Powered By Blogger

divendres, 29 de juny del 2012

Precipitada miscel.lània estiuenca de precipi (V i final)


El tercer “tema” que volia abordar era el de la situació econòmica general. Fa tres setmanes la cosa s’hauria limitat a parlar del cas Bankia, però ara això sense ser cap anècdota (és desitjable que els responsables vagin a galeres), queda petit, diluït en el panorama general de descomposició per entregues.

Com a prèvies haig de dir no menys de dues coses. La primera és que no hi entenc, però que sentint-ho molt reivindico ara i aquí la meva ignorància, el meu dret a no entendre-hi; tindré ocasió d’explicar-me. La segona és que aquest enfonsament de l’ordre conegut fins ara no em fa cap pena: mai hi he cregut. Els anys que vaig treballar per a les Comunitats Europees em van desenganyar prou. Un botó de mostra és suficient; a la base de qualsevol cosa hi és tot (tota ella): l’esperit que informa, batega en una cosa es fa visible en totes i cadascuna de les seves parts, en tots els seus racons, en totes les seves ramificacions.

Em centraré de moment en aquest segon punt (que de seguida farà comprensible la primera consideració, la de la ignorància reivindicada o en tot cas sense culpabilització).

No sóc tan ingenu com per pensar que de la destrucció d’un model hagi de sortir necessàriament, automàticament quelcom millor, tot i així sóc poc partidari dels mals menors. Serà inconsciència, ressentiment o romanticisme, el cas és que la crisi em sembla molt bé com a correctiu col.lectiu; és una oportunitat de tornar a començar a fer les coses millor. Si no en som capaços, doncs no en som capaços, però el somni, la il.lusió haurà durat uns instants, uns instants suficients per omplir una vida, segons com.

Pel que fa al Titanic en el que som, és evident que les coses, i menys d’aquesta magnitud, no passen per accident. Els fonaments de l’edifici eren espuris; era normal que s’acabés esfondrant. Quan parlo de l’edifici em refereixo a la Unió Europea, però igualment a tota construcció política, a tota organització que no respecti certs principis no escrits, però no per això menys determinants, que regeixen la vida social.

La UE, amb l’Euro al capdavant, està fracassant en última instància per les seves pròpies contradiccions. Europa és tota ella una contradicció. És un vol i dol constant.

Així, mirant per sobre, el que salta a la vista és que la UE és un monstre tecnocràtic. La base, justificació de la tecnocràcia és sempre la mateixa: el poder de decisió ha d’estar en mans d’experts, ja que la realitat és complexa i sols el coneixement aprofundit, tècnic d’aquesta permet gestionar-la correctament. Dit altrament: la vida és una equació de 3r grau i cal tenir estudis de 3r cicle per poder entendre com funciona. Amb aquesta idea s’ha introduït ja un concepte potencialment, prometedorament perniciós: la vida és un problema que desborda de llarg la capacitat que tinguin la tradició, el sentit comú, la intuïció i la cultura general per encarar-lo; la vida, per ella mateixa, no porta “guia d’instruccions”, cap immanència intel.ligent, cap mecanisme d’autodesenvolupament harmoniós, coherent, viable.

És cert que estem parlant de l’organització de la vida col.lectiva, i que aquesta, certament, requereix uns coneixements que ultrapassen els merament intuïtius o superficials (cal conèixer les tendències, les necessitats, les respostes que hi hagut en el passat davant de situacions anàlogues, etc.), però com tot allò col.lectiu està fet de comportaments individuals, ja han obert la porta a considerar l’individu inapte, incompetent per “gestionar” la seva pròpia existència. Del general es passa al concret: en nom de l’ordre general l’individu concret és intervingut i dirigit. I el que és pitjor, l’individu n’està content: se li treu una part de la seva llibertat, però també, i això alleugereix molt la vida, de la seva responsabilitat: uf!

Ja tenim doncs una primera contradicció entre el suposat liberalisme i el dirigisme (i el paternalisme que el fa néixer i l’acompanya en tot moment: “pobret, sol no sap el que es fa, cal marcar-li el camí ben clar.”

Aquesta contradicció es dobla d’una segona. Resulta que el model “ideal” que es persegueix (en la millor tradició del despotisme il.lustrat) té que donar cabuda als interessos dels poderosos. És a dir, per una banda es busca dissenyar una societat lliure, responsable, cívica, culta, tolerant, democràtica, i per l’altra s’ha de fer això salvant en tot moment el control i l’afany de lucre de qui paga la festa. La cosa, en aquest punt, grinyola de mala manera. Al poder sols li interessa assegurar i ampliar aquest poder: de totes aquestes conquestes “il.lustrades” sols li interessen els bons restaurants, els cotxes cars, els homes i dones que facin goig, el golf, el iot o l’avioneta, els gossos i cavalls de raça, els clubs exclusius, les col.leccions d’això i d’allò altra (tant hi fa que siguin obres d’art o amants, les cases i les finques aquí i allà... glamur, comoditat i luxe, i poca cosa més. En principi aquestes dues exigències (donar satisfacció als valors racionals i democràtics del poble, i preservar el dret de cuixa dels poderosos) no és del tot incompatible, però la realitat és una altra.

No és tant que les dues tendències o forces en presència xoquin, que també, com que en la pràctica sols n’hi hagi una, de tendència (!): el ric vol ser-ho més, i el que no ho és vol esdevenir-ho. El ciutadà més o menys “modèlic”, estàndard, vulgui o no, es resisteixi o no, acaba sent endut per la dinàmica general de la febre d’or. No és que no li agradi la cultura i la justícia, ja creu en la llibertat i la democràcia, però davant de la temptació els seus valors es demostren febles i cedeix. Qui no vol una vida més regalada, més plaent, més brillant? Qui no vol la seguretat per ell mateix i per als seus fills? Qui no vol el confort i la llibertat que donen els diners? Tothom, i és normal, el que no treu que un no s’hagi de defensar d’aquesta seducció: bé perquè no passa de ser, per a la majoria, una quimera, bé pel preu personal i col.lectiu que té la seva consecució: individus amb la personalitat minada, distorsionada; societats igualment desequilibrades, desequilibrades pel doble afany de definir-se com quelcom segur, igual a ell mateix (voluntat estàtica), i de deixar-se arrossegar per l’ímpetu de la llibertat que busca saltar-se els límits i córrer a la captura del que hi ha sempre més enllà (voluntat, moviment dinàmica); una societat que, per dir-ho d’alguna manera, és alhora museu i casino, parlament i borsa, església i prostíbul).

I no podia ser altrament: l’equilibri, fins i tot buscant-lo, ja és una cosa difícil d’assolir; si a sobre només se’l busca parcialment, aparentment, llavors el desequilibri està assegurat, servit. D’aquesta manera ja tenim dibuixada la dislocació: liberalisme per als diners (quant més diners més llibertat, fins arribar a la impunitat); reglamentació per a tota la resta (en una direcció ben determinada: augmentar el flux, la velocitat i la quantitat, de diners). Entre una cosa i l’altra totes las galindaines mentals que es vulguin per impedir que la maionesa es talli, per evitar que es vegi massa la irracionalitat de tot plegat. Una gran, una enorme, una clamorosa farsa.

I és que talment com fan els individus, les societats, per poder mirar-se al mirall, s’inventen tota una bateria de recursos dissimuladors: la hipocresia del políticament correcte, el pensament únic ben pensant, la desaparició de la transparència (censura, ocultació i tergiversació de la informació). El dir una cosa i fer la contrària. Una mena d’esquizofrènia del dia a dia, de l’any rere l’any que acaba dissolvent el sentit crític i de passada el de la realitat. Europa volia ser quelcom modèlic, l’exemple a seguir arreu del món, però resulta que sota la catifa hi tenia tones de merda. La crisi, i és un gran què, com si fos una ventolera potent ha aixecat la catifa i ha fet la llum sobre les nostres misèries i vergonyes. Som corruptes i especuladors de cap a peus, sí senyor. El resultat és una “merienda de negros” (i que se’m perdoni el racisme implícit en l’expressió) en la que no tots som igualment culpables, però en la que tots hi participem: és la nostra obra.

El problema, suposant que malgrat tot vulguem reaccionar, és que seguim estant desarmats, èticament indefensos davant la mentida (la nostra i la que ens ve d’amunt). Tenim els reflexos condicionats, la ment rentada i alliçonada. Tornarem, per tant, a caure en el parany de torn, el que sigui, per groller i evident que sigui; aviat no caldrà censura, es podrà dir i saber tot: l’atomització de l’individu serà tal que la seva insensibilitat, la seva indiferència farà que sigui incapaç d’indignar-se. Som com el nàufrag que s’agafa a qualsevol cosa que li llencin perquè pugui flotar: un ninot de plàstic amb un somriure fals també serveix. El cos social és una cosa amorfa, obedient o caòtica, difícilment revolucionària. No semblem capaços d’inventar, de bastir cap alternativa; ens vàrem vendre l’ànima al diable i el marge de maniobra és esquifit. Com a molt es pot intentar mantenir la lucidesa, procurar salvar algun moble, això és tot.

Però més enllà de la incapacitat de la gent, nostra, podria ser que malgrat tot la història faci la feina per nosaltres. Podria ser que allò que conscientment la gent reclama, que les coses siguin comprensibles, i per tant petites, simples i transparents, esdevingui una realitat. Podria passar que estiguéssim als inicis d’una nova Edat Mitjana, amb unitats polítiques més petites (que permetrien, almenys teòricament o inicialment, que l’individu recuperés part de la llibertat que ha cedit, delegat, i amb ella allò indissociable i crucial, la seva responsabilitat en tot el que afecta la seva vida). Unitats polítiques més petites que, necessàriament serien també més simples en llur organització i més transparents en llur funcionament. No ens fem, però gaires il.lusions: l’ésser humà no té solució definitiva. Això que apareix ara com una esperança també caurà en els seus propis i específics excessos i defectes, i al cap de 300, 500 ó 800 anys els humans anhelaran tornar altre cop als grans conjunts polítics, als grans imperis. És la llei del pèndol. Ara sembla que toca disgregar-se. A mi ja m’està bé: obeeixo. També podria ser que confongués el meu desig amb la realitat, però.

