dimecres, 16 de gener de 2013

Balanç i comiat (IV i final)


Un efecte que ha tingut sobre mi l'escriptura, i que voldria deixar anotat, és la minva en l'activitat lectora. Durant tot aquest any he llegit bastant menys del que era habitual en mi. La manca de temps lliure hi ha fet molt, però també, diria, una saturació de paraules, de lletra impresa. Suposo que és normal. Escriure ja té molt de llegir, i amb una intensitat somiadora i alhora esgotadora.

Però el pitjor de tot ha estat el revisar i corregir. El mareig de les addicions, ampliacions, modificacions, precisions i tots els apunts i paperots que han generat aquestes, ha estat un maldecap permanent. És inherent al procés de l'escriure, però el meu perfeccionisme (sempre un punt -o molt- castrador) i desordre ho han fet, senzillament, més pesat del que segurament és necessari.


També, perquè no dir-ho, més d'un cop he dubtat de poder aguantar el ritme i d'arribar a complir, així, l'objectiu fixat: l'any d'escriptura ininterrompuda. He sentit en tot moment (a vegades suau, d'altres imperiosa) la pressió, la "guillotina" del temps; aquella sensació d'anar contra rellotge, d'estar estalonat, perseguit pel factor temps... 

Aquest corre, i les "vacances" sempre eren de curta durada: 24, 36, a tot estirar 72 hores, i calia tornar a la bretxa, tornar a la càrrega "parint" una nova entrada, amb una certa sensació d'anar sempre escopetejat, sense alè, traient la llengua fora... Si el retard es perllongava més, regia el tàcit acord amb mi mateix de compensar el retard amb el nombre corresponent i suficient d'entrades... He viscut l'escriure com una barreja de plaer i obligació, i ja m'estava, ja m'ha estat bé. 

Dins d'aquest capítol de patiments cal mencionar igualment, és clar, l'absència d'"inspiració", lligat o no al retard en el penjar una o més entrades. "I ara de què parlo, sobre què escric, què conto?" ha estat una frase, una preocupació que m'ha tingut més d'un cop contra les cordes, ho reconec. Aquesta manca de "tema" la majoria de vegades ha tendit a resoldre's sol (amb una ocurrència sobtada, una troballa o pensada d'última hora). 

Altres cops, també, el problema ha quedat superat per "ofegament": el desgranar, desplegar temes llargs (també, en part, allargats deliberadament?) ha omplert, "inundat" un temps, uns dies aparentment, a priori, difícils d'omplir, i durant els quals, per efecte del mateix pas del temps, han acabat sorgit nous temes amb els que enllaçar a partir d'allà, un cop acabat el que tenia entre mans. Curiosament (o no), com deia, acabo el blog amb la sensació de no haver escrit sobre tot el que hauria volgut (degut), però la potència o desig, ja se sap, no sempre es presenta en el moment oportú.

Una altra cosa potser digna de ser consignada aquí, és la minva del temps dedicat a la lectura. Més enllà de la relativa manca de temps, hi veig també una explicació directament lligada al fet d'escriure. Escriure ja és, d'alguna manera llegir, i encara afegiria que un llegir amb màxima atenció. Amb tota probabilitat, el llegir-se a un mateix, en el mateix procés i moment de la producció, satisfa en bona mesura la curiositat lectora que hom pugui tenir. En tot cas, sembla que aquest era el meu cas: amb l'escriure quedava ja prou saturat de lletra d'impremta, i amb la curiositat lectora prou sadollada. 

No sabria dir si el meu egocentrisme o la confiança en mi mateix surten reforçades de la prova. Tampoc tinc la sensació de ser més neuròtic o obsessiu que fa un any. No sabria dir, així mateix, si veig per a mi cap continuïtat en això de l’escriure, en el doble sentit de si vull continuar i de si val la pena que segueixi en l'intent. Aquí, val a dir, potser agrairia la vostra col.laboració. Seria per a mi molt útil, molt instructiu rebre els vostres comentaris crítics (ferotges, si s’escau) a l’adreça e-mail del blog: home49anys@gmail.com. D'una manera o una altra, segur que m'ajudarà a decidir-me a continuar escrivint -en un altre blog, per exemple - o no.

Miraré de respondre-us, i en la contesta, tal vegada, aniré trobant els motius, o no, per seguir escrivint des d’un altre blog o des d’un altre suport. Gràcies, un cop més, per la vostra companyia, invisible però indispensable.

Em dic, per altra banda, que potser alguns de vosaltres hauríeu volgut poder escriure sobre la marxa, en el mateix blog, els vostres comentaris. Aquesta possibilitat va ser descartada per evitar el perill de dispersar-me més del compte (embarcant-me en diàlegs la majoria de cops molt interessants i engrescadors, però sovint també esgotadors). Encara que tard, us brindo ara l'oportunitat de rescabalar-vos una mica, si és encara el desig d'algú de vosaltres l'expressar la seva opinió sobre un punt o una altre. Mes val tard que mai... També aquí miraré d'estar a l'alçada i respondre com us mereixeu.

Us passo doncs la paraula, si us plau fer-ne ús.

Dit això, aquí i ara fineix Diari d’un home de 49 anys. Punt final. Fins aviat o adéu, fins i per sempre.

divendres, 11 de gener de 2013

Balanç i comiat (III)


Nogensmenys, no voldria semblar, més del compte, reaccionàriament moralista, puritanament retrògrad, o apocalípticament obscurantista: hi ha lloc i existeix una ciència i una creació cultural nobles, humanes, dignes, encara que sigui minoritàriament. Sempre hi seran, però sempre serà igualment difícil no confondre-les amb les altres, o d’evitar que les serveixin de coartada. Però potser ha de ser així: després de tot tal vegada existeix l'evolució (necessària, benèfica), no es pot descartar del tot... O, altrament, simplement estem al davant d'una fatalitat cal acceptar, i alabat sia Déu.

