies a la targeta argentada (l'altra, la groga, és la “reserva estratègica”) vaig poder obsequiar amb unes cerveses, sucs i unes "tapes" locals. Que sigui posseïdor d’una tarjeta platejada ja té conya i indica a quin grau de disbauxa creditícia hem arribat... Es tracta del pub més famós de Hampshire, que és com dir d’Anglaterra, a uns deu minuts en cotxe. Molt clàssic. En D. em va explicar que l'origen dels pubs eren cases "PÚBliques", és a dir cases privades que obrien al públic per servir beguda. De camí cap allà vam fer benzina: caríssima. Sembla que està súper taxada (fins a un 50%).

El lloc era francament agradable (estampes antigues, ambient campestre benestant, vinyetes humorístiques, ambient relaxat, comfortable). En aquell ambient era fácil ficar-se a la pell del gentleman farmer que no ha viscut mai la por d’una revolució o d’una guerra civil (almenys des de 1688) i que sols espera noves del preu del blat provinents de la capital o vaporoses notícies, amb aura de drama gloriós, dels confins de l’imperi ultramarí. Entre aquelles parets farcides de fumada història, aquelles grasses vistes ajardinades, aquella fusta gastada per innombrables vesprades era natural, impossible no imaginar-se, representar-se, sentir el goig de viure de la gentry.

Brockwood (VII)

És un personatge curiós. Com dic, molt apreciat i estimat aquí a Brockwood (on té ascendent per la seva experiència, la seva personalitat, la seva docència). Té una veu com de baríton, diria (mes aviat greu, doncs), amb un accent més aviat dur (que potser li ve de la seva infantesa a New Castle). És alt, prim, amb cabell bastant llarg ondulat, porta bigoti i “perilla” tallats curt, ulls grisosos. El seu rostre és com de xacal i de ratpenat; bastant en la línia d'en Polanski, amb un toc vampíric. Una bellesa diferent, poc freqüent. Faccions bastant jueves, si es vol. El seu somriure és il.luminador. Té bastant sentit del humor. Sovint se’l veu com concentrat, més serios que preocupat. No sé que té que em recorda en L. B. (el tipus de pell, la saviesa, la seguretat un pel indolent?); tots dos semblen vinguts de móns estranys, més o menys mitològics (l'Atlàntida) o marcians.

Té un cert gust per l'estètica cow boy: barrets d'ala ampla, cibelles cridaneres, botes camperes, m’ha semblat.. I de fet la seva música (dimarts va fer un recital acompanyat pel profe guitarrista) té un punt country i/o Neil Young (o era Jethro Tul?) agradable. Canta amb veu potent, les lletres són seves (que no entenc o no segueixo però que no deuen estar malament, ja que és un tio intel.ligent i sensible). A banda de la guitarra també toca el piano: el poder màgic de la música…

Vol, en paraules de la J., trobar la manera de viure i fer música en clau espiritual; no ho té clar (no n'hi ha per menys), pero trobo maco que ho vulgui intentar.

La J., tot i la seva “conversió” krishnamurtiana, segueix sent la persona “sudista”, de viure i deixar viure. En D., sembla ser més exigent (és un producte de l'escola, que és com casa seva), és, com diea, bastant critic amb el seu funcionament: ell tendiria a la radicalitzacio, a la major fidelitat a les ensenyances inicials. Ahir mateix, durant el sopar, entre els cinc o sis membres de l'staff (entre ells en D. i la J.) es va entaular una discussió sobre el darrer speech d'un dels directors. Es va criticar que s'hagués centrat massa en la disciplina, les normes. Estaria resultant cada cop més difícil transmetre l'esperit krishnamurtià del lloc i s’estaria caient en la normativització i academització de la institució... Previsible, diria jo, i dificil d'evitar: si el cicle educatiu segueix amb les universitats, aquestes marquen la pauta; els nanos s’han d’adaptar als inputs mentals i comportementals que les universitats demananen i esperen d’ells…