Precipitada miscel.lània d'estiu de precipici (IV)


Tecnologia. Llevat d’alguna excepció, la majoria de grups compten amb el suport d’un instrumental musical que fa feredat. Per una banda hi ha els instruments musical pròpiament dits, i després tot l’equip de so, amb els amplificadors, mescladors i altres artefactes. A tot això s’hi afegeix la pirotècnia de la il.luminació. Les estrelles del pop i rock també compten amb tots els cops d’efecte haguts i per haver: emissió de gasos (confiem en que es tracti de mer vapor d’aigua), pantalles gegants, iconografia variada (mòbil o immòbil), i tot el que calgui per animar al personal (focs d’artifici, globus, coloms, confetti, etc.). Els artistes, no sols no se senten en desavantatge, desplaçats, en inferioritat de condicions davant de tots aquests mitjans electrònics i maremàgnum escènic, no només no tenen la sensació de ser superflus, sinó que en fan gala: són les seves eines de treball, els seus amics, el seu atrezzo i vestuari, els seus apèndixs laborals i creatius. Que bé, quina sort, tu.

Teòricament la tecnologia sols és allí per amplificar i canalitzar correctament la cosa. En la pràctica, però, tret d’honroses excepcions, es produeix el que es veia venir: una substitució de l’artista per l’aparell, de l’home per la màquina. Però no passa res, perquè finalment s’ha vingut a adorar és l’ídol (no l’artista real), i a rendir-se en èxtasi davant de la mirífica potència de la tecnologia, l’únic Déu digne de ser admirat i venerat. El timpans salten i tothom content. 

Passivitat. La majoria de concerts, bé per el tipus de música, bé per l’arranjament de l’espai o per l’excessiva afluència de públic, t’aboquen a una passivitat corporal gairebé total. O estàs assegut (escoltant, per exemple, tonades i ritmes que inviten a un ball i a moviment que no et pots permetre) o dempeus sobre el teu mig metre quadrat (metre quadrat el dia que la cosa fluixeja) escoltant, en la majoria de casos, música no ballable o sols en estat més o menys catatònic, com dèiem més amunt. És cert que no tota la música està feta, es fa per ballar (la clàssica, per exemple), i que limitar-se a escoltar-la sempre és perfectament possible, però siguem seriosos: en termes generals (i estic segur que l’antropologia em donaria la raó), gran part de la música s’ha concebut i es concep en relació al ball. Negar o dificultar la natural extensió del ball és conculcar l’essència de la música. En general no es fa altra cosa. És com si topessis amb la disjuntiva d’haver d’optar per l’intel.lectualisme (assegut) o per l'etilisme i la drogodependència (posició erecta). Sigui en un cas o en l’altra el que preval és la passivitat, el rebre i digerir: el consum en estat pur.

En un cas sols t’expresses en el moment de l’aplaudiment (o tossint, esternudant, fent grinyolar el seient, xiuxiuejant a qui ens acompanya, rellegint el programa, creuant una cama enlloc de l’altra... o mirant el cel o el rellotge). En el cas dels concerts de música “dura”, jovenívola (és un dir), la passivitat és d’ordre més subtil. Et mous, però simplement no ets ben bé tu: les teves neurones van a la seva bola i tu fas d’autòmat marejat o, en el millor dels casos, de debutant als misteris del  vudú modernitzat. A grans trets aquestes són les opcions disponibles: tornar al col.legi o intoxicació sensorial.

Soma. És un fet que la majoria d’”events” musicals estan subvencionats, quant no directament organitzats, pels poders públics (sobretot els ajuntaments, però no m’estranyaria que les diputacions i la Generalitat també hi tinguessin a veure en més d’un cas). Segurament té una certa justificació: l’administració vetlla per assegurar l’esbargiment i l’elevació del nivell cultural de la població. Val. Quan veus, però, la qualitat d’algunes d’aquestes “manifestacions artístiques” et cau l’ànima als peus i no pots evitar de preguntar-te si no som en una reedició del panem et circenses romà. Amb la desaparició dels toros i els dos mesos d’inactivitat futbolera cal trobar alguna cosa que cobreixi el forat, cal una distracció substitutòria. La música es presta encantada per assumir aquesta funció. La preocupació, l’objectiu principal no és recrear ni educar ningú; del que es tracta és tenir ocupat el personal i suscitar en ells el sentiment de gratitud, de dependència, d’assistència, de tutela en relació amb les institucions públiques.

Es busca mantenir i reforçar la vincle paternalista amb la “ciutadania”, justificar uns “equipaments” (com l’infame Fòrum, sense anar més lluny) i tenir desviada l’atenció de la gent. No dic res de nou, salta a la vista. És el cercle viciós de sempre: la massa vol pinso, el Poder li dóna encantat (ja que sap que amb el pinso la massa seguirà sent massa), i la massa li agraeix demanant-ne més (inconscient de la roda fatal en la que s’enfanga de generació en generació). L’emancipació i el refinament van junts, convergeixen, com tot allò que és bo i ver. L’engany i la vulgaritat van igualment de bracet. Paguem impostos per ser entabanats, també culturalment. Sempre els hem pagat amb aquesta finalitat i qui sap si no els pagarem sempre. És indignant, una vergonya; com quasi tot. “Paciència cristiana” repetia sovint un professor italià que vaig tenir uns mesos. Sí, en bones dosis.

Festa. Aquesta mena de fenomen modern del que parlem té encara una darrera característica força sorprenent. De tan desapercebuda que passa se la dóna per inexistent, però la mirada atenta l’acaba descobrint.

Em refereixo al caràcter aïllat, arbitrari, desvinculat d’aquesta mena de celebracions. Tradicionalment els concerts, i no diguem el ball, eren la “coronació”, el punt final d’algun moment de la vida de la col.lectivitat. Podia ser en ocasió d’una festivitat religiosa, d’una festa major, de la fi de l’hivern o de la sega, o bé, més privadament, d’una boda, del naixement del primer fill. Ara no hi ha res de tot allò que donava sentit i també intensitat a la festa. Ara no cal, no cal res de tot això: la festa no necessita motiu... Algú hem pot dir què ha festejat el Sonar? El simple fet de ser viu i l’excitació de trobar-se amb gent desconeguda en el megadestí turístic que és la ciutat de Barcelona? S’aguanta per cap banda la raó d’aquesta “celebració”? I el PrimaveraSound? El so ben anglès perquè tothom ho entengui i ningú s’ofengui; ben desvinculat de tot el que no siguin modes i tendències d’infra mons internacionals; ben assassí de tot el bo i sagrat que ens porta cada any la primavera: les ganes de donar i germinar. No, la festa ja no necessitat motiu simplement perquè ja no és pròpiament festa. És consum. L’únic que compensa, creiem, la tonalitat més aviat grisa i esclava de les nostres vides. No tenim forces per a l’alliberament (començant per nosaltres mateixos), però sí per una dosi més de falsa catarsi; sempre una més, gràcies, per molt que el corcó de l’absurd i l’ensopiment ens neguitegin. Què hi farem, l’alienació també és un vici, també crea addicció.

Especialització i professionalització. El darrer aspecte que trobo criticable en aquest tipus de muntatge, que he intentat descriure, és la desaparició o el relegament de la figura de l’amateur o de l’espontani. Entenc que la música, com qualsevol disciplina humana, requereix un llarg aprenentatge i una dedicació exclusives si es vol qualitat, i que aquestes exigències porten de forma natural i necessària a la professionalització de l’artista (sigui vocalista o toqui un instrument qualsevol). Amb tot, trobo que aquest procés, portat més enllà d’un cert límit (difícil de fixar), té greus contrapartides. L’amateur o bé desapareix o bé no exerceix. O molt m’equivoco o es produeix una inhibició per part del no professional a l’hora de practicar, de compartir, d’exercitar el seu saber.

En què es tradueix, visualitza això? Doncs en l’escassetat i la pobresa de les manifestacions  lliures de l’art musical: fora del que és professional (i per tant negoci) hi ha poc espai i marge de maniobra pel que té uns rudiments de la disciplina en qüestió i està disposat a “fer-los públics”. S’ha operat una mena de monopoli i concentració de l’exercici de la música: pocs individus, pocs moments, pocs espais. Val, segur que hi ha guitarristes, cantants, pianistes, etc. excepcionals, però a banda d’ells només hi ha el públic que ha pagat religiosament la seva entrada. Quanta música en viu gratuïta es pot sentir en bars i tavernes? Quanta gent se sent cantar pels parcs o pels carrers? Ben pocs. Molts ja ni en sabem, i els que en saben concentren l’energia en arribar a ser una primera figura algun dia, i de moment callen i tenen guardat l’instrument a casa.

No negaré que hi ha molta vel.leïtat i vanitat, i que molts que se les donen d’amateur no en tenen ni idea, i que és una sort per als seus coetanis que no ho demostrin cada tres per quatre, però no parlo d’aquests, parlo, un cop més, d’aquests corrents de transmissió naturals, viscerals, si es vol, que es donen de pares a fills (o d’avis a néts), o en determinades contrades, regions o pobles sencers. Hi ha una naturalitat i una gratuïtat (en tots els sentits de la paraula) que s’ha perdut. És una pena.