En tot cas, no em queda gens clar, en tot aquest panorama, on quedo situat, on m'haig de situar, jo. Per al món, és clar que no, però per a un servidor la qüestió té una certa importància. Al dilema del viure o escriure, s'hi afegeix, doncs, el dubte de saber si el que pogués arribar a escriure contribueix a donar, a introduir sentit en el món, o més aviat en treu, en nega. En això darrer potser peco d'un excés d'escrúpols, però em resulta pertinent i necessari, ni que sigui un cop, fer-me la pregunta. 

De moment, per tant, romanc en l'espera i la perplexitat: davant la tasca possible (potencialment vasta i exigent), el temps, la vida i la realitat, els altres i mi mateix. 

Finalment, potser hi ha una motivació superior que ens obliga a pensar, i per tant, a crear. Em refereixo a la injustícia. Potser és aquesta, en tota les seves formes i nivells que ens empeny a mirar d'entendre el món. Seria ella, el seu enigma, el que ens portaria a la reflexió i a les diverses i variades construccions mentals (i culturals) que coneixem... En tot cas és, crec, és el que a mi m'hi ha dut, m'ha mogut des de sempre a escriure.

Un cop dit tot això, resten encara un seguit de coses, tampoc moltes, per afegir.

La primera és agrair-li a l’amic Max, que alguns de vosaltres coneixeu, l’haver-me animat, gairebé s’hauria de dir empès, a llençar-me a l’aventura aquesta del blog. Feia temps que m’insistia amb la idea i fa un any m’ho va plantejar en termes gairebé indefugibles, servint-m'ho en safata... Jo era reticent a escriure més enllà d'un cercle restringit d'amics. Em va convèncer i haig de dir que estic molt content d’haver acceptat la seva imperiosa invitació. No puc jutjar el resultat, però “alguna cosa” ha estat, i això sempre és millor que res.  He patit però també he gaudit molt. Em sembla que ha valgut la pena. Gràcies de tot cor, Max.

Voldria també expressar aquí la meva gratitud a la meva mare, qui sempre ha insistit perquè em llencés a escriure, i ha estat una fidel lectora d'aquest blog. Ja veus, mamà, que t'he fet cas, almenys per una vegada... Des d'aquí t'envio, mamà, uns sentits i merescuts petons filials.


Faig extensiu el meu agraïment, és clar, a tots els que m'han animat a embrancar-me i mantenir-me en la cosa. Sé que no es molestaran si no cito els seus noms, comprenent que m'estimo més evitar un to excessivament sentimental a aquest comiat...

Passant a una altra cosa, escrivint, tinc la sensació, també, d'haver "salvat" una part de la meva vida, del meu passat... del meu ésser. Sé que és una mica absurd veure-ho, creure-ho així (què hi pot fer que s'hagin descrit en unes quantes planes una sèrie de vivències i circumstàncies personals?), però la sensació aquesta, tanmateix, existeix i persisteix com el que  és, i a mi ja em basta. Un es deu, sobretot o també, a si mateix, i escriure (públicament, per limitat que sigui el seu abast) era una mena de deute amb mi mateix, Haver acomplert aquest deure (o almenys una part, petita o gran: difícil de dir) em procura, és un fet, una certa satisfacció. 

Escriure, per a mi (i suposo que per a tothom), és amb el màxim de fidelitat, d'exactitud en el que tinc en el cap, el cervell. Puc dir-me que, tant en la forma com en el contingut (aquí, volgudament pràcticament una mateixa cosa) he complert amb la comesa que m'havia fixat, fins on el temps, les capacitats i energies m'ho han permès.

Un altra qüestió que no voldria oblidar, és demanar disculpes si algú s’ha sentit ofès per alguna al.lusió que pensi, amb raó o sense, que es fa a compte seva. El que ha guiat la meva escriptura ha estat sempre la veracitat (la meva, és clar), mai l’ànim de ferir, i menys gratuïtament. Si malgrat això, algú s’ha sentit maltractat, doncs li demano que em perdoni i miri de no tenir-m’ho massa en compte. En quant a la possibilitat d'haver molestat algú amb algunes idees meves, al seu parer, excessivament extremistes, estranyes o provocadores, doncs també em sap greu, però aquí hi puc fer menys.

Dir igualment que em sap greu no haver parlat de moltes coses que segurament mereixien també la meva atenció (alguna escapada o excursió, alguna trobada, dinar o sopar, alguna pel.lícula, concert o peça teatral, alguna notícia d’aquí o d'arreu, algun mini assaig filosòfic...). No sé si he estat prou equilibrat en l'elecció i el tractament dels temes. He procurat que fos variat: records i vivències personals, fets i gent, viatges, reflexions de caire teòric, notícies curioses, digressions sobre poètica literària, anàlisis sobre la crisi econòmica o la situació política a casa nostra, valoracions i consideracions sobre el drama de la guerra en algun indret més o menys llunyà (però, com tot avui dia, mediàticament a prop)... 

No sé si ho he aconseguit prou. He intentat, això sí, ser sincer, amè, objectiu fins on he pogut (i aprofito ara i aquí per demanar  disculpes per les dades equivocades, les informacions parcialment o total errònies que hagi pogut donar: l'objectivitat no deixa de ser una fita ideal...).

La limitació de temps, les meves preferències, el sentit de l’oportunitat o l’extensió en el tractament dels temes abordats (és evident que la meva incorregible prolixitat m'ha llevat el temps, "espai" per cobrir-ne més) han donat el resultat que han donat. Ha anat així. No es pot matar tot el que és gras... encara que sigui una llàstima, és clar. L'ideal seria poder-ho dir tot, i encara alhora, però ja seríem fora de la condició humana. 