La J. i en D. marxen a Dinamarca i estan bastant pendents d'organitzar la seva marxa: tancant temes d’aquí, buscant ferry, pensant què deixen i què s'enduen (viatjaran en un cotxe que és com un 600). Van a Copenhaguen per al tema de la carrera musical d'en D. (que ja te mig enllestit un album), però tambe per escampar la boira i viure una llibertat juvenil que aquí no pot esplaiar-se totalment; no tant per les normes imperants (que també, com la prohibició de beure alcohol - cosa que a n’en D., aficionat a la cervesa, l'afecta-, o, suposo, el fumar, que deu estar mal vist), com per la dedicació constant que han de dedicar als alumnes i a la bona marxa del centre en general, tot plegat molt absorbent, sembla (propi de la vida en comunitat, almenys educativa). Els hi guarden el lloc un any: poden marxar sense cap mena de contrapartida i, si volen, poden tornar. No es pot negar que no està malament. Volen provar, tastar el món per ells mateixos, sense proteccions (amb la sola “xarxa” d’un retorn assegurat, si plau o cal), sabent que és ple de paranys i de dificultats. La J., en això, potser ja té més experiència que en D.. Sembla una iniciativa sana i àdhuc necessària. Tenen estalviat per a tres mesos, després es veurà. Si van mal dades tornaran aquí; és un salt amb xarxa, ni que sigui transitòriament. 

Brockwood (VI)

Brockwood, com tot individu o grup d’individus amb voluntat de canviar les coses, navega entre totes aquestes coses, totes aquestes idees i temptatives, sent víctima, com la majoria, de les contradiccions i limitacions pròpies de l’ésser humà. Posats a dir, diria que li falta radicalitat. No sectària és clar, sinó en l’exigència i coherència. Ho qualificaria d’experiment "benintencionat" per a gent amb uns certs mitjans i ganes de que els seus fills provin quelcom diferent (segurament des d'un idealisme mes o menys culpabilitzat i culpabilitzador).

La cosa funciona des de l'any 70, engegat en vida de Krishnamurti (mort el 1984, crec). La bona voluntat i amabilitat del lloc i de la gent que hi estudia i treballa són bastant indiscutibles, però no puc assegurar que sigui realment, com proclamen, “a totally different way of learning". Com qualsevol institució humana funciona amb els seus mites, els seus herois, el seu organigrama, els seus ritus iniciàtics, el seu classisme intern, les seves prohibicions, els seus símbols, etc. i això sempre té la seva part rígida, falsa, coartadora. Pero és inevitable i necessari per tal de fer anar l'organització i arribar a uns resultats més o menys tangibles i diferenciats; per imprimir un segell, un ritme, un sentit de comunitat, un esprit de corps: Finalment no deixa de ser un internat i cal un mínim de filtres de cara a fora i de disciplina de cara a dins.

Per altra banda cal tenir present que en Krishnamurti es resistia molt a que li assignessin el paper de guia. Va escriure molt però bona part del llegat del seu mestratge és obra de deixebles. Reivindicava molt una cosa que comparteixo totalment: la llibertat amb responsabilitat. En quasevol cas no l’he llegit prou, ni conec prou la seva obra per criticar-lo. Va tenir l’encert de renunciar al lideratge del moviment teosofista que la impulsora, la Madame Blavatsky, li oferia en safata. Posats a fer comparacions, el compararia amb en Rudolf Steiner, el fundador del moviment i mètode educatiu Waldorf, diria que més centrat, però, en el tema ètic i menys en l’ecològic que aquest darrer. En tot cas, tant un moviment com l’altre són concomitants i, poc o molt, tenen filiació amb el corrent “utopista” de la segona meitat del segle XIX (Arts and Craft, fourrierisme, proudhonisme, etc.) que se sol englobar sota el terme de “socialisme utòpic”. 

Dit això, i sigui dit de passada, reconec que més d'un cop m'ha temptat la idea de la secta: entregar la teva vida (que ets incapaç de dirigir i de la que no saps treure profit) i encomanar a algú altre que posi equilibri, direcció i sentit, els que siguin, a la teva existència... És clar que és perillós: sol haver-hi abús. Tanmateix anar de nàufrag també ho és bastant. Passa, però, ja hi estic habituat a això darrer i quasi li he agafat gust. L’experiència aquesta de Brockwood m’arriba molt massa tard. Estic molt massa acostumat a la meva llibertat (encara que sigui autodestructiva) com per venir a posar-me al servei d'uns adolescents que se m'apareixen quasi com extraterrestres (i jo sens cap mena de dubte a ells)... He  traspassat determinades fronteres nihilistes que potser ja no tenen retorn.

Com ja he dit, qui podria avalar-me de cara al centre és sobretot en D. i suposo que per ell mateix, i sinó per la mateixa J., ja veu que no acabo d'encaixar-hi prou...