A mode de resum, es pot que dir que tot plegat té molt de Frankenstein: hem creat un monstre que volia ser a imatge nostre i ens ha sortit una cosa tarada, que amenaça amb acabar amb nosaltres, com en tots els altres camps de la vida social (economia, política, ciència, etc.). La música i la festa no podien ser una excepció. Hauria estat massa maco. La pela i el delit pel macro i l'espaterrant han pervertit la cosa des de dins (aviat, qui sap, veurem congressos satànics multitudinaris: d'adeptes n'hi ha a dojo, i de sentit de l'escenificació tot el que es vulgui; tot dependrà dels diners que la cosa pugui arribar a moure). Més que mai hem d'aprendre a llegir entre línies, a salvar fragments, a no esperar res íntegre. Admeto que a mi se'm fa una mica difícil per la manca de costum però estic disposat a fer algun esforç. Venen tal vegada temps obscurs, de catacumbes: caldrà potser afinar els sentits i la percepció de les coses.

Bé, encara no sé massa com anirà l’estiu, però com en el darrer i com sempre m’ho pensaré molt abans d’anar a cap concert de pagament. El més probable és que em limiti als de la banda d'alguna festa major.  No voldria haver de donar-me massa la raó.

dijous, 28 de juny del 2012

Precipitada miscel.lània estiuenca de precipici (III)


Tal com deia que faria (i ara que dic això constato un cop més com d’artificial i dur resulta a vegades cenyir-se a la lògica del propi discurs verbal, racional: “vaig dir que parlaria d’això... i per tant ara parlo d’això”; i ja està bé que sigui així: el millor caos és l'ordenat, el disciplinat), tocaré un tema que fa molts anys que em porta de cap, que és el paper de la música en la nostra societat.

El pretext o punt de partida d’aquesta petita incursió impertinent no és altra que el festival Sonar recentment celebrat a Barcelona (per sorprenent que sigui ja porten 19 edicions), però la cosa té ja d’entrada la intenció i la necessitat de desbordar aquest marc. Abans del Sonar vam tenir, també al Cap i Casal, la Primavera Sound, i aquests darrers dies (potser encara dura), estem tenint el Música viva. Això sense comptar els que desconec i que es fan aquí i allà. Durant l’estiu tindran lloc també els festivals de Cap Roig i de Perelada, entre d’altres (com  una part de la programació del Grec, el PopArb d'Arbúcies, el Festival Faraday de Vilanova, l’Acampada Jove de Montblanc, el Festival de Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, el Cruïlla de Barcelona, el Festival de Música de Vic, si no m'erro...). Es tracta, com cada any, de tot un desplegament, de tota una oferta per a tots els gustos i bastant dispersa pel territori. Es dirà que són propostes molt diferents, que no tenen res en comú. En part és cert, però malgrat tot sí que crec que es poden abordar com un mateix fenomen.

Començaré amb el Sonar i els espectacles musicals urbans afins. No entraré massa en detalls, perquè tampoc els tinc, però em declaro un ferm detractor d’aquesta mena d’akelarres musicals. El que en sé i m’ha arribat sempre m’ha semblat una presa de pèl perniciosa per a la salut auditiva i mental. Fa temps que vaig pensar el fàcil joc de paraules entre Sonar i sonats (per cert el nom oficial de Sonar és amb accent, ni greu ni tancat, sinó directament vertical: llicència poètica, en diuen; absurd, ja que ni en català ni en castellà porta cap accent...). Algú dirà que és un tema d’edat, però no és el cas: fa 20 i 30 anys tampoc m’agradava el protosonar (que ja bellugava la cua: el mal, com el bé, sempre ha existit, en una forma finalment semblant).

Evidentment no nego que pugui haver-hi artistes i moments de qualitat, però el marc i la direcció que porta la música (la intenció des de la que sembla estar feta, va en un sentit que ho fa improbable i en tot cas escàs). Entre aquestes excepcions potser enumeraria la Lana del Rey; el seu vídeo promocional (Born to die) tenia una qualitat innegable. És d’un romanticisme tràgic que no sembla proposar gran cosa (fora dels palaus vaticans amb companyia de tigres, Mustangs circulant de nit, llits de seda i xicots tatuats fins a les celles), però almenys té una veu i una sonorització potents; la noia fa patxoca, amb una cabellera de somni i una boca molt probablement operada que sembla que no correspondre-li, el que no sé perquè li dóna un toc entendridor.

Del PrimaveraSound sols vaig sentir el bram i l l’estridència elèctrica de guitarres del concert inaugural, allà al Passeig Companys. No eren les 7 de la tarda però la cosa ja s’havia desfermat, per a desgràcia del veïnat. Afortunadament l’autobús no va trigar a allunyar-me d’aquell calvari, però els que no es van poder escapar són dignes de plany. Penso en la l’avi atrapat a casa seva, sense dobles vidres, sense taps de cera, condemnat a quedar-se a casa, tal vegada tancat en el balcó que dóna en el patí del darrera, amb el transistor enganxat a l’orella per mirar de fugir d’aquella agressió sonora en tota regla.

Em van arribar també algunes imatges del concert de New Order (sic); no sé si tocaven dins del marc del PrimaveraSound o ja del Sonar; crec que en el primer. Uns quasi iaios, els pares i reis del pop electrònic, vociferant i gastant decibel.lis fins a l’extenuació, en un ambient de fi del món: vapors mefítics, focus llums de catàstrofe, amb un cantant amb barba de 3 dies arrossegant-se per l’escenari com un sàtir fatigat. L’esgarip, l’exabrupte, el xiscle per tota  consigna emancipadora, alliberadora: la revolució de la vociferació. Més aviat pobre i indigest, la veritat.

Per tal de fer-me entenedor seré sistemàtic i exposaré, per apartats, cada un dels aspectes que em semblen criticables de com ens arriba la música, més enllà de la qualitat d’aquesta (que ja és tot un tema en sí mateix). Anem, doncs, a pams.

Massificació. Són molt els concerts que s’organitzen, per tal de ser rendibles (i més), per l’ego dels artistes, per la seva fama que atrau multituds i per una lògica inherent a tota manifestació humana, com a esdeveniments massius. Es fa tot per aplegar grans concentracions humanes en un sol espai, encarat cap un escenari convertit en altar taumatúrgic. No es pot negar que és espectacular, però justament les proporcions de la cosa, la seva magnitud comporten un empetitiment, una alienació de l’individu. Se’m dirà que no és així, que ho he entès malament, que el que passa és que l’individu necessita de tant en tant fondre’s en la massa i viure com a part d’un gran cos humà; que es tracta d’una mena de comunió de transcendència comunitària. Segueixo sense veure-ho clar. Que la unió, l’agermanament amb un perfecte desconegut passi per un ídol de la música ho trobo sospitós per insuficient. És una triangulació que no em convenç, ho sento.

Ídols. El culte a la personalitat que sol practicar-se i acompanyar aquesta mena d’esdeveniment social em repugna bastant. De jovenet el vaig practicar bastant i crec saber una mica del que parlo. La idolatria és una malaltia cultural, i tot el que sigui fomentar-la és una vergonya pública, un atemptat a la intel.ligència i als bons costums. La víctima és doble: l'artista que cau en el divisme, i el públic que es plau en l'abjecció de l'adulació incondicional. És precisament figura de l’ídol la que possibilita la triangulació mencionada més amunt: “no tinc res a veure amb tu, però ‘compartim’ l’adulació per aquest pallasso o pallassa que gesticula allí dalt”. Dit això, el pallasso/a pot ser bo/bona, fer-ho bé, però això és bastant excepcional. Tot el que és realment bo no omple estadis, i en prou feines auditoris. Ens agradi o no, i salvant les distàncies, ens estem movent en el terreny de les manifestacions nazis de Nuremberg, això sí, més despentinades i amb coreografia canviada.

Estimulants artificials. Bona part de la música consumida pels de menys de 25 anys sols és suportable sota els efectes d’alguna mena de droga. Altrament no hi ha qui ho aguanti. Sent, com sol ser, quelcom contra natura, només l’estaborniment o l’excitació dels sentits permeten posar-se “a l’uníson”. Els temes solen ser repetitius i interminables; les veus i so dels instruments, eixordadors; el ritme desballestador dels més elementals principis metabòlics; la melodia inexistent o ratllant la fixació malaltissa, persecutòria. O et cretinitzes una estona amb alcohol o alguna substància psicotròpica per tal de poder estar allà, fent festa (en l’estil del sacseig catalèptic o del cromanyó cibernètic) o millor que pleguis. No treu que per moments (posant-hi imaginació i ganes) pot arribar a ser distret i fins i tot donar peu a algun pirueta maca i a algun enlairament líric, però això és molt excepcional: la mediocritat musical i l’atapeïment de feligresos solen impedir les expansions massa refinades. La qüestió és que sigui per suportar l'avorriment o per gaudir de l'agressió cal ficar-se alguna cosa a les venes. No cal dir que de tot plegat la salut se'n ressenteix que fa goig.

dimarts, 26 de juny del 2012

Precipitada miscel.lània estiuenca de precipici (II)


Bé, seguim: en aquest tres dies que lluny de la informació no sembla que hagi passat res que desmenteixi la meva tesi.

Ens passem el dia signant peticions i manifestos a tort i a dret però el moment de l’acció, la tensió psicològica del passar a l’acte no arriba mai, el posposa i s’acaba diluint en una temporalitat atomitzada i estabornida fins la banalitat somnàmbula. L’acció que la informació hauria de motivar queda reduïda, tot sovint, a pur simulacre.

És cert que hi ha gent que no para de fer coses, i em trec el barret davant d’ells, però són una minoria. La massa som una rèmora incapaç de canviar res per la simple raó que som incapaços de canviar-nos a nosaltres mateixos. No, no volem canviar. En la informació no busquem altra cosa que la confirmació de la nostra visió del món (no estem sols, etc.) i la confirmació (amb les dades i els arguments que calgui) de que la nostra posició i els nostres interessos socioeconòmics s’ajusten prou a aquesta cosmovisió nostra. Dit altrament, en la informació no busquem posar-nos en qüestió, no cerquem cap veritat ni millora personal; busquem reforçar la nostra certesa, sempre necessitada de ratificació, i en darrera instància justificar la nostra posició pública, el nostre paper en el joc, en la relació de forces entres els diferents agents i estaments  socials..