En qualsevol cas, un tros de la meva vida, prou representatiu, significatiu ha quedat fixat "per sempre"... I un seguit d'idees, com fills, s'han alliberat de mi i emprès el seu particular camí.. Uf!

Em deia, per altra banda, que un cop assolit l'objectiu ja podria morir-me en pau... De moment no em vull morir i em sembla ridículament infantil i melodramàtic haver tingut aquesta idea, és clar. Tot i així, una mica més tranquil sí que moriria, ara.

Balanç i comiat (II)



Hi ha una voluntat, una intenció de perpetuar-se, sinó en la circularitat, sí en una espiral que s’estiri indefinidament, multiplicant fins a l’infinit el “joc”: el joc del temps i el seu joc de possibilitats i mirall. sense voler arribar-hi mai plenament. Dit altrament, quan escric sóc més un informador, un relator, un consignador, un "repartoriador", un "inventariador" que no un aprenent de savi. Sóc massa occidental, massa occidentalitzat (en el sentit de modern) per a això darrer. Aquí, en aquesta banda del planeta, volem el Poder, no la Veritat (i acabem confonent la segona amb la primera).

Tot això que dic es podria interpretar, és clar, invertint el sentit, la direcció: el jo és al centre i l’infinit, com el cosmos s’expandeix en totes direccions, com un feix de llum, “fora”, projectat, talment una explosió cap a una mena de volta universal. Aquesta representació, visualització de la cosa probablement s’ajusta més al ser i al funcionament real de la cosa (en la mesura en que el podem entendre i el podem fer nostre), però hi veig el greu defecte de la dispersió i per tant del caos. És més obert, sí, però també molt més indefinit i per tant menys “gestionable”, més incomprensible.

Per als grecs de l’Antiguitat el cercle, el disc i, per antonomàsia, l’esfera, eren les formes perfectes, ja que el centre era equidistant de tots els punts (situats en el mateix pla de la circumferència). Era així com es representaven el cosmos, finit i rodó; com un immens artefacte consistent en esferes les unes dins les altres, de la més gran a la més petita, frec a frec. Com és sabut, la tan cantada i citada música celestial no era altra cosa que l’efecte del fregament entre elles. Era així com els grecs antics feien front a l’horror del caos. S’enganyaven? Simplificaven les coses? Potser no tant. En tot cas probablement no ho sabrem mai del cert.
Bé, no voldria obnubilar-me ni cansar més del compte amb el que a fi de comptes només són representacions, figuracions geomètriques, plàstiques de quelcom malgrat tot inaprehensible.

Quan anteriorment parlava de preu, no em referia tant, que també, és clar, al cost en termes d’energia i temps esmerçats en l’escriptura. L’esforç que m’ha exigit aquesta activitat ha estat certament considerable, sigui en l’acte mateix d’escriure com, potser més, en el neguit, la tensió i l’atenció previs i subseqüents a l'acte material de la redacció. No, la cosa no rau tant en el fet d’haver dedicat, tal vegada, gairebé la meitat del meu temps útil al tema (havent d’anar de bòlit en les altres ocupacions i obligacions, comprimint-les d’una manera o d’una altra. No és, tampoc, ben bé, que hagi desatès poc o molt aspectes més o menys importants de la meva existència.

Tot això ha estat, i és el propi de tota activitat mínimament concentrada i sostinguda en el temps; és i ha de ser així. Tal com dic, però, em refereixo a un altre “cost”: parlo d’aquella distància a la que apuntava ja també més amunt. Quan dic distància, dic abstracció. L’escriure, la meva manera d’escriure ha reforçat, o en tot cas no ha trencat, la relació “clínica” amb el món. Escriure, descriure la realitat, m’ha posat, m’ha abocat a una relació “científica” amb aquesta: les coses, tot el que volia explicar i anava contant esdevenien “objecte” (d’estudi, anàlisi, descomposició, etc.). Eren vistes com a través d’un vidre: el d’un microscopi, d’un telescopi, o alguna cosa semblant. L’esforç de veracitat, d’exactitud, d’objectivitat exigien, exigeixen de mi una fredor, una intensitat mental incompatibles, ai las, amb el vincle emocional amb allò abordat.

És sabut que la ciència, per tal de poder dur fins a les darreres possibilitats les seves investigacions, ha de matar (normalment en sentit literal) allò que vol observar i estudiar amb la finalitat de descobrir la seva constitució i funcionament. Amb tota probabilitat aquest és el seu gran pecat i el seu gran error, però hem estat educats en aquesta mentalitat, estem, encara, impregnats d’ella.

L’escriptura (literària) no és ciència, però participa o pot participar del mateix esperit. Finalment una i l’altra comparteixen el que és el tronc i el fil conductor d’una i l’altra: la racionalitat. Estem al davant d’una cosa indivisible; admet modalitats però no canvis de naturalesa...

Escriure, durant tot aquest any, no haurà fet més que confirmar que sóc presa del mencionat esperit. No arribaria a dir que el fet d’escriure l’hagi accentuat el domini d’aquest sobre mi, però, en cap cas podria dir que l’hagi fet disminuir. Algú podria dir, aleshores, que si la pràctica de la cosa no implica tampoc un increment dels seus efectes indesitjables, doncs que m'hi aboqui sense reserves. Dit altrament: si no escrivint estic igual de "tallat" de la vida que escrivint, doncs, que escrigui, que almenys és fer alguna cosa... Amb altres paraules, ja que de tota manera no puc escapar, estic atrapat en el racionalisme “científic”, almenys ser-ho, ser-ho escrivint... L'escriptura no m'alliberarà però tampoc em perjudicarà més del que ja ho estic. És per pensar-s'ho. 