I parlant dels meus amfitrions, diria que en D. (que, per cert, la meva mare anomena Denver, quedant-se tan ampla) és un tio bastant complert, amb força carisma i competent en lo seu, que no és poc (músic, sanació natural, horticultura). Aquí a Brockwood gaudeix del reconeixement general. És un home de pro, d'un cert exit, en el seu punt de màxima potencialitat... Algú bastant idealista i criític (comencant per la mateixa escola i pel seu propi país, a qui acusa de fer guerres a base d'urani empobrit). Em cau bé, malgrat un exterior aparentment un pel eixut, sec, tallant.

Brockwood (V)

El problema, en el fons, no rau en l’idioma (en alguna llengua s’ha d’entendre la gent), sinó en la mateixa pretensió de voler pensar globalment la solució dels problemes del món, saltant-se, com sospito que fan, la infinita variació, “declinació” d’aquests mateixos problemes segons el lloc i els respectius habitants. Val, es busca el denominador comú (del problema i de la solució), però tinc seriosos dubtes de que no s’incorri en la precipitació de buscar respostes ràpides i sols aparentment vàlides. No sé si es té prou en compte la complexitat de tot plegat…

Sempre penso en el cas de Jesucrist, del que es diu que no va fer res concret, "polític" per la llibertat del poble d'Israel subjugat pel jou romà. Ho entenc i alhora no ho entenc. Em desconcerta. Gandhi, però, sí que va fer molt per alliberar l'Índia... Jesucrist és superior a Gandhi, però Krishnamurti potser no. Seria interessant saber com va viure en Krishnamurti el procés d'independència del seu país d'origen. Per mi que havent nascut en una família amb molts vincles amb el Regne-Unit, i rebut una educació molt British, se'n va poder desentendre bastant, tant emocionalment com material. Així qualsevol...

Tot això per dir que l’emancipació global, general, individual ha de passar per totes i cadascuna de les trabes que atenallen l’existència humana. No veig gens clar que es pugui fer dracera i passar directament a la darrera: vull ser millor, bona persona; la unió amb el cosmos, amb la divinitat em procurarà pau i serenor, em desentenc del segle i de les seves lluites i maldecaps… No dic que sigui massa fàcil fer això, però sí que hauria de ser una opció monacal. El que no s’hi val és jugar a aquest plantejament romanent en el món secular i beneficiant-te d’uns o altres avantatges. O lluita ética o retir espiritual, una de dues…

I tanmateix, jo també estic per la superació del nacionalisme (en el que veig un reduccionisme), però no des de falses, artificials unitats imposades des de dalt, des del poder, sinó des de la base. L’anàlisi marxista ho deixa molt clar: el que determina les coses és la infraestructura (com es produeix la riquesa i com es distribueix). La superestructura (les relacions socials i la representació cultural de la realitat) és un reflex, una “traducció” d’aquella, que sol justificar-la i referendar-la o que, en el cas de criticar-la, està condemnada a la impotència mentre no n’alteri les condicions de manera pràctica, efectiva. Tot es juga en el primer nivell, doncs, en el camp del treball, de la producció dels mitjans per satisfer les necessitats: a  "primera línia". I és aquí on sóc del parer que el comunitarisme, una organització social comunitària (amb el que això implica: vinculació al territori, economia local, escassa jerarquia, transparència, democràcria directa, etc.) pot marcar, fixar les condicions perquè el treball i la necessitat no siguin causa d’¡njustícia i de sotmetiment d’uns a uns altres.

El cooperativisme, el col.lectivisme, l’autogestió han anat sempre en aquesta direcció i segueixen anant-hi. Finalment, es tracta d’una hibridació entre el millor del comunisme i el millor de l’anarquisme. Catalunya  compta amb una bona tradició teòrica y pràctica al respecte. Personalment, com ja he dit algun cop, hi afegiria l’espiritualitat: per salvar la distància, irreductible, entre l’expectativa i la realitat concreta, evitant d’aquesta manera que la frustració, consubstancial a l’experiència humana, no aboqui a la discòrdia i a l’enfrontament entre humans.