Amb tot el que sabem n’hi hauria prou per dubtar radicalment de tot el que se’ns diu, sortir al carrer i trencar el pacte social. Se’ns ha enganyat i se’ns enganya, se’ns manipula, se’ns oculta informació, se’ns maquilla tot el que succeeix. No hi fa res, nosaltres seguim creient el que ens diuen per la simple raó que necessitem creure alguna cosa, que ens sentim incapaços d’inventar una alternativa i per ganes d'anar a la contra d’uns més que no a favor de res. La nostra docilitat i dependència es basa doncs en aquest dèficit: una credulitat compulsiva, incapaç d’escollir críticament l’objecte de creença més enllà del que ens posen al davant dels nassos; una incapacitat de pensar per un mateix i de construir a partir d’allà la pròpia creença; la proclivitat a emprar la informació com arma llancívola contra els nostres adversaris. En aquestes condicions d’infantilisme i de pauperisme mental no es pot fer res: l’opinió pública no és opinió, encara menys crítica i no és de lluny cap ferment d’acció. 

Wikileaks, el moviment 15-M, la dinàmica de Porto Alegre de fa 10 anys, els Fòrums Socials que s’han anat succeint i altres iniciatives d’aquest caire han volgut, volen trencar aquest cercle viciós (consistent en sols donar credibilitat al que se’ns explica d’una determinada manera, des d’unes determinades instàncies i que corrobora la nostra manera de veure el món, sempre acomplexada davant del Poder, finalment), però tinc la impressió que cap d’elles ha acabat de funcionar realment. I diria que això ha estat així perquè precisament han donat una preeminència excessiva a la informació. Han partit d’una premissa que hauria demostrat ser falsa o no prou vera: si tinc una informació veraç (fiable, contrastada, objectiva) de com són les coses, necessàriament actuaré en conseqüència. Doncs sembla que no, que no és així. La relació causal apuntada no es dóna.

Hi ha qui pensa que les xarxes socials estan canviant aquest ordre de coses, suposen un salt qualitatiu. Jo no n'estic tan segur: la immediatesa i la democratització de la informació (major transparència i possibilitat de compartir aquesta de forma horitzontal i universal) no garanteix ni la qualitat de la informació ni la traducció, el desenvolupament d'aquesta actuació coherent. 

Tot fa pensar que la solució a aquesta mena d’impasse, de bloqueig, ha de venir per alguna altra cosa que no sigui informació, des d’algun altre terreny, “topo” mental. Al final vaig arribar a la conclusió que el mecanisme mental per desencadenar i dirigir una acció no era altre que la fixació d’uns criteris d’actuació (depurats per la reflexió i l’experiència prèvia). La idea de fons és molt senzilla: si fas bé les coses no t’has de preocupar, no has de preveure les conseqüències: tota la teva energia i atenció pot i ha de centrar-se en com fas les coses, amb quin ànim. Ara bé, en què consisteix això de “fer bé les coses”? Doncs en el seguir una sèrie de regles. Passo a enumerar les que crec haver identificat, “trobat” fins ara.

Defuig la facilitat. La teva facilitat la sol pagar algú altre en forma de dificultat. Recorda que has vingut a donar el millor de tu. Sigues voluntariós i esforçat en tot el que emprenguis.

No facis experiments amb la natura; no la transformis en res que la mateixa natura no pugui reciclar. Sigues respectuós i prudent amb ella.

Estreny el teu vincle amb la Terra. No deixis que te’n separin. Sigues valent i fidel als teus orígens: no t’has d’avergonyir de res; ets fill de la Terra, com tot el que viu, i tens dret al teu tros d’ella.

Evita tota construcció abstracta que t’aparti del teu sentiment vital, del teu ara i aquí: la teva intuïció, si és producte d’un viure natural, serà sana, no et podrà enganyar. Sigues simple i vital: totes les respostes i tot el que necessites és a prop teu.

Construeix el teu imaginari a partir dels llaços comunitaris; no vulguis abraçar el que no és teu i desconeixes. Creix fins on el teu amor i la teva responsabilitat t’ho permetin, no més enllà. Sigues lleial i generós amb els que comparteixen amb tu un mateix temps i un mateix espai.

No deleguis en ningú el teu dret a decidir sobre l’essencial de la teva vida: la teva vida i la teva dignitat humana. Sigues lliure i sobirà. Si ets íntimament just no hi ha cap ésser humà que et pugui jutjar.

Recorda en tot moment que has nascut per a ser lliure, per sentir-te arrelat d’una manera o d’una altra i per tornar, amb el teu esforç, l’amor i la bellesa que els altres i la vida t’han donat per tal de fer-te possible. Tingues conviccions i gratitud.

No esperis de la vida més del que tu li puguis donar. No et planyis inútilment. No deixis que la preocupació t'amargui el goig de viure, d'estar en vida. Sigues alegre i humil.

No vulguis acaparar i preveure-ho tot. Acceptar la incertesa de l’esdevenidor. Sigues confiat, pacient, abnegat; no desesperis.

Descarta el que és tan gran, brillant o llunyà que exigeix el teu esclavatge o el d'algú altre per poder ser atès. No siguis víctima de la cobdícia ni de cap passió quimèrica. Recorda que l'autèntica riquesa d'aquest món és immaterial. Sigues profund i espiritual en allò que saps que és la teva veritat.

Sigues més gran que la teva por, superior al teu ego. Sigues gran i noble. 

Bé, aquesta mena de decàleg improvisat és certament millorable, condensable, però crec que aconsegueix assenyalar tots aquells punts en que la nostra integritat i felicitat fallen. Podria servir com a recordatori i  invitació a seguir el que ens mana, i encara millor si sols és de forma intuïtiva, des del sentit comú, el sentit de la virtut, a saber: esforç, respecte, estimació, dignitat, mesura, temprança, confiança, coratge, etc. Es tracta  de centrar-se, de fer-se fort en la virtut, i per tant, per definició, apartar-se de tot el que fa que el món corri a la seva perdició. "És l'ètica, estúpid!" tal com algú va recentment parafrasejar, en un sentit més aviat invers, aquella famosa frase que deia que tot depenia de l'economia. Amb elements que ens marca la conducta ètica es pot començar la revolució demà mateix, a l’instant mateix. Com s'ha dit tantes vegades, sense un canvi de fons d'un mateix no hi ha transformació social, general que valgui. 

Tenint en compte que gran part de les desgràcies del món són d’origen humà, producte del fer de l’ésser humà (la natura, tot i ser responsable de calamitats, malalties i condicions físiques sovint difícils, és evident que no és el veritable problema), i que aquesta actuació es basa, neix en l’ànim, del que es tracta és de mirar de canviar la disposició d’aquest. En darrera instància tot és una qüestió moral. Les idees equivocades neixen en ments anímicament malaltes, i tenen èxit, s’estenen entre gent igualment anímicament malalta. El sentit comú, la moderació, la fermesa en la defensa del que és sagrat neixen, es desenvolupen en les natures més sanes, més completes. La seva lluita i responsabilitat és que un màxim de persones creixin en les condicions físiques i mentals que donen naixença a aquestes mateixes actituds i valors. Tot rau en això. 

De quelcom dolent quasi mai surt res de bo; de quelcom bo quasi mai surt res de dolent: la naturalesa, la qualitat de la cosa gairebé sempre és en l'origen, en el seu inici i fase incipient: les coses creixen, es fan grans d'acord amb el que ja són d'entrada. Determinar si una cosa és bona o dolenta quan comença no és tan difícil: es tracta, aquesta és la idea que defenso, de sotmetre-ho a examen seguint els criteris assenyalats (o a uns altres que recullin les condicions, els requisits de la bondat de les coses de forma més exacta). Tota la qüestió radica en creure en l'existència d'aquests criteris i en el seu descobriment (i ulterior aplicació, és clar).  

Tornant a la informació, i en concret a la informació crítica (exigent, ben documentada, etc.), seré el darrer en dir que no és benvinguda i necessària, però em permeto afirmar que és tanmateix un factor secundari en la lluita. Ningú té necessitat d’esperar res, cap dada, per poder començar a actuar. Tota la informació ja és aquí. Amb els elements que tenim podem determinar, amb un marge d’error molt petit, el que és bo i el que és dolent, no sols per a nosaltres, sinó per al món, en un sentit doncs absolut. El que sigui realment bo per a nosaltres ho serà també per al món: aquesta és la veritat bàsica a la que ens hem de cenyir. No cal que estiguem informats per saber allò que és cabdal, per conèixer què és el que hi ha realment en joc. Som nosaltres mateixos, la nostra vida, el nostre preu, el que està en dansa. Sabem tot el que cal tenir; tenim tot el què cal saber. Podem passar a l’acte quan volguem. En tenim el dret i depèn només de nosaltres mateixos. 

dissabte, 23 de juny del 2012

Precipitada miscel.lània estiuenca de precipici (I)


Mentre escrivia els records del viatge a l’Àfrica la vida no ha parat d’abocar una dosi monstruosa de fets, novetats, notícies, canvis. Aquest és un dels mals de l’escriptura, que és mentalment paral.lela a la vida però no físicament: el temps de l’escriptura, en el que escrius també és el temps de la vida, en el que vius: també és dins del temps. La teoria, la ficció, la recreació de la vida també és dins la vida, no atrapa mai aquesta, aquesta sempre és més ràpida, diversa, fugissera, inaprehensible: com la sorra de les platges de tot el món, l’aigua de tots els mars i l’aire de tots els vents. Només l’amor sembla capaç de copsar uns instants aquesta immensitat. L’escriptura ho intenta però encara té quelcom massa possessiu i aparatós i en prou feines suggereix. La llum de la seva llanterna arriba quan la cosa ja fuig, el seu retrat es queda en caricatura, la seva descripció i explicació no passa de l’esquema borrós. És així i s’ha d’acceptar.