Tot aquest debat lliga estretament amb un altre en el que em sembla que no entraré: el del creador com a posició intermediària ("mèdium") entre la Divinitat i la Humanitat, el de la dicotomia entre fe (o religió) i art, el de l'artifici en oposició a allò natural, o encara el de la doble possible relació amb la creació: la de creador i la de consumidor. Són temes tots ells vastos, abstrusos, més aviat estèrils i per tant frustrants. Millor deixar-ho per un altra dia... o mai més. En tot cas no hi ha dubte que a la cort de Dinamarca fa pudor de podrit... en el sentit de que la ciència mata el món i de que el creador (sigui literat, artista o el que es vulgui), massa sovint ni viu ni se salva. Que voulez-vous...

Recordo haver sentit, fa un parells d’anys, una frase que em va colpir profundament: “La vida está para vivirla, no para comprenderla”. Em vaig quedar glaçat, com fascinat i divertidament devastat. El millor, el que li donava encara més força era el context (almodoravià, diria algú) en que va ser dita: el bar d’un metro (concretament el de la Línia groga a la parada de Verdaguer); un lloc on hom no voldria aturar-s’hi ni cinc minuts... No sé si era l'amo del bar o un dels seus clients, però la sentència, caçada passavolant em va, com dic, impactar i quedar gravada. Vint, trenta anys de filosofar havien rebut un directa a la cara. Quanta raó.

Tanmateix, és una lliçó inútil. Per molt que fos llençat als quatre vents, el seu missatge no calaria. La ciència, la literatura, l’art plàstic, la música seguiran fins al final, amb la coartada de la curiositat, per tafanejar en tots i cada racó i partícula de la Creació divina, desfigurant-los per descobrir-ne el misteri. El neguit d’apropiar-se de l’objecte, de fusionar-s’hi, de ser subjecte i objecte al mateix temps, no trobarà aturador (com no sigui la destrucció). Perquè ens resistim a la mort, ens resistim igualment a la vida i no deixem de perseguir aquesta. Ens manca paciència, confiança, humilitat; heus aquí el problema. Veiem l'ampolla mig buida i volem omplir-la a tota costa, sense sospitar que és un problema de percepció, de comprensió nostres...

Balanç i comiat (I)


Bé, ha arribat el dia i moment de fer balanç d’aquest any d’escriptura i d’acomiadar-me del blog i dels que heu tingut la gentilesa, la generosa i pacient bona voluntat de seguir-me, un dia, deu, cinquanta o 365. Fa ja cinc dies que el nom d’aquest blog és incorrecte. Els 49 han deixat pas als 50. Només som temps i cap al temps volem (volant però qui sap si també volent), desintegrant-nos(-hi), transformant-nos i desapareixent en no se sap quina immaterialitat... 

La cara de peix (gos, rèptil, rata o batraci) bullit, en el decurs de l'any escorregut, ha guanyat algunes posicions, cobrat un plus de caràcter... o caldria més aviat parlar de massapà o de "polvorones"? Què hi farem, és llei de vida.

Amb tot això, la fi del món maia no ha tingut lloc (i potser tampoc havia de ser tal, amb la grandiloqüència estrident de Hollywood amb la que ens agrada imaginar les coses). Som en un nou any, ple de possibilitats i d’aprenentatges volguts o necessaris (alguns segur i inevitablement dolorosos). Tendim a pensar que el món està mal fet, però els ingredients de la felicitat són aquí, a la vora nostre, esperant-nos; cal saber trobar-los i, sobretot, saber combinar-los, mesclar-los. Tal vegada els qui estem mal fets som la majoria de nosaltres, uns més que uns altres: el 2013 ens en convencerà una mica més.

Escriure tots aquests dies, setmanes, mesos ha estat una experiència única, que es diu, certament “apassionant”, “interessant”, i ho dic sense ironia però amb distància. La mateixa distància, tal vegada, que l’escriure no ha deixat d’interposar en tot moment entre mi, el meu jo i el món, el real, l’altri. Les sospites que tenia abans de començar o començant i parlant, en les primeres entrades, de la tasca que tenia al davant eren vàlides; s’han confirmat.

L’escriptura, diria, m’ha donat major consciència de mi mateix, de molts aspectes de la meva vida i de la vida en general, ha “densificat” el viscut i d’alguna manera el mateix temps: tinc la sensació que el 2012, sota un cert prisma, ha estat més llarg, com també la meva vida passada, la meva existència en general. com si l'escriptura realcés les coses, els hi donés una més gran presència i rellevància; com si el viscut, gràcies a la seva verbalització escrita, esdevingués més important del que "realment" ha estat. La transcripció com a mecanisme d'elevació en l'escala del real. 

El viscut i el seu detall rescatats de l'oblit; allò desapercebut o insignificant projectat a la categoria d'element, d'ingredient "universal"... És un efecte curiós, una mica com de museu, de lupa, d’arxiu, de dissecació (o hauríem de dir vivisecció?) o embalsamament, que ens permet veure tota la riquesa i complexitat de les nostra vida, també en allò que té de banal, de trivial. 

Es dóna també, paral.lelament, un efecte d'intensitat: tot el que passa pel filtre de l'escriptura sembla guanyar, agafar un relleu, un contrast molt marcat; pareix més viu, més "real". Aquest doble efecte de fixació, de claredat ("congelada" i detallada), per una banda, i de vivesa hiperreal, per l'altra té la seva màgia, no es pot negar. És com si l'estat absort de la concentració et transportés, junt amb l'objecte, el motiu de l'escriptura, a un no-temps, a un no-espai: a una mena d'eternitat. Tot plegat és sorprenent, "especial", plaent... i sobretot alliberador.