Brockwood (IV)

D'aquí mitja hora o poc més tornaré a l'hort. Abans d'ahir, mentre carregava fems (amb cucs protestant desesperadament) van venir de visita un grup de nens de 6 ó 7 anys. Va tenir una fugaç i lleu consciència del fenomen del pas del temps afegit al de la successió, l’alternança de papers: fins "ara" jo havia estat el nen que anava a llocs lliurament i em trobava amb "treballadors" desconeguts, solitaris i tirant a vells... Abans d'ahir jo era aquest "vell" ocupat en tasques manuals, silenciós, solitari, i els nens, jugant i passejant per allà, eren uns altres ulls, unes altres consciència, però en el fons la mateixa, els mateixos ulls que havien estat els meus, la mateixa ment, consciència que havia estat la meva, sempre, fins com qui diu abans d'ahir. Inversió de rols, substitució dels executants anteriors pels següents... De protagonista, “subjecte”, havia passat a la condició de “decorat”, de fons visual. La roda de la vida i de la mort. La forma que domina continguts, particularitats, voluntats. Estem atrapats...

Ahir va ser un dia de feina en equip. Un o dos cops a l'any tot l'staff disponible es posa a treballar a l'hort. Els alumnes ho fan igualment en alguna ocasió. Treballar en grup a l'aire lliure sempre m'ha semblat l'ideal. Sempre he buscat i somiat en això. És un antidepressiu eficac. És el que volia, buscava quan vaig posar en marxa lo de l'Albera. No he sabut estimar prou (el concret); he preferit l'ideal al real (en el que no he sabut veure, trobar la part d'ideal ja manifesta, ni la resta en potència), la idea a la vida... I ara em trobo a les portes de la vellesa, sol i tocat físicament. Premi a la meva perseverança.

Vaig estar regant les tomaqueres del greenhouse amb aigua barrejada amb purí de Silfitum. Segons en D., que en sap un niu, el Silfitum es imprescindible en un hort. Des del punt de vista de la salut humana les seves propietats curatives també són extraordinàries, tant per a talls com per a esguinsos, per a fractures (en aquest darrer cas el ossos trencats han d'estar ben aliniats ja que el silfitum afavoreix i accelera la soldadura).

Aprofundint una mica més en l’ideari que impera a Brockwood, sembla que l’objectiu és crear un jo global amb els altres i el món, deixant de banda tot el que son afirmacions nacionals que serien barreres i projeccions de l'ego que dificulten aquest objectiu. Almenys això és el que m'ha semblat entendre de les explicacions de la J.. Ho entenc, i per moments ho arribo a subscriure, però considero injust que no es negui l'existència de les nacions ja existents (no m’ha semblat detectar cap intenció en aquest sentit) i en canvi es privi de reconeixement les que volen accedir a la condició d'estat: trobo que és un greuge comparatiu inacceptable i injustificable. O tots o ningú; la Història no s’ha acabat, ha estat sempre una cosa viva, en moviment. Qui pot afirmar, i des de quina posició interessada ho fa, que ja s’han operat tots els canvis que s’havien de fer? Per què això seria sols vàlid en el nombre d’estats i no en la ciència? Ambdues activitats estan igualment subjectes a la transformació, des del moment que són obra humana. Per què sols s’admetria l’stato quo “estatal” i no en la resta de dimensions del fer humà? Un cop més, o accepten que tot es pugui moure o neguem aquesta possibilitat a tot: l’immobilisme selectiu és una aberració.

Dit això, tendeixo a pensar, i aixi li vaig dir a la J., que bona part de la conflictivat del món es deu, és producte del no reconeixement de la identitat nacional de molts grups humans; a la circumstància, doncs, prou comentada, de que no totes les nacions tenen el seu propi estat que les reconegui i empari. Són molts els que davant d’una afirmació d’aquest caire diran que la conflictivitat ve per una altra banda: per l’escassetat dels recursos. Val a dir que per a mi ambdues causalitats es confonen: el poderós s’apodera dels recursos del feble i, per tal de perpetuar la rapinya, li nega a aquest la seva condició de nació per tal de negar-li així el seu dret sobre els seus propis recursos, la legimitat del seu ús preferent sinó exclusiu. Si no ets subjecte no tens sobirania, i si no ets sobirà no ets, no s’et reconeix, prou responsabilitat per disposar de tu mateix… ja que no existeixes pròpiament.