Dit això, feta aquesta confessió, i acceptant de continuar malgrat les limitacions de la cosa i el risc gairebé insalvable de fer el ridícul i de ser injust, hi ha força temes que m’han semblat rellevants, però estic per centrar-me, així, una mica arbitràriament, perquè hi vaig pensar un dia i no tinc esma de rectificar, en tres: Assange, el Sonar, el rescat espanyol.

Ara mateix no sé massa què diré. No tinc cap guió. Sols una vaga noció del que cada una d’aquesta coses suscita en mi i del que haig de pensar, i per tant dir, d’acord amb la meva visió de la realitat (que estic disposat a modular segons l’estat d’ànim, però no a canviar mentre no se’m demostri el contrari, que estic equivocat, feina que deixo a algú altre ;-).

Assange

La darrera notícia que he sabut d’ell és que està assetjat a l’ambaixada equatoriana de Londres. Assetjat en sentit figurat però no tant: si posa un peu al carrer els agents d’Scotland Yard el detindran per haver violat l’arrest domiciliari. L’espasa de Damocles de l’extradició a Suècia havia donat senyals de desplomar-se-li sobre el cap i va fer un darrer, o nou intent d’escapolir-se de la seva mala sort.

Reconec que he seguit de relativament lluny tot l’escàndol de Wikileaks. S’ha dit de tot de’n Julian Assange, aquest australià de cara intel.ligent de nen concentrat i cabells blancs, fins i tot que era un agent de la CIA. Un antic col.laborador i amic seu, cofundador de Wikileaks, aquesta mena d’agència de la transparència total del entre bastidors de la política, en va dir penjaments i se’n va desvincular. Reconec que durant un temps vaig dubtar de l’autenticitat del personatge, ara ja no. La persecució de la que sembla ser objecte té tots els trets de la veritable caça de bruixes. L’interessat es tem tota mena d’irregularitats per part de la Justícia i dels poders que mouen aquesta a l’ombra, com per exemple que el judici que l’espera a Suècia no sigui més que un tràmit, la porta d’entrada a una extradició als EUA on li faran passar les ganes d’explicar-ho tot, sobretot el que incumbeix a llur actuació en el món.

El referit és sabut i no he aconseguit, fins ara, aportar un gram de novetat o matís (admeto que és greu). Ara miraré d’agafar una mica més d’embranzida i enlairar-me per constatacions, consideracions un pèl més personals.

Si he seguit poc l’”assumpte Assange” no sols és per mandra (saturació, limitació, esgotament o el que es vulgui) o les ganes que sovint un té d’evitar una mica els temes depriments (per morbosos que siguin), que també, sinó per un general i difús  escepticisme envers tot el fenomen de la informació. M’explico. Tinc la íntima sospita que a partir d’un cert punt la informació paralitza. Aquí tampoc sóc original, perquè això ja ho va dir algú fa molts anys i qualsevol ho pot experimentar en el seu dia a dia. Em sembla tanmateix important recalcar que també la informació fiable, la del periodisme d’investigació (que englobaria la tasca de Wikileaks, doncs) té, en la majoria de casos, de persones, aquest nefast efecte.

Per un mecanisme, una determinada llei psicològica (segurament fàcil d’entendre i de descriure) la informació supliria l’acció. A més informació menys acció. Si fem l’esforç d’analitzar com es produeix aquest fenomen, bastant paradoxal val a dir, ens trobem amb 3 fets o dades que estarien a la seva base, que en serien la causa.

El primer és evident i ja l’hem esmentat referint-nos a la informació en general, no només per la de qualitat: la paràlisi per excés, o més exactament, per continuació indefinida. L’acció, tota acció, neix d’un aturar-se i focalitzar l’energia en un punt, un temps concret, un objectiu. Davant del devessall constant de notícies, el moment de deturar-se, de deixar de pensar (investigar, comparar, especular, calcular) senzillament no es produeix perquè no arriba mai, no pot arribar mai. La successió de notícies és constant, un contínuum ininterromput que impedeix el sorgiment d’aquest instant “dogmàtic”, d’inconsciència determinada, de decisió particular i centrada que presideix tota acció. L’acció rau fora del raonament, fora del temps del discurs. En l’encadenament permanent de notícies, en la banda continua de dades no pot sobrevenir res. Tot el que es pot fer és seguir, pair, enregistrar el doll d’items que  apareixen. La possibilitat d’acció és xuclada, absorbida en la necessitat, l’exigència de l’estar atent, al dia... informat. En nom de la informació, de la veritat, esdevenim éssers passius. 

Per obra, per tants, d’un efecte màgic i pervers la notícia que ens hauria de mobilitzar, fer sortir al carrer a protestar, ens deixa no indiferents (encara) però sí expectants: i? Què més? I ara què diran aquests? Esperem, sortiran més coses... Sense quasi no adonar-nos-en ens convertim en espectadors d’una realitat convertida, reduïda a espectacle. Com en el circ romà se’ns deixa opinar (amb el polze amunt o avall: “m’agrada”, “no m’agrada”) i amb això ja en tenim ben bé prou. Alguns volen fer de gladiador, però els que volen marxar del circ o enderrocar-lo són ben pocs.

El segon punt a tenir en compte té a veure amb l’ètica. L’efecte com hipnòtic acabat de referir té una dimensió moral. La substitució de l’acció per la informació va acompanyat d’un factor de ficció militant. “M’informo correctament ergo ja estic fent alguna cosa, ja estic contribuint a que la veritat s’obri pas i esvaeixi les ombres de la falsedat, la manipulació i l’abús”. Com ja hem esmerçat l’energia de l’acció per informar-nos ens pensem (per una mena de transferència mental) que ja hem actuat, que ja hem fet el que havíem de fer, que ja hem reaccionat... És allò tan bescantat del donar-se bona consciència (en relació a la caritat), però ara a propòsit de la informació: el “ja sé” es transmuta en una mena d’imaginari “ja he fet”. És com si de sobte la majoria de la gent, que ha descregut sempre de la incidència, del poder de la pregària en la marxa del món, ara cregués que amb saber ja n’hi ha prou, ja s’ha fet la feina. Sorprenent però cert, i ningú, jo tampoc, és clar, se n’escapa. Potser hi ha revolta, però ja és purament mental, no transcendeix de l’opinió, dels escarafalls del foc d’encenalls. Estic informat, ja sóc revolucionari.

El tercer punt és simplement un matís respecte al primer punt. Si parlàvem, primer, de la infinitud en el temps de la informació, ara volem només afegir un nou aspecte caràcter d’aquesta infinitud: el de l'ajornament per complexitat. Presoners de l’enllaç sense pausa de la informació i de la pruïja de voler estar ben informats abans de resoldre’ns a passar a l’acció, a fer cap acció determinada, l’instant i el motiu de l’actuar són sempre posposats. Es produeix, així, la desconcertant situació de veure com la majoria de la que voldria canviar les coses no fa res esperant tenir més elements de judici, i els que sols pensen en els propis interessos, lliures i lleugers de cap mena d’escrúpol actuen i potinegen el món a la seva manera. Per moments sembla com si aquests darrers tendeixin a monopolitzar l’acció. Aclaparant els primers amb exigències de veracitat i honestedat (que ells són els darrers a aplicar-se!) neutralitzen tota oposició a llurs maniobres i actuacions nefandes. Preconitzen el pacifisme sí, però per als altres; defensen la democràcia, sí,  però només de paraula, en la pràctica l’atropellen; exalcen l’ecologisme, sí, però per passar-se'l pel folre millor. 

divendres, 22 de juny del 2012

Cròniques africanes (XXXI i final)


No tinc clar que pot o ha de fer l’Àfrica davant de tot això. Afortunadament no és la meva responsabilitat (o no la principal, ni de lluny). Així, improvisant, diria que no hauria de caure en el parany de la imitació, i encara menys cega i total. Ha de trobar, mica en mica, el seu propi camí, salvant el que es pugui salvar de l’herència blanca, adaptant-se a la marxa del món en allò inevitable, inesquivable (ni és bo ni es pot viure al marge de res, ni que sigui per protegir-te’n), però mirar de cercar, de recuperar la seva pròpia essència, el seu propi pols i batec, sense complexos ni vacil.lacions. Hauria d’aplicar el principi de small is beautiful que l'economista britànic E. F. Schumacher va pensar per a ella i per al 3r món en general (i nosaltres també, de fet). 

Els africans semblen tenir-ho més fàcil i alhora més difícil que no pas nosaltres. Més fàcil perquè encara estant immersos en l’era pre-industrial; més difícil perquè viuen aquest endarreriment com un humiliant mancança, com un vergonyós dèficit, com un impediment, un obstacle. Passarà temps abans no percebin les coses d'una altra manera, abans no vegin que l'inconvenient pot ser justament llur avantatge. Mentre pensin, vulguin pensar com nosaltres aniran sempre contra ells mateixos i seran víctimes de la seva pròpia i íntima contradicció.

Però més enllà de confirmar les meves teories més o menys antropològiques, com m’interpel.la, segueix interpel.lant-me l’Àfrica? Em segueix rodant pel cap anar-hi a viure? Segueixo amb ganes de tornar-hi? El primer no ho sabria contestar, el segon, doncs probablement, és clar. El que és evident és que hi ha un tipus de vida, la de l’expatriat europeu, occidental en el 3r món que té, no es pot negar, molt atractiu. Sense entrar ara en consideracions sociològiques, ètiques (en quina mesura no contribueixes, en tant que expatriat de "luxe", a perpetuar el neocolonialisme, no t'estàs aprofitant d'una manera o d'una altra de llur situació de dependència econòmica i cultural, etc.), és palès que es tracta d'un tipus de vida com ja no som capaços de viure-la en el 1r món. 