En estreta relació amb això, també cal esmentar que l'escriptura m'ha donat el sentiment, la sensació de que el temps condia ha condit més, i també com si el viscut fos més important, més rellevant/dóna importància a coses que altrament passarien desapercebudes.


concentració, absort (fora del temps)


Parlo, és clar, del que ha estat, és per a mi la cosa: la meva experiència de l'escriptura, la meva vivència del fet d'escriure. No puc saber si el lector del que he escrit ha percebut la cosa d'aquesta manera. Des de "fora" la cosa potser no es veu ben bé així.

En tota creació -en tot cas vista, viscuda des de dins- hi hauria un esforç de deturar i de, tal vegada, de perfeccionar el real, la vida. Es voldria compensar la pèrdua, la manca, l’error inherent, indissociable al viure. Aquest esforç, és evident, té un preu.

Però parlem encara de les coses positives, també de les més innocents. A mesura que he anat escrivint he anat una soltesa, una lleugeresa que per moments tenia alguna cosa d’aèria. No sé si la fluïdesa que tot sovint he viscut, percebut en l’escriure s’ha plasmat i arribat prou al lector; espero que una part d’aquesta facilitat que he sentit sí que li hagi arribat. Llegir ha de ser fàcil, ha de ser com una suau cascada, una aigua que baixa de línia en línia, de paràgraf en paràgraf, de pàgina en pàgina. 

Es compara sovint la paraula escrita amb la música, i hi estic d’acord; afegiria, però, aquesta dimensió gravitatòria: de la primera paraula d’una pàgina a la darrera, la vista hauria de baixar per una simple i suau força de gravetat...  En aquest sentit el format del blog no sé si ha ajudat gaire: les columnes, més aviat estretes, no permetien, de bones a primeres, veure el límit del text. L’adonar-me d’això (la presentació de les entrades penjades, entre bastidors, de portes endins, per a mi, era una altra) va fer que a partir d’un determinat moment, cap a l’estiu, reduís la llargària de les entrades: de tres pàgines Word vaig passar a dues: em va semblar que havia de fer menys feixuga la cosa; no sé si s’haurà aconseguit prou.

Posats a fer autocrítica, entre els defectes que m’atribueixo a l’hora d’escriure (deixant de banda un domini i una correcció insuficients del català, tot i ser aquesta la meva llengua materna) diria que tinc una incorregible (?) tendència a l’exhaustivitat, sense, i aquí vindria el problema, que renunciï a l’amplitud. M’explico. El món, la realitat ens apareix, racionalment parlant, sota, almenys dues dimensions: l’anomenada “intensió” i l”extensió”; verticalitat i horitzontalitat, si es prefereix. Confesso que sóc incapaç de renunciar a cap de les dues, ja que sóc incapaç de renunciar a l’objecte, és a dir, al món... que vull, ni que sigui a través de la paraula, conèixer, abraçar, posseir (estimar?).

Si ens hi fixem la combinació i suma dels dos vectors dóna, com a representació possible i preferent, l’esfera  És per tant així, esfèricament, com per moments m’imagino el real: com una immensa bola feta d’esferes inserides les unes dins les altres i amb una munió, un nombre innombrable de radis que van del centre a la superfície de la darrera esfera. Amb això no vull dir que jo sigui capaç de concebre, amb la meva activitat mental i el meu exercici escripturístic, ai tal esfera dinàmica: aquesta és un ideal, al que no faig més que intentar aproximar-me, sense passar mai de la parcialitat o la deformitat d'una pilota irregular, tal vegada  "botoruda", s'entén.

No em quedaria clar si els humans estem en, sobre aquesta darrera superfície o perduts pel mig, però el que sí que em sembla pertinent i útil és entendre que tot, absolutament tot és un joc consistent en trobar el camí cap al centre del que irradia tot i cap al que tot va, s’encamina, ni que sigui de forma erràtica. De què (em) serviria, en aquest cas l’horitzontalitat, em podria etzibar algú, amb raó (urgint-me i encarant-me a la meva pretensió mística). Seria una pregunta pertinent, és clar. I la resposta seria doble.

Per una banda hauria de dir que l’horitzontalitat em permetria situar-me en el punt o diferents punts òptims que farien d’”ascensor” cap al centre. És cert que tot “punt” (tota forma de ser, tota situació i condició humanes) tenen oberta la profunditat, però també ho és que hi ha ubicacions (llocs, relacions, contactes, experiències) que faciliten enormement passar d’un estadi, d’un estrat superior a un d’inferior (cal entendre aquí els termes de la dicotomia en un sentit invers a l’habitual: l’inferior aquí és “superior”).

Per l’altra hauria d’afegir que, ai las, la meva intenció, en l’escriptura, no és, si més no principalment, "mística". No busco tant la veritat última com descriure les diferents aparences –contingents, parcials, imperfectes?- d’aquesta. El que em mou a escriure és més la descripció, l’inventari, el registre (el col.leccionisme, el voyeurisme?) que no pas la cerca de l’essència. Investigo aquesta en les seves formes, derivacions i “declinacions”, sense, sembla, voler accedir-hi, arribar-hi mai del tot, plenament. És cert que tampoc podria, sabria arribar al final, però hi ha també aquest desig de no arribar-hi. 

dijous, 10 de gener de 2013

Anatomia d'un moment històric (XLI i final)


El seu desig (el desig de l'altre) sempre serà un obstacle al meu; la seva ubicació geogràfica, diversa; el color de la seva pell, diferent... Per molt que es vulgui homogeneïtzar, l’ésser humà sempre presentarà diferències relatives invencibles; sempre hi haurà el jo en una lluita generalitzada de jos. Els conflictes i les guerres seran els mateixos que ara... La solució, doncs, no passa, no pot passar per una quimèrica voluntat de superar la diferència, sinó d’acceptar-la com el que és: una possibilitat més, un matís més, una riquesa més.