Sembla que això, aquí a Brockwood, no “passa”, no “entra” bé. Hi ha un rebuig implícit (o explícit) del nacionalisme, que posa dins del sac de tot el que reforça l'ego i crea distància amb els altres. Aquí es vol treballar per al conjunt de la Humanitat i les diferències han de ser apartades, aparcades, silenciades o alguna cosa així... Em sembla un pel simplista i excessivament abstracte… i esbiaixat en la pràctica: o molt m’equivoco o tot l’ensenyament és fa en anglès (i per tant amb mentalitat anglòfona sinó anglòfila?). El que s’en diu “universalisme” fet a mida… dels propis interessos i necessitats. Un universalisme “casolà”, on la primera màxima, consigna diu que cal escombrar sempre cap a casa, fins que la realitat i el que tenim en el cervell s’anivellin en una identitat tautològica… Me n’adono, però, que la meva crítica és inexacta, insuficient, massa superficial.

Brockwood (III)

Abans d’ahir vaig pujar, finalment, a la torre d’aigua (quadrada, de maons sense a vista i sense ni pintar, amb un coronament de merlets de pedra). Estil molt Tudor o Stuard, no sabria dir. Hi ha un parell d'aules per a les classes de química i fisica. Bones vistes. Què seria una mansió anglesa sense torre... Albirar l’horitzó, dominar la propietat i tenir-hi tancat i encadenat un familiar grillat.

Anit va haver passi de peli al saló (que no te res a envejar al del millor parador de turisme, per comparar-ho amb alguna cosa), en pantalla gran. Un luxe. Un clàssic: Strangers in a train. Gairebé no segueixo l'anglès americà (inclús el dels 50) però ja l’havia vista, almenys parcialment, i la impecable i elegant fotografia compensava perdre’s bona part dels diàlegs. Moltes escenes, moments de la peli m'eren com nous. Entre les novetats, descobriments hi havia el  personatge que fa de promesa de l'heroi (Farley Granger, que va fer entre d’altres Senso): una mena d'Isabella Rossellini avant la lettre. El fort és que, en femení, tenia la mateixa cara que en V.C. Pero a banda d'aquest curiós detall, val la pena fixar-se en l'extrordinari joc d'ulls que té, fa: no havia vist mai uns ulls tan expressius, humans, intel.ligents. Tota la força de la personalitat de l'actriu està en aquell parell d'ulls encisadors, corprenadors. Crec que es deia Ruth Roman; tinc curiositat per conèixer i quines altres pelis va fer i què se'n va fer. En vaig quedar com enamorat. El glamur de la peli combinat amb l’aristocràtic del lloc lligaven d'allò mes bé. L'elegància i meticulositat de Hitchcock són indiscutibles; la seves el.líptiques al.lusions sexuals, també.

Pel que fa a l'ambientació natural del lloc, sols trobo a faltar un estany com el meu (però en gran, és clar). N'hi ha 3 de petits a l'hort (refugi d'una mare ànec i de les seves cries: ahir semblava que n'havia perdut un i el buscava tota angoixada) però és com si no hi fossin: passen desapercebuts. Sent un terreny poc rocós i amb aigua abundant, seria com bufar i fer ampolles. Li vaig comentar a la J. i em va dir que bona part de les terres de la institució es lloguen a un o mes grangers perquè hi deixin pasturar les seves ovelles... No sé si vaig entendre l’objecció: què representaría la pèrdua de 150 o 200 m2 en unes pastures de desenes d’hectàries? Sigui com sigui es una llàstima que no hi hagi cap estany ni el projecte de fer-ne cap; afegiria, amb les seves plantes aqüatiques i la visió sempre alliberadora de l’aigua, el toc definitiu a la versió British del paradís terrenal. Vaig suggerir que fos la mateixa escola, amb els alumnes, armats amb pic i pala, qui fes l'obra; sols caldria encarregar la lona (que val una pasta pero assumible per una institució així). De piscina ja en tenen (6 x 12); m'hi he banyat un cop, però el cert és que són poques les estones de calor i de cel serè, amb el qual tampoc ve massa de gust sovintejar les banyades.

Fa uns pocs dies vaig participar en una partida de crocket (amb un equip de joc model 1900, mides “oficials”, de fusta): no es pot negar que té la seva gracia, com la majoria de jocs de forats i pilotes... Entrar, sortir, passar, colpejar, encertar, tocar, avançar recte, ràpid i lluny, etc. Metàfores del fer humà amb les seves dificultats, èxits i fracassos.