És allò de gaudir d’ambdós avantatges, o, de fet, de tres: 1. l'aspecte positiu de tota expatriació (consistent en la gràcia de l’exotisme i, en la majoria de casos, en la lleugeresa, fruit del desconeixement, amb  la que vius la realitat local: el seu rerefons conflictiu se t'escapa i per tant no t'afecta anímicament; 2. del fet de ser occidental (avantatges econòmics i de consideració en el tracte); 3. del contacte amb un món antic, menys “evolucionat”, amb accés a una natura i a unes formes culturals d'una exuberància, d'una "intensitat" que aquí no s’han donat mai o han desaparegut fa temps. Tot això explicaria, per exemple, sense voler ara jutjar-ho, que tanta gent s’apunti a la cooperació humanitària a l’Àfrica i al 3r món en general. És l’ocasió de tornar a una mena d’innocència, d’infantesa de paradís perdut amb un grau de facilitat, de seguretat, de poder i d'impunitat considerables... 

És normal que la formula tingui èxit. No tinc gens clar, que la volgués (suposant que pogués) fer mai meva, però. No em sembla que sigui el meu deure... Tot i així, i si fos justament un error seguir sempre el que hom creu ser el seu propi deure? I si fos una concepció equivocada de l'existència? Em roman el dubte i probablement em quedaré per sempre atrapat en ell.

Atenció, amb tot això no vull dir  que la gent que hi va tingui necessàriament un efecte negatiu en la vida local, és clar que no (ells, com nosaltres a ells, també ens necessiten). El que dic simplement és que l'Àfrica NO és cap malalt i que per tant sobren metges i infermeres, almenys en sentit figurat. No hi ha res pitjor per una persona (i això val també per a un continent) que fer-li creure que no està bé i que sol no se'n pot sortir: és la millor manera d'enfonsar-lo en la incertesa respecte a les seves pròpies forces, d'introduir el corcó del dubte respecte a les seves pròpies capacitats. O molt m'equivoco o el que realment li convé a l'Àfrica és que la deixem en pau, que la deixem de marejar. Això de xuclar-li la sang i després anar-hi amb un pot de vitamines està massa vist. Podria ser que sols no se n'acabin de sortir (però és que algú se "n'ha sortit mai"?) però costa de creure que els hi anés pitjor, la veritat. A vegades la llibertat (el poder decidir per un mateix sense cap mena d'interferències) és més important que una tutela excessiva, per molta ajuda i assistència que comporti. El continent africà, com qualsevol altra cosa viva, ha de tornar a creure en ell mateix si vol redreçar-se. Aquesta és la primera i la principal condició de la seva recuperació.   

D'aquest viatge queda també, cosa lògica i natural, que vegi altrament de com ho feia anteriorment els immigrants negres que corren pels carrers de Barcelona i arreu. Els sento més pròxims. Sóc més generós amb les almoines que alguns em demanen del que segurament ho seria de no haver anat allà a baix. Els seus compatriotes, congèneres em van tractar bé, miro de correspondre una mica. M’interesso mínimament per ells, pregunto d’on són (actualment molts venen de Níger o Nigeria, no sempre em queda clar). Els veig circulant amb carrets de supermercat recuperant ferralla, trastos i rebuig de tota mena i penso en el seu terrible error de creure en El Dorado europeu. 

Quanta joventut, quanta energia malbaratada... Fa llàstima. Casualment l'altra dia vaig passar  pel davant del magatzem del Poble Nou on acudeixen amb els seus carrets a abocar, pesar, triar, revendre la seva "mercaderia"; sembla un negoci portat només per negres. En un entorn de contenidors i parets negres de brutícia industrial una colla de joves remenaven tots els ferros i plàstics que ja no ens serveixen. Vora l'entrada, en una paret blanca bruta, s'hi llegia: "EN BAS LES VOLEURS" (A BAIX ELS LLADRES: escrivint EN BAS enlloc d'A BAS sembla que vulgui dir que els lladres són a baix, al pis de baix, però es tracta molt probablement d'una errada, d'un ús deficient de la llengua francesa)... Enlloc d'estar donant vida al seu continent, sota el sol i la silueta dels baobabs, heu-los aquí esclaus d'una miserable feina de drapaire que potser no els donarà mai prou per tornar a les seves llars. Tràgic engany, patètic malentès.

En darrera instància, l'Àfrica és simplement un estiu permanent. Ho pensava l'altra dia. Si visquéssim només els mesos de maig a setembre en successió ininterrompuda, també nosaltres, aquí, lliscaríem cap a l'"africanitat". El continent africà no és més que un món bastit a partir d'una temperatura, una temperatura elevada que invita al contacte amb els altres, a una certa relaxació informal del tracte, a la calma i a la lentitud. La calor no permet altra cosa. Malauradament, en les nostres latituds, tenim el fred; el fred que sempre arriba, torna, i talla la distensió estiuenca. Aquest retorn estacional, regular del fred fa que no puguem mai evolucionar cap a l'Àfrica, i és una pena.  Ho vulguem o no sempre torna aquella agressió de l'aire que fa que hom es retregui cap a dins seu. Personalment, si fos possible (i assequible) em faria congelar durant la durada de l'hivern i descongelar amb la vinguda del mes de maig... Ells volen pujar i nosaltres baixar: l'ésser humà no està mai content amb el que té.

A mode de reflexió final, sols afegir que tal com ho veig, tal com me la represento, l’Àfrica és l’origen, l'origen de tot. En tot cas aquesta és la idea que me'n va quedar i que resum d’alguna manera la meva visita a aquell continent. Si es diu que la Humanitat sencera va sorgir d'allà... qui sap si no acabarà tot de nou allà. Ja que qui diu origen diu també punt d’arribada. Finalment, potser va sent hora de que tornem al temps circular (abandonant el lineal i la seva acceleració exponencial cap al cataclisme). És hora de tornar a casa, és hora de tornar a la nostra Àfrica particular...

Cròniques africanes (XXX)


I què queda d’aquest viatge, dos anys després? Doncs algunes coses.

La primera és una simpatia, un afecte envers els africans i el continent africà en el seu conjunt (encara que sols n’hagi entrevist una petita part). És clar que és un món molt divers, tant o més que Europa, i que d’entrada hi ha una diferència molt clara i a molts nivells entre la població “blanca” del nord d’Àfrica i la que de fa uns anys s’anomena subsahariana. Són mons diferents i posar-los en el mateix sac és sens dubte incórrer en un reduccionisme abusiu.

Diguem, com qui diu per sortir del pas, que m’agrada tant un món com l’altre. Un, el “magrebí”, és, ens resulta, en principi, als que som d’aquesta banda del Mediterrani, més proper, més comprensible que no pas el món negre. Es tracta, és evident i conegut, d’un món encara mediterrani (en clima, agricultura, costums, paisatges), no massa allunyat del que devia ser la vida en les nostres contrades cristianes fa 100 ó 150 anys. La modernitat, és clar, hi ha arribat, però tard i frenada per la tradició, amb el dolent d’aquesta, però també amb el bo. I què és el bo d’aquesta, per a mi? Doncs la dissolució de l’ego individual en el grup, en la comunitat; la relació encara intensa (certament dura) amb la natura; la importància de la família i el sentit de continuïtat i vincle natural amb l’entorn que aquesta dóna. A casa nostra tot això s’ha perdut molt, estarem d’acord.

A l’Àfrica negra aquests valors i lligams, aquesta immediatesa natural, física de l’existència apareixen de forma encara més accentuada. Allà la vida, per moments, té la intensitat del mite, la plasticitat de l’eternitat, l’alegria de la llibertat. És un continent que pateix, com tots, però sense por o sense temença: la por del moment accidental, sí, però no la por previsora i calculadora, que és la que realment corrou i resseca l’ànima. Allí no s’especula amb l’esdevenidor, o molt poc. Es viu a 3 ó 30 dies vista. L’actitud sembla de confiança en el que hi ha, o en tot cas d’acceptació, tal vegada resignada, d’acord, però curulla de dignitat. L’individu, per la seva unió amb la terra, amb els avantpassats i amb la divinitat que ha fet seva, és molt més que ell mateix, és gran i es nodreix, encara que sols sigui intuïtivament, inconscientment, de la noblesa de l’existència entesa com un tot.

Què més queda d’aquest viatge? Doncs la prova, més enllà d’elucubracions, deduccions, lectures i del que hagi pogut viure incidentalment, que allò que concebia i intuïa existia verament. La Tradició és quelcom existent. Occident no ho és tot. Hi ha maneres de viure diferents i perfectament dignes d’interès i estimació. Primitiu no és sinònim de salvatge. Hi ha diversitat de maneres d’encarar l’existència, i l’africana, suposant que es pugui generalitzar d’aquesta manera, n’és una, tan o més viable que una altra, i segurament la millor possible i la necessària en aquella regió del món.

D’aquí, lògicament, es deriva una constatació crítica. No tenim res a ensenyar-los. Aquest afany nostre de redimir-los de llur pobresa i ignorància és una flagrant intrusió, una pretensiosa ingerència. Aquesta idea, sentiment de que són uns pobres desgraciats que sense nosaltres no faran mai res de bo i no se’n sortiran és d’una arrogància aberrant. Àfrica fa milers d’anys que existeix i funciona d’acord amb les seves lleis físiques i humanes. Durant milers d’anys els africans han trobat resposta al seus problemes generals i específics, han desenvolupat una sapiència i saber fer propis, han exercit i representat la humanitat en aquell continent, amb els seus encerts i les seves inèpcies, exactament igual que nosaltres ho hem fet a casa nostra, no necessàriament pitjor, com ens agrada o no podem evitar de pensar.