Si no aprenem aquesta lliçó, senzilla però tot i així exigent, molt em temo que estem globalment (!) perduts, no ens en sortirem. Sóc dels que creuen que la millor manera, sinó l’única, d’acceptar la diferència és la via que obra la fe religiosa, però això ja és tot un altre tema que no voldria abordar ara aquí. No sé si són figues d'un altre paner, però, ara per ara, amb deixar-ho simplement assenyalat em quedo prou tranquil i satisfet.

Em sembla que amb aquesta darrera consideració arribo, per fi i de veres, al final. Potser és incórrer en un excés de petulant solemnitat dir que es tracta del meu “testament” polític, però, modèstia apart, haig de dir que en tot cas s’hi assembla bastant. El preu personal, existencial que he hagut de pagar (i de tota manera molt menor al de molts) per haver, per arribar a pensar tot el que he dit és prou alt com per donar-me dret, sinó a una cosa tan crítica i discutible com és la credibilitat, sí, potser, a una mínima atenció i, per part meva, a aquesta gravetat de to final. He dit i aquí queda... Qui sap quan o si mai tornaré a parlar d’aquest tema de forma tan extensa. Haig d'admetre que un relatiu esgotament em fa esperar, desitjar que mai més (per ser, també, innecessari... o inútil).

Aprofito l'avinentesa i em permeto aquí una breu consideració sobre el sofriment. Sempre m'he fet la pregunta de si ens fa millors o pitjors. Diria que no queda clar, que hi ha de tot, en tots els graus i combinacions possibles. En qualsevol cas, el que és inqüestionable és que tot ha de tenir un límit, que el sofriment existeix, també, per a ser superat, que no ha de durar indefinidament. El patiment forma part de la vida, però cal, per a ser complets, conèixer altres coses. No sé si el poble català, amb el seu patiment secular, s'ha fet millor o pitjor, més savi o menys, ni, per tant, quina nivell de credibilitat en el nostre judici ens podem atorgar els que formem part d'aquest poble. El que sí sé és que tenim dret a creure en nosaltres mateixos. Noexigim ni necessitem que tothom ens estimi, però sí estimar-nos a nosaltres mateixos, i a tal fi necessitem unes mínimes condicions, que són la llibertat, i la dignitat que proporciona aquesta.  

Dit això darrer, cedeixo gustosament la paraula i l'acció als més joves, als més preparats, i als que tenen descendència: el futur els importa, incumbeix i afecta més que a mi. L'edat, l'experiència són potser un grau, un avantatge alhora de jutjar la realitat, però sovint també comporten encarcaraments, fixacions mentals... Passo, doncs, el relleu als que segueixen. Molta sort.

dimarts, 8 de gener de 2013

Anatomia d'un moment històric (XL)


L’elecció de la posició de cadascú en relació al conflicte que ens ocupa és prèvia i no serà un escrit com el meu el que modificarà el conseqüent arrenglament, però dur el conflicte cap al terreny de la reflexió em sembla la necessària i la millor manera d’enfocar-lo. La passió ha d’anar acompanyada i guiada per la racionalitat, ja que sols la raó compta, comporta, gràcies a l’objectivitat, la possibilitat d’incorporar l’alteritat en la pròpia concepció de la realitat. Només la racionalitat pot propiciar la introducció de l’ètica en la confrontació (l’espiritualitat també assegurar això, i millor, però aquesta, a diferència de la racionalitat, no és exigible a ningú). La passió és, per definició, maximalista; la racionalitat, encara que imperfectament, tendeix a la generositat de l’equanimitat. És el camí, l’únic.

Aquí, com en tantes altres coses, la influència familiar és bastant determinant. Costa molt sortir del solc traçat pels pares, avis, etc. Hom és la suma, el producte d’una vasta sèrie d’influències. Amb tot, hom ha de donar-se el dret i la llibertat de jutjar per ell mateix i, si s’escau, discrepar de l’opinió, de la valoració de la realitat que ha rebut, que ha “heretat” de la família, del passat (de l’escola, de la universitat, etc. S’ha de sentir igualment lliure respecte a les influències, diguem-ne, “laterals”: amics, dones, coneguts... Hom ha de fer l’esforç, en el debat que ens ocupa i en qualsevol altre, de pensar per ell mateix. En part ja es fa de forma natural, inconscient, però mai amb prou radicalitat, profunditat.

La mandra, és a dir, l'elecció del camí més fàcil, té igualment, aquí, els seus perills, que són, com sol ser el cas, grossos. Però hi ha d’altres influències igualment pernicioses apart -o al costat- de la peresa, com són la por, l’interès egoista, el complex de superioritat o d'inferioritat, la megalomania... La raó pot ser insuficient per combatre’ls, però almenys, i això sí que està al seu abast, ens els pot fer veure en tota llur capacitat i efecte d’autoengany.

Per descomptat que no sé pas com acabarà tot això; vull creure que bé. O potser no. Podria ser que el catalanisme no tingués prou força, prou capacitat de canviar les coses. Potser quedarà reduït, un cop més al dret de dir, no de fer, o potser ni això, potser les coses es torçaran fins al punt de perdre fins i tot aquest dret; potser tornarem de pet a la Història... El temps dirà. Depèn de tots nosaltres com de bé o malament aniran les coses. La responsabilitat, encara més que sempre rau en cadascú de nosaltres. A veure si no ens decebem.

Per acabar, ara sí, només afegir que no puc evitar d’entendre el conflicte que estem vivim com un avatar més d’un conflicte més general i d’arrel moral i metafísica, si es vol. Permetent-me ara i aquí, ni que sigui per economia i claredat, un cert maniqueisme, diria que l’enfrontament d’Espanya i Catalunya visualitza, a la seva manera particular, “anecdòtica”, el conflicte que de sempre s’ha donat entre la Quantitat i la Qualitat, entre el Poder i la Natura, entre el Capital i la Tradició, entre la Matèria i l’Esperit.