Aquests dies de finals de curs donen una mica la sensació d'estar en un vaixell abandonat pel capità i l'oficialitat, i portat pels suboficials de manera desenfadada, entre amics. La mitjana d'edat deu rondar els 30 (ja no queda pràcticament cap alumne i les excepcions senior no passen de dues o tres, en les que segons com jo ja m'hi hauria d'incloure, glups ;-\

La J. i en D. marxen d'aquí poc a Copenhaguen a provar sort en la carrera musical d'ell. Ja té editat mig disc i la veritat és que ho fa bé. Veu de bariton. Bona presència. Lletres pròpies, guitarrista inveterat i pianista solvent... Els hi guarden el lloc aqui durant un any. La nena és divertida. És una mica la mascota del lloc. Tothom li riu les gràcies i li surten mainaderes i maineders de sota les pedres. A mi em fa pensar amb en Charles Laughton de petitet, a la mateixa edat: un Charles Laughton en miniatura.

Brockwood (II)

Pel jardí i l’hort s'hi passeja un peacock (? paó reial); tan panxo. És espantadís però tampoc en excés. Al principi sentia crits forts d'ocell, com si fossim a l'Amazònia: AarouAc!, i em deia que seria una mena de mussol. Era el paó. L'altre dia tenia les plomes desplegades i el vaig poder fotografiar a pleret. A menys d'un metre tenia un conill petit fotent-se una fulla d'enciam de les gallines. Li donava l'esquena i ni s'immutava. El paó, imponent amb el seu m2 de plomatge en ventall semblava fer-se’n creus que el conill l'ignorés d'aquella manera (talment com les gallines, però menys justificat en el seu cas). De tant en tant sacsejava amb una mena de vibracio tot el seu plomall, fent un soroll con de fregadis de fulles. El vaig poder igualment fotografiar pel darrere. El ressort musculós que fa eriçar les plomes ha de ser potent. Vaig comptar, així a ull, una quarantena de plomes llargues, cadascuna amb 2 o 3 "ulls" del color característic... Al final, mesquinament irritat per la indiferència del conill cap al paó, i també envers mi (a poc mes d'un metre, barrera enllà) li vaig llençar un pedra, fallant.

Val a dir que això dels conills és una plaga. Mai n'havia vist tants arreu. Enlloc de matar-los els hi posen gàbies parany i els deixen anar bosc endins (deuen tornar al cap de poques hores o minuts...). El Derwent em va confessar que el jardiner, quan ja no queden alumnes, fa venir caçadors a fer una batuda. Tot té un límit, començant per la paciència humana.

Ahir la tarda vaig visitar amb la J. i la seva filla I. l'escola dels nens petits (fins als 8 anys, crec): Inwoods, a uns pocs centenars de metres de l'escola gran i la resta del complex (centre K, Fundació, etc.). Un lloc potser no tant atractiu com el de l'edifici i jardí senyorials de l’escola-mare però ideal pels nens i fidel al nom: in(to the) woods. Ho estan ampliant amb un nou edifici totalment ecòlogic fet de bales de palla. La tècnica bio, en l’actualitat, consisteix en asseure les cases sobre uns pilars fets a base de dos pneumatics plens de terra premsada. La casa queda a uns 50 o 60 cm del terra i sembla que es bo per a la ventilació i per evitar humitats (i si hi ha una inundació, doncs mira, les primeres hores estàs en sec). Tocant a l'escola he vist un barn recolzat sobre una mena de bolets de pedra, estil "orreos". La tendència seria doncs fer per als habitatges el que s'ha fet tota la vida per als graners.

Parlant amb un dels que esta construint l'ampliació de l'escola per als nens petits, parlant de pintures ecològiques, de llibertat, de responsabilitat, de com el poder ens vol acovardits, etc. vam acabar parlant del determinisme de l'ADN. Segons deia aquest es xifra sols en un 10% (!), la resta és el surrounding... Hi ha una paraula per aquesta teoria per no la vaig caçar prou bé. 

El D. i altres “històrics” es queixen de l'escola ha esdevingut molt massa burocràtica, seguint el ritme de la societat en general. Brockwood va ser pionera però ja no ho seria tant, segons ells.