Mentre hi era em dolia veure els africans tan privats d’amor propi, tan, per moments, tallats de les seves arrels, tan ignorants del seu passat, tan dependents i pendents de tot el que ve de fora, d’Occident, siguin idees, tecnologia o reconeixement. En certs moments i en determinats individus sí notaves un redreçament moral, un amor propi en marxa, però era minoritari. L’alienació és general: els africans, després de 100 ó 150 anys de colonització i postcolonització tendeixen a creure que són inferiors, menys capaços, incapaços de resoldre sols els seus problemes, o almenys aquesta és la impressió que donen.

És segur que la doble, i perversa, pinça de l’ajuda i de l’explotació (sempre de bracet) han tingut efectes devastadors en la psicologia africana. S’endevina que el fatalisme, en forma de passivitat i indiferència,  ha fet estralls en les consciències: per a què fer res si la Creu Roja o tal ONG ens donarà sostre i per viure una temporada mentre la multinacional X arrasa el nostre poblat per extraure níquel? Per què m’haig de preocupar de creure en un país que finalment és una herència colonial i que tan poc té a veure amb la meva tribu?

El paternalisme de l’ajuda humanitària (fruit d’un vague però profund i força estès sentiment de culpa) sovint no ha fet més que alimentar una cultura del subsidi, una mentalitat d’assistit, un reflex de victimista espavilat. Alhora, amb tota la bona voluntat que es vulgui, pel que he pogut veure, no fa més que transmetre una cultura, uns instruments que realimenten la dependència. Com quan s’envien ordinadors i s’ensenya anglès o francès enlloc o abans de donar eines mentals per entendre el seu entorn, saber treure profit dels recursos que encara tenen, teixir, relligar novament la trama dels vincles comunitaris, tal vegada desfets: quina estima tindrà pel seu avi o pare pastor, pescador, agricultor, ramader, fuster o ferrer el fill o nét que sols s’interessa per internet i menysté la seva llengua materna? La pregunta es contesta sola.

Pel que fa a la vessant explotadora, s’ha dit i se sap molt d’això. No cal estendre-s’hi gaire. L’atropellament és constant i arreu. Des de l'extracció i apropiació a baix cost de matèries primeres (inclosa la pesca), fins a l’explotació del personal en condicions esclaves en mines, fàbriques i manufactures, passant pel desembarcament dels transgènics, dels fàrmacs caducats o la mortífera llet en pols. Dins d’aquest capítol cal encara afegir l'escàndol dels residus nuclears (un continent convertit en deixalleria radioactiva... a preu de saldo), o la vergonya del turisme sexual. Qui tingui dubtes al respecte només cal que visioni, entre molts altres exemples possibles, el documental titulat Le Cauchemar de Darwin (La Pesadilla de Darwin): http://www.youtube.com/watch?v=Gg3CBfkeidw

Tot això per no parlar de la Sida, una síndrome (no s’ha descobert ni aïllat cap virus, simplement perquè potser no existeix) d’immunodeficiència que cada dia més metges i investigadors relacionen amb les campanyes massives que ha patit l’Àfrica de vacunacions innecessàries, ja en nadons (5, 10, 15 vacunes en un sol dia, i au, a córrer...).

Cròniques africanes (XXIX)


Aquell mateix dia de la visita al far vaig passar el més a prop que vaig poder del gran monument de La Renaissance Africaine (El Renaixement Africà) que el president del país havia fet erigir en aquella banda de la ciutat. No crec haver vist mai res tan colossal. En un estil perfectament estalinista (no debades el dissenyador era nord-coreà), dalt d’un turó enjardinat (en fas encara incipient, de llavor, quasi) s’erigia l’escultura de dues figures humanes mastodòntiques. Representaven una parella i el seu fill. Tot eren mirades decidides cap un horitzó de glòria, en dinàmic moviment ferm, determinat de caminar o, més exactament, d’haver assolit una atalaia des de la que albirar un gran i prometedor panorama. Cossos joves, sans, musculosos. L’home primer, la dona lleugerament enrere, amb el fill petit en braços i com aixecant-lo per tal de fer-li veure el esdevenidor de plenitud messiànica cap el que es dirigeixen inexorablement.

Estic parlant d’un conjunt escultòric que potser fa 30 ó 40 metres d'altura, aparentment fet de planxes de ferro de color coure, sense comptar amb el pedestal ni l’elevació del terreny (natural o artificial) sobre la que s’assenta. La seva inauguració s’estava retardant una mica però era una qüestió de dies o poques setmanes. Em va semblar, no ho podria jurar, que la parella de titans mirava cap a l’est, cap a Orient, tal vegada la Meca? El cap de l’home, si recordo bé, anava cofat d’un fes (signe mahometà per antonomàsia en aquesta banda de l'Àfrica).

Era una d’aquestes coses que susciten sentiments oposats. Per una banda el monument aquest volia transmetre autoestima, esperança a un poble, a un continent que de fa massa temps en va privat. Per l’altra, era molt dubtós que fos la millor manera d’aconseguir, d’estimular aquest efecte anímic, moral. Les coses realment sinceres i eficaces són més discretes, menys aparatoses, és sabut. Tot plegat casava malament amb el tarannà democràtic que se suposa és part constitutiva de Senegal des de que el país es va independitzar l'any 1960 (o constituir de forma independent, ja que abans, com a tal, tampoc es pot dir que existís més enllà d’una certa arbitrarietat administrativa francesa). Amb altres paraules, feia un cert tuf totalitari, d’autopanegíric presidencial, de propaganda personalista... Com sempre. L’esperit d’Arno Breker i les seves massives, aclaparadores escultures de figures humanes dels anys 40 revivia aquí i ara. Les constants humanes són sempre les mateixes i la patologia aflora sempre d’una manera o una altra, en un lloc o un altre.

El transport públic mereix també algun breu comentari. Dakar és una gran ciutat i té, per tant varietat de mitjans de transport. Hi ha els autobusos convencionals, que llevat que són com els d’aquí de fa 30 ó 40 anys no tenen res d’exòtic o anecdòtic. Hi ha, com s’ha vist, els taxis, també força atrotinats però més posats al dia. No són cars però ho acaben sent quan vas just de calés. S’ha de parar compte que no t’estafin tal com em va passar un cop, de nit; el més prudent és negociar el preu abans d’agafar-lo. I per acabar hi ha les grans furgonetes (Mercedes, crec) convertides en autobusos. Són les mateixes que fan trajectes interurbans i que veus per les carreteres de tot el país, atapeïdes de gent. Solen anar pintades amb colors llampants i marcades per mil bonys i rascades. S’hi puja pel darrera i fas arribar els diners al conductor a través dels mateixos usuaris (que et tornen el bitllet i el canvi). O potser sí que hi ha revisor i és la meva imaginació la que idea solucions fantasioses.

Els autobusos, sobretot aquests, és certament un dels moments i llocs on he pogut observar més de prop els senegalesos, on he estat, forçosament, més a frec amb ells. La veritat és que, almenys per al turista, costa no sentir simpatia per a ells. Malgrat les incomoditats i la suor es mantenen dignes, soferts, pacients. Diria que suen menys que nosaltres els occidentals i per tant el seu aspecte sempre és bastant fresc i polit.

Hi ha també una prestància física africana que mai podrem igualar. Si a sobre s’hi afegeix el bon gust que en general tenen en el vestir (saben escollir la roba que porten, els hi queda bé). Per entendre’ns, exagerant i simplificant, allò és un món jove, de gent tirant a atlètica vestida amb colors vius com de musical dels anys 50 ambientat a Cuba. En general fa goig. Per moments el contrast amb el nostre paisatge humà és força punyent, en un sentit desfavorable per a nosaltres, és clar. Hi ha una elegància (no sé si animal o espiritual, encara que bé podria ser que l'elegància fos una i sempre la mateixa) que aquí hem perdut fa temps, suposant que l'hàgim tingut mai.

Esperant el dia de la marxa encara vaig tenir temps de voltar bastant. L’ambient en l’alberg era relaxat i simpàtic. Els àpats es feien de manera comunitària, amb el servei. La cuinera era de Casamance. Em va contar una mica el conflicte que s’hi ha viscut i les poques possibilitats que hi ha que es resolgui favorablement. Si abans baixava cap al mar, ara pujava cap a la ciutat pujant escales i carrers en pendent. Recordo que va ser en una d’aquestes pujades que un dia em vaig trobar un nano en cadira de rodes que penosament enfilava el carrer costerut. Em va semblar el més natural del món ajudar-lo agafant les nanses de la cadira i empenyent amb força cap amunt. M’ho va agrair, sense, però, una sorpresa excessiva, el que és el millor. La sorpresa la tenien més aviat els quatre que ens van veure, blancs i negres. Que un blanc ajudi un negre en una tasca humil i física es diria que és encara quelcom insòlit, que trenca esquemes. Tal vegada va ser el primer cop que alguns veien aquest intercanvi de papers. 

I poca cosa més puc contar. Grans avingudes d’aire europeu, amb cafès i restaurants amb aire “chic”, grans arbres i edificis alts i moderns de fa 40 ó 50 anys. Zones residencials amb torres de l’època colonial. Una certa tendència molt anys 60 al gegantisme en els edificis oficials (com el cas del Parlament). El luxe neoclàssic del Palau Presidencial, amb el seu jardí donant a la depressió de La Corniche i les seves vistes sobre l’Atlàntic. Els venedors ambulants de llaminadures o refrescs com sortits d'una pel.lícula dels anys 40. Els pobres invàlids, estrafets i malalts dormint i pidolant per les cantonades. Els quioscs venent literatura revisionista neonazi. Els rics negres vestint a l’occidental (a diferència dels de Mali) pujant i baixant dels seus flamants 4 x 4...