Tal com ja he tingut ocasió d'explicar en algun moment d'aquest blog, sóc dels que crec que la millor salvaguarda contra l'abús de poder és la fragmentació del poder, la reducció i l'empetitiment d'aquest. La quantitat, allò gran i monumental, poderós i espectacular, enlluerna però també esclavitza, començant per aquells mateixos que se suposa en són els beneficiaris. No és només la gent dels paísos sotmesos la que pateix l'atropellament infligit per les polítiques d'una potència o una altra, és la mateixa gent d'aquesta o l'altra potència, les seves classes populars i àdhuc mitjanes, la que pateixen, paga també, d'una manera o una altra l'opressió, l'explotació exercida sobre tercers. Cal tenir molt present això: la injustícia pesa i passa factura. 

Una altra idea que m'és cara, també apuntada en alguna de les entrades del blog, i que està en íntima relació amb tot això que estic exposant, és la dels cercles concèntrics. La capacitat d'amor ve limitada i alhora donada pel nostre grau de coneixement i d'implicació en la realitat concreta. En termes generals el que coneixem (més) és allò immediat, que serà també, de retruc, allò que estimarem més (augmentant, a la seva vegada, per efecte feed back, el coneixement d'allò mateix). Qui diu conèixer diu competència, i per tant responsabilitat. 

Per a completar el quadre sols ens cal la llibertat: cal que puguem estimar allò que ens envolta, i per estimar-ho (i conèixer-ho, ser-hi competents i sentir-nos-en responsables), cal que sigui nostre. Ja tenim el cercle tancat. Jo, família, tríbu/barri/poble o ciutat, contrada o comarca, nació, continent... mon. La nostra capacitat d'amor, així com el nostre coneixement, la nostra responsabilitat, competència i llibertat anirà minvant a mesura que ens allunyem d'allò que constitueix el nostre entorn vital, allò que fa possible i comprensible la nostre existència i ens dóna un arrelament i una identitat: el nostre món local. La globalització, és palès, implica la destrucció sistemàtica d'aquesta lògica, d'aquest ordre.

Tornant més concretament al que ens ocupa, es pot afirmar que Espanya sempre ha tendit a creure que Catalunya no era, perquè no era prou gran: ha supeditat, fet dependre la qualitat i l’existència mateixa, a la quantitat. És un error, és clar. Com també és un error creure que la quantitat, per ella mateixa, ja és, ja comporta una qualitat. La qualitat és producte de l’esforç més que no de la quantitat (el tenir, el posseir). Espanya s’ha fet gran, en bona mesura, gràcies a una “quantitat” sobrevinguda: a l’or i la plata americans, a la Catalunya i al País Basc industriosos i a la solidaritat europea. Això s’ha acabat i és hora de que aprengui a ser gran des d’ella mateixa, transformant-se i millorant-se a ella mateixa. 

Ha contribuït també a la grandesa d'Espanya, no ho neguem, la seva habilitat i audàcia polítiques i diplomàtiques, el seu ardor, intrepidesa i coratge guerrers; estem d'acord, però es un fet que amb tot això no n'hi ha prou.

La realitat, finalment, estaria obligant a Espanya a enfrontar-se amb si mateixa. Esperem que accepti el repte (difícilment esquivable, val a dir) i que en surti transfigurada i reforçada.

Comptat i debatut, aquest esperit que ha dominat Espanya no és altre que el de la globalització. És, es vegi, es vulgui veure o no, un esperit imperialista, un esperit que segueix tan viu com el primer dia. La sort del món rau en la superació d'aquesta actitud, d'aquesta mentalitat. No hi pot haver dubte. Els que diuen i creuen que la diferència és el problema, que cal anar cap a un sol govern mundial i una sola llengua (o unes poques) obliden que la diferència és irreductible, que l’”altre” sempre serà l’”altre”, per molt que parli la mateixa llengua, sigui d’un únic i mateix país, sigui d'un únic i mateix partit polític (?), i tingui la mateixa religió (o no religió) que jo.

Anatomia d'un moment històric (XXXIX)


I jo que pinto en tot això? Doncs res, és clar. Em limito a dir la meva, amb la voluntat, la pretensió de ser un portaveu més (petit, espontani, lliure) del que pensa, opina, creu, sent, intueix, sap un nombre important de catalans (amb els meus intransferibles matisos, evidentment). He volgut, doncs, exposar, dilatadament, ho admeto, el que molts catalans duem al cap i al cor, el que ha estat, durant generacions, la nostra experiència, la nostra vivència “pública”. D’alguna manera m’ho devia a mi mateix i ho devia a tots els que compartim aquesta visió de les coses. Per dir-ho d’alguna manera, si es vol: algú (més) ho havia de dir... (i quants més siguem millor, i alabat sia Déu per la cacofonia).

No és impossible que un gran nombre de persones estigui equivocada (se n’han donat molts casos en la Història), però en qualsevol cas el seu error, ni que sigui per a destruir-lo (o sobretot per a això) hauria de ser tingut en compte.

Sí, els catalans independentistes podem estar incorrent en un magne error (de percepció, de judici), però el que es innegable és que ho fem des d’una doble posició, respectant un doble requisit que ens habilita com a interlocutors vàlids: els arguments racionals i el debat democràtic. Es podrà dir el que es voldrà, però el nostre discurs i la nostra acció s’emmarquen dins d’aquests vectors, es canalitzen per aquestes vies. Segurament malinterpretem algunes coses o n’amaguem o ometem d’altres, però ni defugim el debat ni sabotegem el diàleg. L’esperit veraç i l’actitud de concòrdia tendeixen a prevaler en el nostre dir i fer. No sé si es pot dir el mateix dels nostres oponents...