De tornada, amb el seu particular estil mig directe i mig a base de circumloquis, la J. m'ha apressat a que parli amb el D. a veure si vull venir d'staff, a parlar amb els directors de cara a una prospective week (la possibilitat, no oberta a tothom, tant per a estudiants com per a personal docent i altre, de venir una week de prova). No hi pensava, la veritat, i crec que hauria marxat embolcallat en la cortina de fum de l'ajornament, del "ho estudiaré", m’ho pensaré: guanyar temps, com sempre... He accedit a fer les passes entre avui i demà. De tota manera no li he amagat que el clima em sembla un greu obstacle. Si ara, a principis de juliol, de bon mati i als vespres fa fresca, com serà  la cosa el mes de gener... M'ha reconeguit que la pluja i la manca de llum són un problema. Crec que em faré fort en el tema aquest per tal d’”escapolir-me” (i de fet tampoc serà cap pretext, cap falsa excusa: si per moments trobo que l’hivern de Barcelona ja és excessivament fred, què diria, com viuria l’hivern d’aquí…).

A la qüestió de la meteorologia s'hi afegeix que si bé el lloc compleix amb escreix una indubtable funció educativa, no tinc gens clar que tingui fusta de mestre, ni que la nebulosa mental en la que es mouen ells coincideixi prou amb la meva: no sé si és la meva "guerra"... El factor acúfens també dificulta qualsevol decisió que suposi un compromís, una entrega, un esforç d'obertura (aquí es fa molta vida social, es bolquen molt en els estudiants i es parla, discuteix molt sobre els objectius, els mètodes, els problemes i conflictes, les dinàmiques i processos, etc.). És veritat que un cop em trobo en un context així sovint m’hi poso: em sol agradar tot el que és debat, dialèctica, etc., però no sé si aguantaria el ritme; estic molt massa acostumat a la solitut i a les meves cabòries (que segurament m'estan matant, d'acord...). M’agrada la teoria però la pràctica (la vida?) no la sé compartir.

Deu haver-hi una base militar no massa lluny perquè ahir mati va solcar el cel un helicòpter d'aquests grossos de transport (però no el de 2 hèlixs: d'aquests en va passar un dilluns mentre parlava amb la S.: llunyana visió sinistra). El d'ahir va passar a uns escassos 40 metres d'altitud a tota velocitat i gairebe per sobre de l'escola, a uns 300 o 350 km per hora; atronador. Una visió tan terrorífica com fascinant. I és que aquest país on sóc està ficat, immers en 2 guerres, no es pot oblidar, i tot aquest benestar té la seva cara fosca… Poc més tard travessar l’aire una formacio de cinc caces a la velocitat aquesta que gasten. Feien menys “por”, segurament perquè eren pintats de vermell i feien pensar en una exhibició aèria.

Brockwood (I)

Refonent mails enviats el juliol i l’agost del 2011, “passo a net” el relat de la meva breu estada a l’escola de caire alternatiu fundada a finals dels 60 per en Krihsnamurti a la localitat anglesa de Brockwood, a uns 200 quilòmetres al sud-oest de Londres. Ha passat més d’un any i de tota allò queda el record i el que vaig escriure sobre el meu sojorn quan hi era i un cop tornat a Catalunya. Hauria pogut representar un tomb a la meva vida, però no ho va ser.

Escric des d'Anglaterra. He vingut a visitar la meva neboda J. i el seu marit que fan de mestres en una escola Krishnamurti, en ple camp hampshirià. El lloc és del més bonic que he vist mai (tant el paisatge, com el jardí i la casa: prats bucòlics, arbres gegants, ovelles pasturant en grans extensions de gespa, flors per tot arreu, un hort comme il faut, amb hivernacles i tot, una mansó postvictoriana reconvertida en internat amb un gust exquisit, conservant tot l’antic, fusta treballada, velles xemeneies, enormes finestrals donant al jardi, sostres alts, un laberint d’espais i racons per a tot, profusió d’accessos i angles. Sensació ordre, pulcritud, ambient familiar i corresponsable, internacional, distès, educat, amable... Tot molt plàcid i old England amb flaire "pijoprogre".

A tocar hi ha el centre Krishnamurti, per a estudiosos i visitants. Som a Hampshire, la pàtria de Jane Austen: el rovell de l’ou de l'Anglaterra antiga feta de manors, turons verds amb ovelles, boscos, cottages, pubs històrics... Capital: Winchester (capital medieval del regne anglès).

La J. va descobrir el lloc aquest a Biocultura i va ser aquí que la meva neboda va conèixer el seu marit, educat allà, casant-se i tenint-hi una filla. En D., el marit, hi porta (llevat d'un any sabàtic) des dels 14... és com de la casa (la seva mare i el seu padrastre hi van ser igualment profes).