Una certa sensació, flotant, de decadència en l’ambient (com si la pàtina, la inèrcia d’un passat colonial i post-colonial brillant anés perdent força, intensitat). Una ambaixada nord-americana, aquí també, convertida en fortí. L'imaginar en cada racó (carrers, col.legis, la catedral) la mirada que potser va tenir de tot allò el meu cunyat Ph. en els anys que va passar en aquesta ciutat (el trànsit de la infantesa a l’adolescència). El topar-me i intentar desfer-me d’un guia pseudo-intel.lectual que finalment em va deixar tranquil el dia que li vaig donar unes monedes perquè es prengués un cafè. El constatar que la lletjor urbanística, també present aquí (encara que amb menor agressivitat) queda com esmorteïda pel caràcter atrotinat que li dóna l'ús, el caos, el temps: no hi ha res pitjor que la lletjor  neta, llepada, impecable, satisfeta d'ella mateixa (aquesta, que no és altra que la veritable lletjor, és molt escassa a l'Àfrica; malauradament no es pot dir el mateix de Barcelona, de Catalunya ni de bona part d'Espanya i Europa).

Tot això i les llargues caminades amunt i avall per conèixer-ho o almenys veure-ho; la imposició de recórrer a peu la ciutat per entendre-la i fer-la una mica meva.  Tot això i una mica la recança de no haver pogut fer-ne ni una sola foto.

Finalment va arribar el dia de la partença. Semblava que encara ens podríem veure unes hores o tot un dia amb en JP provinent de Bamako però un retard en el seu avió va impedir la trobada. Molt amable em va proporcionar un contacte que em va facilitar no recordo ara quin tràmit burocràtic d’última hora i ja en el mateix aeroport. Encara de nit, poc abans del trenc d’alba m’enlairava, patint com un porc, camí de Casablanca. Sobrevolar el desert em va tranquil.litzar una mica (en aquesta extensió plana sempre s'hi podrà fer un aterratge d'emergència). Al vespre, després d'un perillós vol sobre la península, arribava per fi a Barcelona. Aleluia. Feia dos dies de la gran, la històrica nevada del 8 de març de 2010; m'havia saltat una part de l'hivern, però encara en quedava un tros. El viatge m'havia deixat arruïnat però estava sa i estalvi i podia i calia tornar a la rutina. 

dijous, 21 de juny del 2012

Cròniques africanes (XXVIII)


L’endemà em vaig aixecar amb l’esperit tèrbol. Feia un dia rúfol, com si s’hagués posat d’acord amb l’estat d’ànim. Un lògic sentiment d’inseguretat s’havia apoderat de mi. Vaig voler accelerar la meva marxa del país.

Vaig anar resolent i tancant els temes que tenia oberts. El problema de la manca de líquid venia de l’error d’estar rebent els calers en un compte diferent del vinculat a la targeta (havia senyalat el canvi feia potser un parell de mesos però l’interlocutor no n’havia pres prou nota). Em vaig mudar, per estalviar, a un alberg a tocar del mar, a la zona de La Corniche. Era un club de busseig i l’ambient era juvenil i com familiar. Ja no calia donar propina al porter de l’hotel perquè em vigilés el cotxe, que, per cert, el dia que vaig voler moure'l tenia una de les rodes planes (afortunadament tenia una manxa per a tota mena de rodes i vaig poder sortir del pas). Ja podia comprar-me el bitllet d’avió i pel que fa al cotxe tocava accelerar el procés, que no fos per mi.

D’aquells dies finals em queden algunes impressions, el record d’algunes situacions. Les enumero sense fil conductor perquè no puc reconstituir aquest i tampoc té massa interès o importància.

Una tarda, després de deixar el cotxe vaig baixar a meitat de recorregut per ser testimoni de l’arribada de les barques de pescadors a la platja on varen i on fan  mercat. És un espectacle acolorit i maco de veure. Un grup de turistes, crec que japonesos, abandonava ja el lloc. De seguida em va sortir un guia espontani que em va anar guiant entre les barques, les caixes amb peixos i el personal. Curiós em vaig quedar parat davant d’una estesa de peixos i el pescador me’n va voler vendre. Excusant-me dient que sols mirava em va respondre una cosa que pel que sigui m’ha quedat gravada: “Ça ne nous arrange pas” (això no ens resol el problema). Vaig trobar que era una resposta exacta, inapel.lable, verbalment immillorable. Tenia raó. Vaig acabar la visita menjant peix fregit en companyia del guia, a qui invitava. Havia estat pescador però un accident l’havia deixat mig invàlid i ara es guanyava la vida d’aquella manera, ensenyant als turistes el que havia estat el seu ofici. La melancolia se’l devia menjar viu.

També un d’aquells dies, recorrent la línia de la costa de la part nord de la ciutat, vaig veure, a la platja que quedava al peu de l’espadat on em trobava, el desplegament de potser un centenar o més de nanos joves fent gimnàstica; feia pensar en un camp militar o en allò de les “spartakiades” txeques). Per les bandes alguns jugaven a futbol i tot feia pensar que els que s’exercitaven en formació no feien més que preparar, formar el cos per jugar més i millor. Es notava seriositat i determinació en tota aquest fer (una mica com els xinesos o japonesos que, en grup i a l’uníson, fan moviments ritmats enmig del carrer). Es confirmava un cop més la importància que els nanos joves donen al futbol com a mitjà d’accedir a una vida millor o, com a mínim, com a manera de socialitzar-se. En un país amb poques distraccions i on la majoria dels joves no té un cèntim, el futbol és una sortida barata sinó natural.

Perquè no fos dit, vaig visitar el museu etnològic (Ifan crec que l’anomenen). L’art africà era un tema que cada cop m’interessava més i volia marxar amb alguna idea o impressió més aprofundida i de conjunt. La col.lecció de peces present en aquest museu era relativament petita i es notava que feia temps que no renovaven ni ampliaven res (la pols i les etiquetes esgrogueïdes i velles així ho feien palès), però hi havia mostres interessants, és clar. Cada tribu, per als dies de cerimònia, s’havia especialitzat en un tipus de màscara (n’hi havia d’enormes i d’una imaginació desbordant) i amb una indumentària determinada, en acord amb el marc físic en el que vivien. S’havia fet l’esforç de muntar grans vitrines amb tot de ninots de dimensions humanes vestits d’una manera o d’una altra segons l’ètnia de què es tractés. Era patent que l’esforç de simbiosi amb el medi, per una banda, i de simbolisme zoomòrfic, per l’altre, havien estat duts a nivells insuperables.

En el primer pis hi havia sobretot mobiliari i instruments musicals. La inventiva humana no té fi ni límit. Amb la mínima closca, el fil o cordill més misèrrim, la banya o la branca més rara o abundant l’ésser humà construeix alguna cosa que sona i que és capaç de transfigurar el seu ensopiment o angoixa en alegria i esperança. Entre el mobiliari em va cridar l’atenció l’existència i profusió de reposacaps. Es tracta de petites banquetes (de fusta, com gairebé tot), amb la tauleta horitzontal lleument vinclada, còncava, per tal que el cap hi pugui descansar. El coixí tradicional d’allà, vaja.

Pel que fa al garatge, era a la quinta forca, en una zona ja totalment popular i indígena. El portava un suís expatriat casat amb una noia del país, o en tot cas africana. Representava prou bé la figura de l’europeu que s’ha passat mitja vida o més a l’Àfrica. El seu negoci semblava pròsper i se’l veia perfectament aclimatat. La reparació del cotxe em va costar a preu europeu (per allò de les peces de recanvi). Molt professional, al pujar tant, m’havia consultat i parlat abans d’un pressupost. Les sotragades dels sots de la carretera m’havien finalment passat factura. Ho havia tirat endavant perquè no podia passar-li a un amic un cotxe que no estigués en condicions de fer els més de 4.000 quilòmetres que havia de fer en pocs dies. Era un tio honest i per aquesta banda em vaig quedar prou tranquil, i content de desfer-me finalment del cotxe.

En una de les anades i tornades del taller aquest vaig visitar, en JP havia insistit perquè ho fes, un far d’aquells antics, vuitcentistes. Era dalt d’un turó més aviat pelat i havies de caminar una estona per accedir-hi. Davant d'ell s'obria l'oceà immens. Tenia la clàssica silueta i factura de far tal com se sol representar aquesta mena d'instal.lacions. Havia estat construït cap al 1860. Tot i l’ambient anacrònic, com de guardabarreres d’antany, encara estava en actiu. Es notava aquest isolament del funcionari que viu i es metamorfosa amb la seva feina i el lloc on l’exerceix; en aquest cas, allò que denotava aquesta mena d’amalgama feta d’individu, temps i lloc era el jardinet que hi havia just davant de l’entrada. Un jardinet pobre, la veritat, amb un aire de leproseria vegetal.

Vaig estar de sort ja que era obert. Tret d'una parella turista que ja marxava o no passava del jardí  no semblava que hi hagués més visitants. Em vaig trobar amb el farer, una home de mitjana edat, que feia alhora de conserge i de guia. Estava mirant un combat de lluita lliure africana a la tele (una mena de “catch” que té bastant de “sumo”: dues moles enfrontant-se amb tot de seguidors animant-los, incloent algun bruixot que llença encanteris a tort i dret). Vam pujar per l’escala de cargol fins a la sala amb el gran ull de vidre. Pràcticament no s’havia introduït cap canvi o millora des de que els francesos l’havien edificat. Tot era tecnologia de museu. Era clar que la mínima avaria o trencadissa suposava dies o setmanes de paràlisi per la dificultat de trobar cap peça que substituís l’original. De petit tota aquesta mena de coses, d’artefactes m’havia fascinat; ara tot això m’arribava ja una mica tard, però em va fer gràcia, ni que fos amb mirada retrospectiva, nostàlgica i romàntica, passar una estona en aquell indret.