Si es vol., es podrà dir, per exemple, que Catalunya s'ha cenyit a les regles del joc perquè tampoc podia fer altra cosa, perquè tampoc tenia capacitat per a fer altrament. No ho discutiré: accepto la crítica de que potser és la necessitat i només aquesta la que ens va fer "virtuosos", ens va obligar a actuar decentment. Concedit. Es poden rebre pitjors crítiques, la veritat. El cas és que, encara que fos per no tenir més remei, Catalunya ha estat un factor de democratització de la vida política espanyola, ha sabut fer sacrificis i no ha anat a rebentar ni a aprofitar-se cínicament de res. 

És el balanç i les perspectives de futur que s'endevinen el que ens forcen, ara, a canviar de rumb. La possibilitat d'entesa es va malbaratar en el seu moment i no hi ha res que faci pensar que es pugui recuperar en el futur. Cal passar a una altra cosa; cal trencar amb Espanya. Això sí, amb la mateixa actitud de diàleg, de responsabilitat democràtica... Un cop més, puc estar d'acord, per necessitat, per tal d'assegurar l'èxit de la cosa. I és que no hi ha res com ser petit per no ser prepotent... i violent.

Tot i el meu palmari i incontenible partidisme, he intentat, fins on he pogut, ser equànime, o com a mínim fer l’esforç de comprendre i enunciar els arguments i sentiments de la posició de l’adversari. Segur que m’he quedat molt curt i que ho he fet esbiaixadament, però ningú negarà que he procurat, sense caure en la caricatura, entendre “des d’on” parla l’”altra”.

Fent això, crec i espero, hauré contribuït, ni que sigui un pèl, a elevar, a “sofisticar” o "refinar" els termes dialèctics de la confrontació. Queden, confio en que sigui així, una mica més dibuixades, les dues concepcions en presència. La catalanista, és clar, per major coneixement i convicció, a bastament; l’espanyolista, mol menys, però sense allunyar-me gaire, crec, dels seus grans eixos, definint prou bé quins són aquests. És cert que, potser, deixant-me portar per l’abrandament temperamental, he presentat aquest darrer sota un aspecte massa pèrfid o patològic, oblidant que hi ha també, i molta, bona fe, un veritable esperit de justícia en molts dels que defensen l’espanyolitat i la indivisibilitat del que entenen és una única nació. L’ànim del meu escrit no és el de  ferir, humiliar, mofar-me de llur enfocament, però sí el de fer veure, el de mostrar que el seu parer pateix, per ignorància i precipitació, d’una greu ofuscació.

Una ofuscació que es tradueix en una contradicció flagrant i permanent, que, resumidament, es pot enunciar en els següents termes: Espanya diu (o insinua o suggereix) que som mitja merda però no ens vol deixar marxar; diu que ens estima però es passa el dia fotent-se'n de nosaltres, desqualificant-nos, denigrant-nos o insultant-nos; diu que som espanyols però ens tracta com uns estranys, en cap cas com uns iguals... I davant de les nostres protestes no té més arguments que redoblar d'intensitat aquest mateix tracte, afegint-t'hi encara la desautorització, l'obstruccionisme, i encara el boicot i l'amenaça...

Queden desplegades, per tant, poc o molt, les dues interpretacions possibles del que està passant, del “problema” que tenim entre mans. Cadascuna d’aquestes interpretacions es basa, és obvi, en una determinada concepció de la realitat molt contrastada, per no dir diametralment oposada. Personalment em sembla molt saludable que finalment hagi aflorat a la llum del dia un conflicte massa temps callat, negat, dissimulat. És bo en termes democràtics i també en termes psicològics i intel.lectuals: no hi ha res més malaltís que, per por, no dir el que hom pensa; no hi ha res més avorrit que un tabú, que una adulteració circular, infantil i simplista de l’explicació del real. Cal que aprofitar aquesta ocasió unica de madurar.

El vel, com mai, s’ha esquinçat i caigut. Els catalans hem volgut creure que vivíem en un país normal, i enduts pel cofoisme individualista i l’autocomplaença consumista ens hem acomodat en una fals estat de coses. La crisi ens ha despertat a la precarietat del miratge. Els espanyols creien que Catalunya, malgrat les queixes, en el fons estava contenta, formant part tota ella d’Espanya i caminant al seu costat; de cop i volta ha descobert que l’independentisme no és una raresa retrògrada, nostàlgica de quatre gats eixelebrats. Tots, uns i altres, hem sortit expedits del l’embadaliment babau en el que ens bressolava l’orgull fatxenda i la irresponsable facilitat. Cal, a corre-cuita, que tots ens posem al dia: la realitat era una altra de ben diferent.

Malgrat totes les crítiques que he fet a la “democràcia espanyola”, s’ha de reconèixer que, en termes generals, el dret d’opinió, d’expressió s’ha pogut exercir sense traves; sense aquesta condició difícilment s’hauria pogut arribar al nivell de consciència nacional que té ara mateix Catalunya d’ella mateixa. S’hauran posat pals a les rodes, intentat desviar l’atenció, procurat seduir d’una o una altra forma, s’haurà desqualificat barroerament, però no s’ha tallat, de rel, el gruix essencial de la veu de la “dissidència” catalana.  

No queda més que esperar que l’apreciat lector jutgi quina d’aquestes dues interpretacions s’ajusta més a la seva experiència de la realitat, i quina li “convé” més. No tinc la pretensió de poder alterar el judici de ningú (aquest ja està pres de fa temps en una direcció o una altra) però sí, com deia, donar espai i detall a uns arguments i als altres, a unes idees i a unes altres, a unes dades i fets i a uns altres. Almenys això és el que he mirat de fer. Si el meu escrit coadjuva, fins on arribi i pugui, a evitar d’infravalorar, de minimitzar més del compte la posició contrària a la pròpia (tot posant especial èmfasi en la que és la meva i propugno, és evident), doncs haurà valgut la pena.