Això és una mica com una família. Comptant alumnes (adolescents) i staff (docència i manteniment) són poc més d'un centenar. Les classes són de menys de 10 alumnes i es posa molt èmfasi en la relació humana, el creixement anímic de la persona, però sense religió, ni ritus. El lloc vol transmetre valors humanístics, ecologistes, alternatius. Bon rotllo “bonista” amb pàtina alermundista. El de sempre, amb els seus encerts i les seves limitacions, segurament. El menjar, molt bo per cert, és vegetarià, cosa que, sigui dit de passada, per moments és insuficient per a n’en D., abonat com està al veganisme.

Jo hi estic de guest helper, treballant a l’hort unes poques hores (per tal de pagar-me, poc o molt, l’estada i de tenir dret d’ús de les facilities del lloc). Els pimers dies vaig dormir a casa de la J. i en D. (la planta baixa d’una de les tres o quatres cases que tenen per a profes dins del mateix complex de l’escola), però ara ja tinc habitació pròpia en l’edifici (un edifici de planta baixa en forma de claustre) dels nois.

Ara ja s'ha acabat el curs però hi ha una part de l'staff per aquí, fent manteniment i cobrint la retirada general. Ambient, com deia, relaxat, bona cuina (vegetariana) i temps per escriure, llegir, passejar, parlar. Si fos jove i no patís la guitza dels acúfens ho gaudiria i aprofitaria més, però què hi farem. Amb ganes i movent alguns fils potser podria venir de profe (d’espanyol? de filosofia?) l'any vinent, però no sé si m'hi veig, la veritat. Tampoc sé si em voldrien, tot i que fent-me avalar per en D. tindria possibilitats). El clima, expatriar-me una altra vegada, el caràcter borrós de les ensenyances, de la filosofia de Krishnamurti... No crec que faci per a mi.

L’estada està sent prou distreta. El bo, òptim hauria estat venir aquí amb 14 anys (que és l’edat mínima per a ser admès com a alumne), és clar (o amb 20 o 30 de “mature student"). Massa light i bon enfant. Sóc gat escaldat i escèptic en quant a la condició humana. La meva edat i trajectòria, posats a posar-se a prova, m’haurien de dur a un Heart of Darkness (Conrad), més que no a un Heart of Wonder de Brockwood. À chacun sa guerre…

Avui he passat un matí més dedicat a l'hort (arrencant males herbes d'un bancal i estenent-hi palla; una feina senzilla i honesta, relativament gratificant). Finalment he aclarit la funció d'una eina que feia anys i panys que veia: un mànec agafat a una mena de con metàl.lic buit, acabat amb dents. Creia que era per fer forats a la lona (de fet seria impossible amb el tipus de dentat que té), però serveix per desenterrar bulbs. Em vaig trobar el D. fent forats a la lona amb un soplet segurament concebut especialment per a això (pot d'esprai i llarg tub amb final corvat).

Els forats que practiquen a les lones permeten tenir el terra cobert contra la crescuda de males herbes no deixant sortir més que les plantes que volem i que hem plantat en els forats. Evident. Aquí s'empren unes lones relativament gruixudes (una trama de plàstic més aviat densa) de color negra amb fins quadres vermells: bastant elegants. També s'utilitzen, per sobre de certes plantes, per exemple el blat de moro, llargs rotllos de mosquitera, suposo que per protegir la planta contra tot: ocells (hi ha molts merles, cornelles i coloms: aquests darrers mes grans i ben peixats que els nostres, com una barreja de coloms i tortores: molt macos), rosegadors, insectes (almenys els voladors). No m'estranyaria que les mosquiteres servissin així mateix  per no deixar passar les males herbes en forma de llavor: la trama és molt fina i són poques les llavors que poden traspassar-la.

En els perímetres de la zona plantada hi ha plantats bujacs (o bojacs, no sé ara): aquesta plantes que fan una flor carbassa que es posa en les safates per adornar determinats plats cuinats i que es pot menjar (sense anar més lluny avui mateix una flor d'aquesta era al centre d'una safata de mongetes tendres). Aquests darrers anys la T. ha insistit molt perquè n'hi hagi sempre algunes en el meu hort. La funció, almenys allà, sembla que seria la de foragitar els mosquits.